dijous, 3 de juliol del 2008

A propòsit del Manifiesto

No fa pas encara 15 dies, una vintena de persones vinculades a diferents àmbits culturals van iniciar la recollida de signatures de suport a El manifiesto por una lengua común, promogut pel diari El Mundo i amb el filòsof Fernando Savater com a cap de cartell.

No vull fer ara una anàlisi amb massa precisió d'allò que s'hi aporta, i en qualsevol cas si hi voleu aprofundir podeu recuperar la primera entrada d'aquest bloc, en què us recomanava un text de Rafel Torner sobre el discurs de l'espanyolisme lingüístic que explica la mena de fal·làcies argumentals que se solen utilitzar des d'àmbits estatals per subordinar llengües minoritzades com la catalana: el Manifiesto n'és un exemple paradigmàtic. Tanmateix, no em puc estar de fer-vos-en una lectura ràpida i proposar-vos algun breu comentari.

El Manifiesto reivindica la llengua castellana com a llengua comuna de tot l’Estat perquè és l’única "universalmente oficial" d’acord amb la Constitució --el que no expliquen és que si la llengua és parlada a tot el territori estatal no és per la seua bondat intrínseca, sinó per imposició, que ha durat més de tres-cents anys, i que el marc constitucional va néixer d'una situació de desigualtat política i cultural.

Més endavant, afirmen que són els ciutadans els que tenen els drets i no els territoris, posicionant-se, sociolingüísticament parlant, al costat del principi de personalitat i lluny del de territorialitat.

"Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas."

És una opció, i fins i tot la podria compartir, però poc després no dubten a afirmar que:

“La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles."

O sia, sí que hi ha una llengua que és d’obligat coneixement “puede serle supuesta a cualquier efecto” pel fet que és la llengua del "territorio nacional". No havíem quedat que eren els ciutadans i no els territoris els que tenien els drets? Senzillament, el text proposa una desigualtat volguda entre ciutadans: als castellanoparlants els aplica el principi de personalitat, no han de conèixer legalment ni obligatòriament cap altra llengua que no sigui la seua i la poden utilitzar en qualsevol lloc. Per un altre costat, als ciutadans catalanoparlants --o qualsevol altra llengua oficial no castellana-- els aplica el principi de territorialitat, han de conèixer legalment i obligatòriament la castellana i tan sols poden utilitzar la llengua que els és pròpia en el seu territori, i encara.

Anem retrobant aquesta contradicció al llarg de tot el text. Per exemple, parlen d’”autonomías bilingües”, oblidant que si el ciutadà és qui té els drets, no hi pot haver territoris bilingües sinó persones que volen ser ateses en la seua llengua, ja sigui a Barcelona o a Madrid. En qualsevol cas, qui hauria de ser bilingüe, d'acord amb el principi de personalitat abans esgrimit, hauria de ser l’Estat, que hauria d'atendre tothom en la seua llengua, i no el ciutadà.

Arriben a afirmar que les llengües no es poden imposar per obligació, i tot seguit, sense posar-se vermells, no dubten a proposar l'obligació del coneixement i, fins i tot, de l'ús i de la llengua castellana.

"Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características."

Aquesta indicació final del Manifiesto n'explica i en resumeix perfectament l’objectiu i la raó, reprendre la secular obsessió d’imposar l’ús de la llengua castellana a tots els ciutadans de l'Estat espanyol i, sense miraments, en nom de la democràcia. Rellegiu-lo bé, comprovareu que l’esquelet del text és un niu de contradiccions, de paternalisme i de manca d’objectivitat.

"...nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés..."

Si la seua llengua és tan i tan magnífica i té un futur tan brillant, per què volen imposar-nos-la a la força? (Evidentment, la pregunta és retòrica.)