Amor de pare

La imatge no pot ser més entendridora. Un pare amb la seua filla de pocs mesos en braços, l’acarona suaument i li besa el cabell, com tan sols un pare sap fer, tot murmurant uns mots amb dolcesa: "T'estimo amb bogeria i has estat la felicitat més gran de la meua vida [...]. M'hauria agradat haver pogut formar part de la teua vida, sobretot quan creixis, els propers mesos...".

La situació no deixa indiferent ningú. Un comiat com aquest corprèn el més indiferent. Et fa solidari. Per què un pare es pot veure en la desagradable circumstància de parlar així a la seua filla? Com, una persona que té uns sentiments tan profundament humans, es pot veure obligada a abandonar allò que més estima en el món?

I llavors, t’indignes. Com pot ser que la tendresa de l'amor sigui sepultada per una realitat, que encara desconeixem, però que sens dubte ha de ser injusta? Un pare, per res del món, s'ha d'allunyar dels seus fills. Res terrenal ha d'obligar-lo a caure en un moment com aquest de desesperança.

La gravació continua. I als ull tendres del pare hi apareix una guspira d'orgull, una lluentor que sembla transportar-lo més enllà: "Ho he de fer per al nostre futur".

Al final hi ha una raó altruista. Ja t'ho mig imaginaves, un home com el que acabes de veure dient el que diu i com ho diu a la seua filla havia d'estar mogut per una motivació generosa. Sens dubte, hi ha un bé més gran que la pròpia vida i que el futur d'una família.

Intuïm un acte heroic. Intuïm la força d'aquell que renuncia allò que més estima per fer un bé a la comunitat, a la humanitat, fins i tot.

I així és:

"Faig això per l'Islam, no per obtenir cap avantatge monetari."

Mohamed es va immolar set mesos després d'aquestes entendridores imatges, el juliol de 2005, en l’atemptat contra el transport públic de Londres. Van matar 52 persones més.

Tan sols un Déu pot premiar sacrificis com aquests. Tan sols un Déu pot explicar el martiri d'un pare enamorat bojament de la seua filla. Tan sols l’absurd pot justificar l’absurd.

Pescar a Internet

No fa pas més de quinze dies, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb l’admirat Vicent Partal —la conversa es publicarà en forma d’entrevista al proper número de la revista Arts, ja us n’informaré tan aviat estigui enllestida—. Entre els interessantíssims raonaments que va fer el de Bétera en l’hora i escaig de xerrada, va reflexionar en diverses ocasions sobre el canvi que Internet representa pel que fa a la distribució de continguts. Partal m’explicava convençut que el creador, l’artista, ha de canviar de mentalitat quant a la manera de projectar la seua obra i a la manera de fer-la rendible.

I jo no hi podia estar més d’acord. Aquesta és, sens dubte, una de les transformacions que ens està portant la xarxa Intenet. L’artista no pot continuar treballant sobre la base de reservar-se tots els drets de la seua creació. Tenint a l’abast una xarxa oberta que pot arribar a milions de persones, no té sentit tancar la pròpia obra a pany i forrellat i obsessionar-se en la reserva total de la propietat. Això és renunciar a la possibilitat més gran de difusió que mai no ha existit en la història de la humanitat..

Si el que es pretén és arribar al màxim nombre de públic, cal adaptar-se a la nova realitat que significa Internet i, amb ella, a unes noves normes sobre la propietat de l’objecte artístic. I això no vol dir regalar-lo i prou, sinó oferir-lo lliurement, però amb unes condicions determinades de propietat, per exemple les llicències Creative Commons.

I el negoci? On és el negoci? De què viu l’artista? Doncs bé, hi havia aquella famosa frase: reconvertir-se o morir. I una mica és això. Es tracta de reconvertir-se, de donar el tomb al mitjó. Si el valor pecuniari ja no rau en la venda de la propietat de l’objecte, cal trobar un valor alternatiu ja sigui a través de publicitat afegida o com a eina d’autopromoció... O com cada cop passa més en el món de la música, en què molts intèrprets han entès que el negoci no és el disc, sinó el concert.

En aquest sentit crec que és un bon exemple Lo que tu quieras oir, un curtmetratge de set minuts penjat a YouTube que ha tingut l’esborronadora xifra de setanta milions de visites. La història del film és senzilla i no destaca en desmesura, però ha tingut èxit. Perfecte. A l’autor, Guillermo Zapata, no li ha reportat un guany econòmic, però sens dubte l’ha donat a conèixer —i de fet una productora li ha costejat un segon curt: y todo va bien —. No dubteu que ben aviat el podrem veure en produccions de més envergadura i de pagament. A això, a casa meua, en diem tirar l’ham i esperar que piquin. Internet és un mar ple d’oportunitats si no s’és excessivament gasiu.

Que en prenguin nota els de la SGAE.

Lo que tu quieras oir

El polític i l’escriptora

“Juguen fort. Això m’impressiona. Juguen fort. Són alhora jugador i aposta. S’han posat a ells mateixos sobre la taula. No es juguen la seva existència, sinó, pitjor encara, la idea que se n’han fet”

Conec Yasmina Reza pel teatre. L’autora francesa se’m va fer present des de l’escenari —crec que era el Tívoli—, a través de les paraules que d’ella pronunciaven Josep Maria Fotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, a propòsit de la representació de la seua obra Arte. Recordo que em va agradar; el text era fresc i divertit, amb moments certament ben trobats. És clar que cal repartir mèrits, i la magnífica acollida que va tenir el text va ser en bona part culpa dels tres monstres de la interpretació que es movien amunt i avall per l’escena —i també, cal no oblidar-ho, al polèmic retorn de Flotats a Barcelona després d’haver abandonar temps abans la direcció del TNC de males maneres—. Recordo, també, que l’obra em va ajudar a fornir, encara més, l’argumentari sobre el qual es fonamenta la meua opinió sobre (part) de l’art contemporani —potser algun dia en parlaré—.

Doncs, remenant pels taulells d’una llibreria m’ha vingut a la mà aquest text de Yasmina Reza que li acaba de publicar en català el Grup 62 (Empúries), amb un títol certament intrigant: L’alba el capvespre o la nit. Però més intrigant que el títol és la proposta que ens fa la contraportada: “El retrat d’un home en la seva cursa per la conquesta del poder”. I més encara si penseu que aquest home és el que finalment serà l’actual president la República Francesa —i marit de Carla Bruni, és clar—: Nicolas Sarkozy. Reza fa un seguiment in situ de la campanya electoral que el portà a la presidència: va als mítings, intercanvia comentaris amb el mateix Sarkozy, assisteix a reunions de campanya, a actes protocol·laris... i va retratant l’home que hi ha darrere del polític:

“Dic, no pretenc escriure sobre el poder o sobre la política, ni tampoc sobre la política com a manera de viure. El que m’interessa és contemplar un home que vol competir amb l’escolament del temps.”

Els paràgrafs es van acumulant sense capítols ni títols que fitin la lectura, de manera que realment tens la sensació que llegeixes directament sobre la llibreta de notes de l’autora. I, sense sorpreses, l’home que es va descobrint sota el vestit d’estadista té les virtuts i els defectes de qualsevol humà: Sarkozy porta un nen a dins, Reza li veu a la cara. Un nen ambiciós, vanitós i cregut davant de les dones, que es despacienta amb facilitat, que escolta poc; però que sent l’orgull de la missió que té encomanada i passió pel seu país, i té clar que vol ser un governant que deixi petja en la història de la República. Potser, la sorpresa és la llibertat amb la qual l’autora el retrata, a ell i a altres personatges públics del moment.

“[Sarkozy] Elogia Zapatero i el seu homòleg Alfredo Rubalcaba. També parla amb termes afectuosos de Blair i de Prodi. Li dic, és curiós que sigui amic de tota aquesta gent d’esquerres. S’exclama, perquè no són d’esquerres! Només a França hi ha gent que se senti d’esquerres.”

Però, realment aquest és Sakozy? O és la imatge que del magnat se’n fa una escriptora? O el miratge que un polític vol fer creure a una artista? O hi ha un acord secret entre el polític i l’escriptora? O, fins i tot, potser hi ha implicacions personals més profundes? —segons alguns comentaris, a l’esposa de Nicolas l’autora no li queia gaire bé, i sembla que aquesta animadversió era bidireccional, de fet Cecília Sarkosy tan sols és esmentada un cop en tota l’obra—.

Bé, tot això no ho sabrem mai, l’art ja les té aquestes coses! O sia, que torno a l’escenari que havia abandonat en el primer paràgraf i rellegeixo alguns fragments de L’alba el capvespre o la nit. I ara tinc la sensació que et queda quan parles amb un actor reconegut, no saps mai quan diu la veritat o quan interpreta. I un polític? I un escriptor? La política, com la literatura o el teatre, no existirien sense l’engany: si el que es vol és certesa, sempre queda la religió. O no?

Teló

Absències

Tots tenim cadires buides en les nostres festes familiars.

Sempre hi ha un moment, entre rialla i rialla, per fer-hi una ullada i constatar que continuen buides i per deixar-se vèncer per la brossa d’un record que neguiteja furtivament el llagrimer. Després, salvem com podem l’instant inoportú i desatenem el convidat immòbil que ens mira des de la cadira buida i la seua presència es va dissolent, entre rialla i rialla, fins al final de la festa.

Aquesta sensació m’ha corprès quan, tot passejant pel carrer major de Lleida, m’he volgut donar un respir i he entrat a la sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. M’hi he trobat una exposició fotogràfica de Gustavo Germano: Ausencias. Un projecte que retrata l’absència mitjançant el contrast de dos moments fotogràfics: en el primer —situat entre final dels anys setanta i començament dels vuitanta del segle passat— hi ha un seguit de persones davant d’un objectiu i en el segon —uns trenta anys després— la imatge dibuixa en forma d’espai buit les petjades que la mort ha deixat des de la primera fotografia. La desaparició d’alguns personatges entre els dos moments no és casual, no ha estat provocada per l’inevitable, sinó que és fruit de la repressió que es va instaurar a Argentina entre 1976 i 1983.

Gustavo Germano aconsegueix fer un retrat magnífic de les absències i del pas del temps. De com, més enllà de les cadires buides, aquells que tenen la sort de continuar a la foto van esdevenint caricatures d’ells mateixos —l’edat els va solcant la pell— i com l’espai buit que tenen a tocar, allà on trenta anys abans hi havia hagut vida, també els converteix en víctimes.

Víctimes de la inexorabilitat del temps, però sobretot víctimes de la baixesa més roïna d’una dictadura militar que va acabar omplint les festes familiars de cadires buides quan encara no era el moment.