divendres, 29 de juny del 2012

Laissez faire, laissez passer

Diuen que els moments de crisi han de servir per replantejar-se aquells aspectes importants de l’existència: per exemple els estalvis o els principis, que són dues coses que, no ho dubteu, estan estretament lligades. Com que d’estalvis en tinc ben pocs, m’he llençat de ple a la reflexió moral, la qual cosa m’ha permès refermar les meues conviccions socialdemòcrates. Unes conviccions que, he de reconèixer, s’havien anat relaxant agombolades per l’aparent bonança que hem gaudit aquests darrers anys. Però al final, la festa que havia organitzat el liberalisme econòmic ha estat un miratge i la crua realitat, més crua que mai, se’ns ha presentat vestida de cobrador del frac.

Com deia Sant Keynes, a qui el liberalisme no sempre té a la glòria, al mercat (aquest concepte esotèric per referir-se als que remenen els calers) se l’ha de collar, ni molt ni poc, però l’imprescindible. Si es deixa assilvestrar sense control, llavors passa el que passa: que els bancs fan creure que regalen el diner, que la gent s’endeuta de manera inconscient i que els que ens governen, en lloc de tenir cura de la despesa, es dediquen a satisfer totes les necessitats fisiològiques del capital, per exemple en forma de  requalificacions o fomentant la construcció descontrolada (us sona, no?).

(Continua la lectura a Territoris.cat)