1889. Ibarrangelu (Biscaia). L’estiu ja està a les acaballes i la tarda cau, acompanyada d’unes nuvolades fosques amenaçants, però encara no plou, i en la calma d’abans de la tempesta se senten els crits de la canalla que corre amunt i avall, pels vorals del Caserio dels Orexa: s’escridassen, però les paraules, per nosaltres, són inintel•ligibles, és basc. De sobte una veu adulta trenca la cridòria: “Marcelino, no lo pienso volver a repetir, no hables más en vasco, si quieres ser alguien deja la lengua de la xusma para la xusma i habla en la lengua de los que deciden, el castellano”.
En aquest senzill acte hi ha tota una declaració de principis. És la renúncia a la pròpia identitat. I quan hom renúncia a la identitat és per prendre’n una altra: en aquest cas l’espanyola. Aquesta mateixa renúncia es va anar produint entre els pares de la Catalunya del Nord des de mitjan de segle XX; allí vers la identitat francesa. Però més enllà d’una decisió personal de tria identitària, quan aquesta renúncia s’esdevé per una part significativa del col•lectiu de parlants, s’hi amaga un procés de substitució lingüística, el trencament de la transmissió generacional de la llengua i de la cultura que en aquesta llegua es realitza, que porta inexorablement --si no hi ha una força contrària, ja sigui social o política-- a la desaparició de la llengua rebutjada. I la raó per la qual un pare o milers de pares prenen una decisió d’aquesta envergadura té un nom, s’anomena autoodi: la visió negativa de tu mateix, d’allà on véns i d’allò que ets, i les ganes d’esdevenir una altra cosa.
A Euskadi --i també, però en menor importància, a Catalunya-- hi va haver un sector de les classes benestants que sentien vergonya de la realitat que els envoltava i creien que la promoció social havia de passar inevitablement per la renúncia als orígens. Aquest és el cas de la família del candidat del PP a les eleccions europees del proper 7 de juny, Jaime Mayor Oreja, que l’altre dia, a Barcelona, va afirmar: ”Mi bisabuelo se esforzó porque sus hijos no se encerrasen en el granero. Y les prohibió que hablasen eusquera en casa, para que hablaran bien el español”
L’orgull pels avantpassats familiars és encomiable, vanagloriar-se del sentiment d’autoodi em sembla malaltís, però saber que l’opció de gent com el teu besavi han sentenciat el futur d’una llengua i sentir-se’n orgullós és miserable. El seu besavi, cel enllà, segur que està content: Jaime Mayor Oreja ja no entra al graner, no sap parlar euskera.CC nattydreaddd:http://www.flickr.com/photos/bichohoja/2548692713/
El padrí sempre em deia que a totes les cases hi ha un quarto fosc. Tota família -aquesta antiga institució en crisi permanent i unitat bàsica de consum de la societat capitalista- sol tenir una habitació, no sempre ben tancada, on s’amaguen secrets passats i presents i a la qual, a voltes, no tots el membres hi tenen accés. La literatura en va plena i la realitat, com sempre, la supera en exemples que ara aquí, amic lector, tu mateix podries aportar.
La història de la qual us vull parlar se circumscriu justament en aquesta tessitura: Alison és la filla d’una família nord-americana de classe mitjana que explica, dolguda, la relació amb el seu pare, un home atent però absent, amb sensibilitat literària i artística però mancat de sensibilitat paternal, incapaç de demostrar estimació per fills i esposa. La xica comunica a la seua homosexualitat convençuda que aquest acte servirà per allunyar-la definitivament de la fosca realitat familiar que ha abandonant en ingressar a la universitat. I és llavors quan s’obre la porta del quarto de què us parlava i descobreix astorada i de boca de la seua mare que el seu pare ha estat flirtejant amb nois des del primers anys de matrimoni. Durant el poc temps que al pare li queda de vida, estableixen la relació de complicitat que mai no havien tingut i, una vegada mort (ella vol creure que és un suïcidi) es replanteja amb enyor i comprensió allò que al llarg de l’obra havia retret al seu pare.
És una novel·la d'Alison Bechdel: Fun Home. Una novel·la rodona, amb personatges ben resolts i d’alt nivell intel·lectual, les referències i les cites literàries –sobretot a Proust- hi són freqüents, amb excés, per al meu gust.
Cal que us i nformi d’un petit detall: és novel·la gràfica. La meua primera novel·la gràfica. Ni de petit vaig ser lector de còmics! Per això em va estranyar el dia que vaig passar per caixa i pagava aquell còmic gruixut que m’havia caigut a les mans tot remenant pels taulells. Crec que la mateixa caixera, coneixedora silenciosa dels meus gustos literaris, em va mirar amb escepticisme. Però res, ja estava fet i m’hi vaig llençar amb la curiositat del neòfit descregut. Pàgina a pàgina vaig anar descabdellant la història de l'Alison a l’hora que descobria una manera de narrar que m’era desconeguda.
Per a un lector de novel·la tradicional cal un procés d’adaptació. En un primer moment hi trobes mancances: t’hi falta text, hi ha poca lletra! Es tracta d’aprendre a llegir d’una altra manera, adonar-te que no és ben bé una mancança, el que passa és que hi ha un nou recurs discursiu, el dibuix, en què cal parar-hi esment i integrar-lo en el text. Llavors entres en el joc i assaboreixes una altra manera d’explicar històries.
Us en recomano l’experiència. I crec que Fun Home pot ser un bon camí per iniciar aquells xafarders que, com jo, estem acostumats al senzill negre sobre blanc per endinsar-nos en els quartos foscos de les famílies alienes.
1889. Ibarrangelu (Biscaia). L’estiu ja està a les acaballes i la tarda cau, acompanyada d’unes nuvolades fosques amenaçants, però encara no plou, i en la calma d’abans de la tempesta se senten els crits de la canalla que corre amunt i avall, pels vorals del Caserio dels Orexa: s’escridassen, però les paraules, per nosaltres, són inintel•ligibles, és basc. De sobte una veu adulta trenca la cridòria: “Marcelino, no lo pienso volver a repetir, no hables más en vasco, si quieres ser alguien deja la lengua de la xusma para la xusma i habla en la lengua de los que deciden, el castellano”.
