Diuen els entesos que el paper té mala peça al teler. Que la galàxia Gutemberg -em refereixo a l’ús de la impremta com a sistema de transmissió de coneixement- s’està col·lapsant per culpa d’un grapat insolent de bits informàtics que han proclamat la nova era digital. Els hàbits de lectura han canviat i l’imperi del paper sucumbeix sota el reialme del text virtual. Llibres, diaris, editorials, llibreries... malden per suportar el pes d’Internet i malviuen l’estrebada de les tecnologies de la comunicació i la informació. Els mitjans de la lletra impresa estan intentant adaptar-se a la nova situació, amb resultats diferents i no sempre encoratjadors.
Ahir, 17 de maig, vaig assistir al naixement d’una criatura
digital. La concepció es produïa al Teatre l’Amistat de Mollerussa, en un acte sobri
però emotiu en què vam poder donar la benvinguda a una nova publicació digital,
Territoris.cat, un diari fet al Pla d’Urgell per gent emprenedora i amb ganes
de demostrar que hi ha iniciatives per les quals val la pena treballar. I el
nounat va néixer entre parlaments oficials, aportacions com les de Miquel Pueyo
o Josep M, Solé i Sabater, i l’alegria dels tres pares, Josep Anton Pérez, Esther Barta i Robert Garcia, cofois de veure que
tenen entre les mans la responsabilitat de tirar endavant aquest nou mitjà.
Els desitjo molta sort i us deixo aquí mateix la meua col·laboració, el meu granet
de sorra per ajudar a fer possible que Territoris.cat esdevingui referent de la
informació comarcal.
Aquests darrers dies, suposo que esperonat per les dates en què ens trobem, ha sortit un debat als mitjans sobre el llegat digital que deixen les persones que traspassen: aquelles que han tingut una vida digital prolífica i plena i que, malauradament, ens han deixat. I sobre el llegat digital hi planen dues consideracions a fer.
Primera, més tècnica, com desactivar els espais dels difunts a Internet . Sens dubte un tema important, que deixaré ara mateix al marge i estalviaré al sofert lector una entrada llarga en excés.
I segona, més ètica i per això més interessant, quin dret tenim a utilitzar els documents digitals generats en vida per les persones properes? Hi ha empreses que per un mòdic preu es dediquen a recuperar les empremtes deixades a la xarxa pel nostres difunts. Segons sembla, els hereus reben un llapis de memòria amb correus, perfils, entrades al bloc o al mur, piulades... Sabem si les persones finades volien deixar aquest llegat als seus familiars? I quin ús en faran aquests familiars? Poden tornar-ho a publicar tot com a acte d'homenatge o instituir una mena de capella a Internet amb el cos digital present... o, fins i tot, poden continuar gestionant els perfils com si encara fossin entre nosaltres... De fet, aquest darrer cas és el més discutible èticament, l'intent de superar els límits que ens imposa la mort a través de l'allargament artificial de la vida a la xarxa. No és lícit parlar en nom d'algú, és clar, però pot alleujar la pena malaltissa d'aquells que no saben com superar la pèrdua.
Bé, a banda d'aquest darrer cas, que d'entrada ens sembla moralment més rebutjable (però això de la moral també va per barris i per èpoques), la gestió no autoritzada del llegat personal i íntim de les persones ens ha permés gaudir des de la grandesa de l'obra de Kafka fins a la més discutible publicació dels diaris i cartes personals de Susan Sontag, al pròleg de les quals el seu fill, David Rieff, es preguntava també sobre el dret que tenim a publicar allò que l'autor no ha volgut publicar en vida.
Tot plegat no té resposta fàcil. Davant d'aquesta situació proposo que les persones en plenes facultats digitals signem un testament vital sobre quin és el destí que volem donar a les nostres vides a la xarxa un cop haguem finat en el món presencial. I si no deixem cap indicació al respecte, que aquells que ens vetllin decideixin sobre el nostre repòs digital.
Si em permeteu el tòpic, la ràdio ha estat una fidel companya. En els moments bons i en els moments difícils ha estat qui m’ha distret --els programes d’entreteniment m’han acompanyat en pesades nits d’insomni o llargues travessies en cotxe-- o m’ha informat d’allò que havia de saber --m’agradés o no m’agradés ella era allí i sempre m’ha donat les notícies directament, sense contemplacions, com fan els vertaders amics, i era la primera, avançant-se a qualsevol altre mitjà (certament amb les xarxes socials li ha sortit una competència a tenir en compte).
Valguin aquestes paraules com a homenatge per les hores compartides.
Tanmateix, d’un temps ençà, la meua manera d’escoltar la ràdio ha canviat. Ara ja no sintonitzo, sinó que sincronitzo, faig podcàsting. O sigui, no escolto els programes quan els emeten, sinó quan em va bé, perquè els baixo directament de la xarxa i els emmagatzemo en el meu telèfon. Després, ja sigui directament des del mòbil, però sobretot al cotxe, aprofitant la tecnologia Bluetooth, escolto allò que vull, quan vull, sense necessitat de buscar l’emissora ni esperar l’hora d’emissió.
No faig cap descobriment si afirmo que les tecnologies de la informació i la comunicació hauran canviat la realitat del segle XXI: immediatesa, accessibilitat, possibilitat de compartir, capacitat d’accedir i d’arribar a tot el món... I no hem d’oblidar, a més, que aquestes tecnologies seran sinònim de llibertat. De llibertat política, per la seua vinculació amb les diferents onades de protestes, des de les primaveres àrabs a les tardors americanes; però també llibertat individual. Els continguts ja no estan lligats a un temps i a un espai, i quan parlem de democratització a la xarxa anem més enllà del lliure accés i de la lliure expressió, també parlem de lliure decisió. Ara tenim la capacitat de decidir no tan sols què, sinó quan i com: el quan i el com volem accedir als continguts. El poder de decisió deixa de ser una prerrogativa exclusiva del programador per esdevenir potestat de l’individu, de l’usuari.
Aquest és un canvi de paradigma, la importància del qual encara no som conscients. Vol dir establir unes noves les regles de joc, i tant la televisió com la ràdio hauran d’adaptar-s’hi, de fet ja ho estan fent, amb els serveis de podcàsting i la televisió a la carta.
El podcàsting ha canviat la meua manera d'apropar-me al mitjà, i, si no ho ha fet, també canviarà la vostra, no en dubteu. Ara la ràdio és una altra cosa, un repositori de continguts classificats per escollir lliurement aquells que més interessen.
Malgrat tot, però, us he de confessar que a les nits, arraulit entre els llençols, em permeto recórrer amunt i avall el dial d'una vella ràdio de butxaca per descobrir veus anònimes de cadenes radiofòniques desconegudes que m’acompanyen mentre el son se m'emporta somni enllà. Tampoc no podem permetre que la llibertat esdevingui una presó: el caos del dial té el seu encant.
Aquest text que ara us disposeu a llegir ha estat escrit totalment sobre un núvol. I, com molts ja suposeu, no hi ha intenció poètica en les meues paraules, el que vull dir és que l’he escrit directament a la xarxa, sense que cap dígit toqués la superfície del disc dur del meu ordinador personal.
Vaig anotar la idea inicial de fer aquest escrit a l’Evernote, que em permet prendre notes online mitjançant diferents dispositius; després l’he redactat amb Pages, però ho podia haver fet amb Google docs, amb Microsoft Word Web App o qualsevol altre dels programes d’edició en xarxa que pugueu trobar; l’he emmagatzemat a Dropbox, un disc virtual que permet tenir un directori d’arxius de forma remota i accessible des de qualsevol ordinador connectat a Internet, i, finalment, l’he penjat amb un programa de gestió de blocs, en aquest cas Blogger, però ho podia haver fet amb Wordpress, segurament el més utilitzat. A més a més, si em permeteu afegir, he emprat aparells diferents en els diferents moments de l’elaboració: un telèfon mòbil intel·ligent en què vaig prendre les primeres notes, una tauleta on vaig començar a redactar el text, i dos ordinadors, un de portàtil i un altre de sobretaula, per acabar-ho de tancar: i mai dels mais vaig traslladar el document mitjançant un dispositiu físic, ni discs ni memòries, i menys paper.
Resumint, tot plegat fet en el núvol de dades que és la xarxa (tot i que hem de reconèixer que no tot és tan intangible, en un lloc o altre hi ha un remot disc dur que s’encarrega que tot plegat sigui possible).
I amb això que vull dir? Que el futur dels sistemes d’emmagatzematge i de tractament de dades en la societat de la comunicació i la informació és el núvol? No, res més lluny de la meva intenció, el núvol és el present, el futur el deixo en mans de taumaturgs avesats a les arts endevinatòries.
En l’àmbit de les noves tecnologies el canvi és la llei i l’adaptació la norma, però saber que ens té reservat l’avenir és molt difícil... Bé, difícil per tots excepte per l’Steve Jobs, és clar.
No he tingut la sort de poder assistir al MobileWorld Congressde Barcelona, però ara que he guanyat una mica de temps a les obligacions laborals, m’he permès el luxe de fer-ne seguiment a través de la premsa i, sobretot, de les xarxes socials. De temes que podria encetar relacionats amb l’esdeveniment n’hi ha moltíssims i tots ells apassionants. Però allò que més m'ha sobtat és constatar que està quallant de forma irremeiable un canvi en el fonament de la xarxa, en la manera d’utilitzar-la i d'interactuar-hi. Un canvi provocat per l'aparició del mercat de les aplicacions.
Els telèfons mòbils, i sobretot tablets, estan prenent un espai important als ordinadors personals, que fins ara eren els terminals indiscutibles a l’hora de navegar per Internet. La xarxa ha estat envaïda pels anomenats telèfons intel·ligents que esdevenen una porta d’accés cada cop més usada per als afamats i no tan afamats navegadors internàutics. Però més enllà de produir-se un canvi el maquinari per a l’accés, s’està produint canvis en la mateixa xarxa per adaptar-se a aquesta nova realitat. La web era l'eina bàsica d'accés dels ordinadors personals, i ara està sent substituïda per les aplicacions, programes específics i concrets dissenyats expressament per fer o accedir a una determinada tasca a Internet. I aquest canvi és més potent del que sembla, les aplicacions, a més de ser de pagament –si no totes, moltes--, organitzen i milloren l'accés a la informació: l'organitzen però també el restringeixen i el controlen. La llibertat de la web, accessible amb un simple navegador, es dilueix en l’aplicació, l'usuari es veu obligat a comprar l'aplicació necessària per accedir als continguts que vol, ja sigui a l'Apple Storeo a l'Android Market. Amb aquest nou sistema s'aconsegueix especialitzar l'accés a la xarxa (i monetaritzar-la) alhora que restringeix la llibertat d'accés.
I això és bo o és dolent? No ho sé, el que està clar és que des de les aplicacions Internet és diferent.
Ara fa tot just una setmana, vaig adquirir un nou dispositiu informàtic. En un rampell consumista del tot inexplicable, vaig deixar-me vèncer per la dolçor de formes, la reputació irreprotxable i la posada en escena de la casa de la poma. Vaig mossegar el fruit prohibit quasi sense pensar-ho endut per la follia de tenir per primera vegades un producte Apple. Jo que n'havia renegat davant d'amics i coneguts, que havia descrit els seguidors d'aital marca com a sectaris del teclat, finalment havia sucumbit a la força d'un dels productes de consum que millor ha sabut tractar el màrqueting, amb permís de la Coca Cola.
Amb l'afany del neòfit, porto una setmana amunt i avall (Lleida-Barcelona) amb un iPad sota el braç, sincronitzant, aprenent a fer funcionar l'iTunes, adquirint App, escrivint amb Pages, navegant amb Safari... Tot un nou vocabulari, tot un nou món per descobrir.
Ara per ara encara no vull dictar sentència, per a les valoracions em dono una mica més de temps, ja us detallaré l'experiència en properes entrades. Tan sols constatar que aquesta que llegiu és la primera entrada escrita directament amb el dispositiu, de fet el primer cop que escric un text més o menys solvent sobre un teclat digital.
Deia Vázquez Motalbán que els principis és allò que elabores quan ets jove i vas perdent al llarg de la vida.
Podríeu haver viscut feliços tota la vida sense tenir coneixement de l’existència del senyor Athanasius Kircher, un d’aquells noms que immerescudament el temps s’endú al fons del sac de la història. Tanmateix, a aquest personatge se li atribueix, entre altres coses, la invenció d’un curiós aparell que durant segles va animar i espantar la bona gent: la llanterna màgica. Un giny que es considera precursor del cinema i que permet projectar imatges sobre una superfície blanca. Al segle XVII i XVIII feia les delícies de petits i grans, i segurament el mateix Athanasius ja tenia present el sentit jocós de l’invent, però el que no devia preveure el jesuïta és que, més de tres segles enllà de la seua època, uns emprenedors lingüistes de les terres de Lleida adaptarien la denominació de l’objecte per donar nom a un premi de creació audiovisual: la Llanterna Digital, recollint en el substantiu aquesta tradició precinematogràfica i afegint-hi modernor amb l’adjectiu més utilitzat en el tombant de segle.
La Llanterna Digital no és un, sinó un conjunt de premis creats per la Coordinadora de Serveis Lingüístics de Lleida amb la intenció de contribuir a la promoció de la creació audiovisual en català i occità per mitjà de curtmetratges. Una tasca de la qual se n’estan sortint molt bé, sobretot si jutgem la qualitat dels projectes que s’han presentat en aquesta darrera edició: la tercera.
Les noves tecnologies han democratitzat aquest, cada cop més petit, món nostre, i ho han fet per diferents raons de les quals us he parlat en altres entrades. L’àmbit de l’audiovisual potser és un d’aquells en què encara és més evident aquest esperit democratitzador. Actualment, els mitjans per produir un film estan a l’abast de quasi tothom, des d’una càmera en condicions, fins a un programa de tractament de la imatge assequible. Avui, per fer cinema, l’únic que cal és tenir-ne ganes i per distribuir-lo comptem amb el multicines més gran que mai no ha existit: Internet (i premis com la Llanterna Digital per promocionar-lo). La digitalització de la imatge ha permès dues coses fonamentals: abaratir costos de producció i facilitar la distribució (Un altre tema és la qualitat, però aquest no depèn dels mitjans, sinó del realitzador, i en això ja no m’hi fico).
Són aquestes les consideracions que han sabut aprofitar els promotors dels Premis Llanterna Digital, i, a més, hi han afegit un objectiu: el foment de l’ús del català i l’occità. En un món global, malgrat pesi alguns, el que no es pot fer és arremetre follament contra l’inevitable, el més intel·ligent, és fer-s’hi un lloc. I quan el cinema en català ha de fer mans i mànigues per poder-se projectar en les pantalles comercials habituals o aconseguir suports privats per a la producció, hi ha un altre cinema que, si bé no el substitueix, sí que el complementa. El cinema amateur ha entrat en una altra dimensió i cal aprofitar-ho perquè el català, i l’occità, hi siguin presents, perquè no ho dubteu, cada cop agafarà més força, mireu si no fenòmens com el You Tube...
El You Tube, un portal on no podia faltar aquell sobre el qual us he parlat en iniciar aquestes ratlles. Algú ha cregut convenient “penjar” una magnífica tarantel·la del mateix Athanasius Kircher.
A la seua salut i a la salut dels bons amics de la Llanterna Digital!
He de reconèixer que miro poc la tele. No pas perquè no m’agradi, tot al contrari, en sóc un fervent defensor i m’és difícil entendre com pot haver-hi algú que, voluntàriament, decideix prescindir d’aquesta meravellosa finestra portàtil al món –per dir-ho en forma de tòpic. Miro poc la tele perquè em manca allò bàsic per fer-ho, el temps. Llavors, normalment, el que faig davant de l’aparell en qüestió, els pocs moments que em puc escarxofar davant de la pantalla, és passar de forma frenètica tots els canals: sí, em confesso, practico el zàping en la intimitat.
Per què? Perquè m’és plaent. Suposo que d’aquesta manera crec recuperar el temps perdut, m’aturo en aquells canals que penso que em poden interessar per, poc després, reprendre el frenètic onanisme sobre el comandament... Sempre és fa difícil justificar les debilitats pròpies.
Així va ser, fent zàping, que va aparèixer davant dels meus ulls un reportatge del programa Ànima de TV3 –que, per cert, té un format breu i fa “pastilles” molt àgils d’informació, un bon producte .
El reportatge parlava d’una tendència de consum cultural anomenada cultura snack, que de fet explicava perfectament aquesta meua tendència al canvi compulsiu de canals i la mateixa filosofia del programa.
El concepte de cultura snack el popularitza des de la revista electrònica Wired, Nancy Miller, i el podem definir com el consum fraccionat en petites dosis de tot allò que ens interessa, un pica-pica cultural, diguéssim. És un acte que ens empeny a saciar els nostres desitjos intel·lectuals de forma fàcil i ràpida.
La cultura snack és filla de l’era de les tecnologies de la comunicació. Tot i que hi trobaríem precedents històrics, des dels haikus als rodolins, neix amb els clips televisius o les mateixes notícies dels informatius, però sobretot a l’era Internet: des de la tria musical que ens permet l’Ipot, al textos breus del bloc, passant pel vídeos penjats al You Tube o a les converses a través dels missatges al mòbil...
"De poc serveix tenir accés a tota la informació del món -la informació per ella mateixa no és res- si no som capaços de convertir-la en coneixement"
Evidentment, aquest mena de consum intel·lectual té dures, òbvies i justificades crítiques, sobretot per la superficialitat de la informació que es pot rebre en pocs minuts, però no caiguem en la mateixa superficialitat que critiquem, els comprimits tenen el seu moment, com una “tapa” amb cerveseta a mig matí, i són una bona eina per enganyar la gana cultural o, al contrari, per fer-la venir abans d’un àpat intel·lectualment opulent. Totes les masses fan mal, però en la dosi recomanada poden ser una bona eina per poder digerir mínimament tota la informació que ens arriba. Perquè de poc serveix tenir accés a tota la informació del món -la informació per ella mateixa no és res- si no som capaços de convertir-la en coneixement.
No penso renunciar ni a Dostojevskij ni al seu llibre Els Germans Karamàzov, però tampoc no penso abstenir-me del deliri digital -de dit- sobre el meu sofert comandament de televisió.
Au, per a mi una bossa de “ganchitos” i una Coca-cola.
Les hores de tren em concedeixen breus espais de treva, són com parèntesis en el quefer diari, sobretot les del vespre, que em permeten escriure aquestes ratlles.
Al meu costat, algú llegeix un llibre, circumspecte i seriós. Davant, el cap d’un ensonyat es gronxa acompassadament a banda i banda amb els ull tancats. Una noia, amb la vista perduda, s’administra dosis de música a través d’un minúscul reproductor d’MP3. No sé exactament on, però prop meu, unes noies tenen una conversa massa animada per al meu gust i concentració. I ara un mòbil: “Sí?... Acabem de sortir... I el nen... El curset un pal...”. Són hores de tren, i de l’atzar que ens ha fet coincidir en un mateix vagó, gràcies a les quals puc teixir mentalment un entramat d’històries personals incompletes.
Penso això mentre recorro amb la mirada les darreres entrades al Facebook. Tinc tot un munt d’éssers socials al meu entorn -un vagó ple a vessar, de fet- però no hi interactuo, prefereixo submergir-me en la virtualitat d’amics, coneguts, saludats o autèntics desconeguts que un dia em van sol•licitar l’amistat i, no sé per què, els la vaig concedir.
Fins fa ben poc, quan entràvem a fòrums i xats -en el meu cas al mIRC- amagàvem la nostra identitat virtual sota un sobrenom –nick, en dèiem- i a voltes fèiem de nosaltres i, altres vegades, jugàvem a ser un altre.
Web 2.0 també significa, a més de la influència cada cop més evident de la realitat virtual en el món real,l’aflorament del món real en la virtualitat: la influència és mútua
La identitat virtual va néixer, vergonyosa i inexperta, sota el domàs protector de l’anonimat. Tanmateix, ara ens hem descarat, Web 2.0 també significa, a més de la influència cada cop més evident de la realitat virtual en el món real, l’aflorament del món real en la virtualitat: la influència és mútua. Ara els usuaris de la xarxa no es volen amagar, volen ser ells mateixos, i generen identitats mirall, identitats transparents, afaiçonades de textos, vídeos, fotos, comentaris... Hem perdut la por i està bé que sigui així, però hem de tenir present que entre la xarxa i la realitat hi ha diferències fonamentals, sobretot una de tan evident com que són dos àmbits de la personalitat (la real i la virtual) amb unes lleis físicament diferents. No podem actuar ni interactuar de la mateixa manera: a la realitat, les paraules se les enduu el vent, a la xarxa, allò que hi dius no es pot esborrar –encara que en un acte de penediment intentis fer desaparèixer el teu bloc, el teu comentari, etc. sempre en queda còpia per a la posteritat. Les teves fotos, i sobretot les dels teus fills, no són mai un recurs innocent per avorrir amics i parents, en el moment que les “penges” esdevenen públiques i, depèn on ho facis, fins i tot en pots perdre la propietat.
És bo anar desenvolupant una personalitat virtual, de fet és inevitable, però, compte, no n’hauríem de perdre el control. Cal gestionar-la de forma intel•ligent. És conegut, per exemple, que empreses de col•locació “googelitzen” la cartera de currículums fent perfils a través de cerques a Internet, i no cal ser un professional de la gestió de personal per utilitzar aquest recurs tan senzill per acabar de conèixer els teus contactes. A la xarxa som allò que hi aboquem, i la reputació virtual s’ha de guanyar comentari a comentari, foto a foto, vídeo a vídeo...
El tren continua la marxa monòtona i constant. Avui, dins del vagó, no hi faré cap amistat, però, per si de cas, acabo d’acceptar un nou amic al Facebook, algú tan desconegut com aquest senyor que em mira amb indiferència des del seient del meu davant... Li pregunto si vol ser amic meu? Li pregunto si vol compartir trossos de les nostres vides? Millor que no, segurament em prendrà per un sonat...
Us parlava en l’entrada anterior de la imminent presentació de la plataforma Platònic.cat. Aquesta plataforma de participació ciutadana que estaven desenvolupant una colla d’innovadors del Pla d’Urgell. Doncs bé, Platònic ja és una realitat i la podeu trobar a l’enllaç www.platonic.cat.
Fa pocs dies en van fer la presentació a Mollerussa, una posada de llarg molt ben muntada i amb un èxit de públic que esperem que es tradueixi en molta participació al web.
Vaig tenir la sort de ser convidat a formar part de la taula que va presidir l’acte, juntament amb J. Miquel Serrano i Albert Polo, que van presentar la plataforma, i Ignasi Aldomà que va fer-nos una original i interessant aproximació al perfil humà i geogràfic de la comarca. Com bonament vaig poder, vaig intentar apropar els presents allò que s’ha anomenat Web 2.0. Aquí us en deixo la presentació.
“Platònic és un espai de promoció de la participació ciutadana obert a tot aquell que vulgui proposar, debatre i treballar per a fer del Pla d’Urgell la millor comarca del món. Una xarxa de debat d’idees que a més treballa per dur les propostes més debatudes i interessants a la pràctica, a través de l’ens, organisme o administració corresponent.”
Han passat molt dies des del meu últim post, però, a voltes, les circumstàncies es mengen els projectes i les sorpreses més inesperades determinen un canvi de rumb vital del tot insospitat. Ara sembla que, a poc a poc, vaig recuperant una identitat digital engolida pels avatars de la seua germana real. I la veritat és que durant tot aquest temps he trobat a faltar aquest espai de reflexió per anar-hi abocant les consideracions d’un aficionat a l’art de badar ajagut sobre el llom d’un bon llibre, assegut a la platea d’un teatre o en la sala d’un cinema... Aquest art de badar i explicar-ho sense massa pretensions, però amb afany que pugi ser del grat dels pocs i soferts lectors que em puguin llegir.
En aquest primer text de retorn, vull publicitar la iniciativa d’uns amics. Una iniciativa encara incipient però que auguro amb molt futur. Un grup de persones inquietes del Pla d’Urgell tenen la intenció de desvetllar la comarca mitjançant les eines que està oferint l’anomenada Web 2.0. Aquestes persones, i sota el suggeridor nom de Platònic, estan formulant una plataforma de discussió social a la xarxa, que més enllà de ser un punt de trobada i de confrontació d’opinions, vol esdevenir un mecanisme que generi iniciatives de transformació. Més enllà de la discussió per la discussió, vol ser un camí per incidir i canviar la realitat comarcal.
Quan m’explicaven la iniciativa, asseguts en les taules d’un cafè de Bellvís, al cap em van venir les imatges dels tradicionals debat de cafè, aquelles acalorades discussions de bar de poble on es pretenia solucionar els problemes més complexos amb quatre cops a la taula i dos dits de sentit comú. Aquelles diatribes, però, esdevenien del tot estèrils, perquè quedaven circumscrites a les parets fumades del cafè i acabaven sent mers exercicis retòrics, això sí, catàrtics: no solucionaves res, però et quedaves allò més satisfet amb les asseveracions que hi proferies.
El que pretenen la gent de Platònic té poc a veure amb aquesta discussió de taverna i més amb la tradició de l‘àgora. L’expressió de la participació popular en la cosa pública, que la democràcia actual té circumscrita a les conteses electorals cada quatre anys, pot aflorar a través d’Internet. La xarxa ha de canviar i canviarà la política com l’entenem avui en dia, la participació no pot ser tan passiva, la xarxa et permet incidir, diàriament si convé, en les decisions d’aquells que ens governen, malgrat que a ells això no els agradarà gaire.
Així ho entenen des de Platònic, i no volen renunciar al dret a decidir com volem que sigui la realitat que ens envolta, no podem renunciar a decidir com volem que sigui el Pla d’Urgell.
Segur que ho he dit en algun altre moment en les entrades d’aquest bloc, però estic convençut de dues coses sobre Internet, una és que aquest món virtual està canviant el món real ¬-i en aquest sentit la manera de fer política, com us deia fa un moment- i, l’altra, que la globalització té sentit des de la localitat: som globals perquè som locals i som locals perquè som globals. L’única manera de participar de la globalitat és aportant-hi allò que tenim de locals perquè ens fa diferents i interessants als ulls de la resta del món, i de Pla d’Urgell, amb les seves coses bones i dolentes, tan sols n’hi ha un, el nostre.
La llengua catalana, com tota llengua sense estat, sempre tindrà una situació complexa, no ens enganyem. Potser no cal anar pensant encara en epitafis --hi ha, certament, alguns indicadors estadístics sobre usos lingüístics que ens ofereixen dosis d'esperança--, però tampoc no podem llençar les campanes al vol. Tenim seriosos problemes dins les fronteres de la Catalunya estricta, com ara l'accés a les institucions europees, l'ús interpersonal entre els joves o la integració lingüística de la nova immigració --i de la vella immigració, que en molts casos encara no s'ha integrat--, que són aspectes que inquieten i ens obliguen a estar amatents. Però, sobretot, la situació més preocupant es troba fora del Principat, a les dificultats d'ús, cal afegir la indiferència, i quan no l'atac directe, de particulars i institucions autonòmiques i estatals que dificulten la normalització i la unitat de la llengua.
En una situació de submissió lingüística --i submissió nacional-- és habitual que un ampli sector de parlants acabi considerant la llengua pròpia com una eina vàlida per a la comunicació dins del grup, però inútil per adreçar-se a persones de fora de la comunitat lingüística. De fet, és el que fem quan ens adrecem en castellà a algú que té un aspecte d'estranger o, directament, d'immigrant.
De la mateixa manera, no és estrany en aquests casos creure que, a Intenet, el català és una llegua subsidiària, massa local per esdevenir mitjà de transacció, i decidir utilitzar altres llengües d'ús, teòricament, més globals. És una situació típica. Tanmateix, en el cas del català, la cosa no va així, la nostra llengua té una presència important a Intenet, sobretot en l'àmbit dels blocs, i això gràcies a l’esforç de milers de persones que de forma individual i desinteressada treballen per l’extensió de l’ús de la llengua i de la nació catalana a Intenet. Tenir un domini propi ja és un indicador d'aquesta presència i un èxit perquè permet visualitzar sense intermediaris la nostra cultura a la xarxa.
Ara, a més, ens hem de congratular per un altre èxit que, sense ser tan cabdal com el del .cat, és un granet de sorra més en aquesta gran platja de la informació global: la oficialitat del català al Facebook.
Altre cop és un èxit col·lectiu, sorgit de la societat civil, dels usuaris catalans de Faceboook que lliurement es van adherir a la campanya Volem Facebook en català! /we want facebook in catalan! i de la tasca de 823 traductors voluntaris fent fins a 29.790 aportacions que han aconseguit fer efectiva l'oficialitat l'1 de juny del 2008.
Facebook és un web de xarxes socials que va néixer a la Universitat de Harvard i que s’ha estès arreu del món. És una eina que, integrada en l'anomenat Web 2.0, et permet establir xarxes de relacions, crear grups, afiliar-te a causes, publicar i publicitar pàgines... És un mitjà que pot ser útil o no, que pot ser un joc i un entreteniment o un suport per a la teva feina i la base per un bon negoci, però el que està clar és que FaceBook ara mateix és un dels webs amb més èxit i per això és important que el puguem utilitzar en la nostra llengua.
La tasca anònima però constant de la societat civil ha estat i és fonamental per entendre la pervivència de la cultura catalana, ara i abans. No sé si és bo o és dolent, però la comunitat que configura la llengua i la cultura d’aquest tros de l’Europa occidental sobreviu gracies a l'obstinació de la seva gent. Després arriba el polític i, si pot, hi dóna un cop de mà, tot i que, a voltes, ni s'hi fixa, capficat com sol estar en la seua pròpia dinàmica.
Quan aquell ferrer mig foll anomenat Johannes Gutenberg confeccionava, tancat en un taller rònec de Magúncia, els elements tipogràfics que havien de ser la base de la impremta moderna, poc es devia imaginar el canvi cultural sense precedents que el seu invent havia de provocar —com tampoc, que seria la causa de la seua ruïna.
El canvi fou tan brutal que els que hi estaven immersos no en podien ser conscients de cap manera: tot i que podien intuir-ne cert abast, mai no s’haurien imaginat que amb una vella premsa de vi i uns motllos de ferro amb forma de lletra es podia canviar el món.
Aquell artefacte fou l’element tecnològic que va contribuir de manera fonamental a trencat amb la societat medieval i obrir les portes a una nova era. Fou un terratrèmol social gràcies al qual les idees començaren a circular lliurement i la cultura deixà d’estar en mans d’una elit, que la interpretava a la seva conveniència i la transmetia amb les dosis que li interessava. La impremta comporta, doncs, la democratització de la difusió—i així de la interpretació— del pensament.
En el fons, però, malgrat que en la galàxia Gutemberg l’accés a la cultura es fa universal, la possibilitat d’ésser objecte actiu de la generació cultural encara queda en mans d’una elit intel·lectual o artística. L’edició estàlimitada a uns pocs agraciats que tenen accés als mitjans de comunicació de masses. Ha calgut esperar prop de cinc-cents anys perquè la humanitat produís una tecnologia amb un impacte de conseqüències similars, o més importants encara, que signifiqués un nou estadi en aquest procés de democratització cultural: la xarxa Internet. Però més que Internet, allò que realment ha representat el salt qualitatiu de què us parlo, és el que l’any 2004 l’empresa editorial O’Reilly Media va popularitzar sota el nom de Web 2.0.
Web 2.0 no és ben bé una tecnologia, és més aviat una actitud que ha produït un canvi en els usos d’Internet. Per dir-ho en poques paraules i que siguin prou entenedores, Internet deixa de ser una gran biblioteca plena d’informació i esdevé un conjunt d’utilitats, relativament senzilles de manejar, que poden ser modificades, en el fons o/i la forma, pels usuaris. Web 2.0 no tan sols es pot mirar, sinó que també es pot tocar. L’usuari deixa de ser el lector passiu per passar a ser el protagonista actiu que genera, comparteix, esborra, afegeix, canvia, critica, comenta, distribueix, copia, compra, ven... la informació.
A partir d’aquí, la cultura ja no és d’accés universal, ara la cultura és universal: tots podem generar objectes culturals i distribuir-los com millor ens sembli.
*Avanç de l'article Cultura de bloc que publicaré complet en el núm. 29 de la revista Arts.
No fa pas més de quinze dies, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb l’admirat Vicent Partal —la conversa es publicarà en forma d’entrevista al proper número de la revista Arts, ja us n’informaré tan aviat estigui enllestida—. Entre els interessantíssims raonaments que va fer el de Bétera en l’hora i escaig de xerrada, va reflexionar en diverses ocasions sobre el canvi que Internet representa pel que fa a la distribució de continguts. Partal m’explicava convençut que el creador, l’artista, ha de canviar de mentalitat quant a la manera de projectar la seua obra i a la manera de fer-la rendible.
I jo no hi podia estar més d’acord. Aquesta és, sens dubte, una de les transformacions que ens està portant la xarxa Intenet. L’artista no pot continuar treballant sobre la base de reservar-se tots els drets de la seua creació. Tenint a l’abast una xarxa oberta que pot arribar a milions de persones, no té sentit tancar la pròpia obra a pany i forrellat i obsessionar-se en la reserva total de la propietat. Això és renunciar a la possibilitat més gran de difusió que mai no ha existit en la història de la humanitat..
Si el que es pretén és arribar al màxim nombre de públic, cal adaptar-se a la nova realitat que significa Internet i, amb ella, a unes noves normes sobre la propietat de l’objecte artístic. I això no vol dir regalar-lo i prou, sinó oferir-lo lliurement, però amb unes condicions determinades de propietat, per exemple les llicències Creative Commons.
I el negoci? On és el negoci? De què viu l’artista? Doncs bé, hi havia aquella famosa frase: reconvertir-se o morir. I una mica és això. Es tracta de reconvertir-se, de donar el tomb al mitjó. Si el valor pecuniari ja no rau en la venda de la propietat de l’objecte, cal trobar un valor alternatiu ja sigui a través de publicitat afegida o com a eina d’autopromoció... O com cada cop passa més en el món de la música, en què molts intèrprets han entès que el negoci no és el disc, sinó el concert.
En aquest sentit crec que és un bon exemple Lo que tu quieras oir, un curtmetratge de set minuts penjat a YouTube que ha tingut l’esborronadora xifra de setanta milions de visites. La història del film és senzilla i no destaca en desmesura, però ha tingut èxit. Perfecte. A l’autor, Guillermo Zapata, no li ha reportat un guany econòmic, però sens dubte l’ha donat a conèixer —i de fet una productora li ha costejat un segon curt: y todo va bien—. No dubteu que ben aviat el podrem veure en produccions de més envergadura i de pagament. A això, a casa meua, en diem tirar l’ham i esperar que piquin. Internet és un mar ple d’oportunitats si no s’és excessivament gasiu.
He de reconèixer que observo el procés electoral nord-americà amb més interès que les eleccions al Govern espanyol. Tot i que no tinc prou eines de judici per poder fer comentaris sobre les primàries als Estats Units, segueixo les cròniques de Diana Negre a l’Avui i els apunts que hi fa, també, Joan Oliver. Tots dos tenen la sort de viure in situ la lluita apassionant entre els dos candidats demòcrates.
Justament aquest dijous, Joan Oliver escrivia en la seua columna que, ara mateix, l’Obama, a més de les possibilitats de ser designat candidat, té més diners que la seua contrincant, i ja sabeu que en la campanya dels EUA les aportacions econòmiques són fonamentals. I això és degut al fet que Hillary Clinton, a l’hora de recaptar, es refia dels grans donants i Barack Obama ha utilitzat un sistema de recollida de diners a través d’Internet que, mitjançant petites donacions, li permet recollir més d’un milió de dòlars al dia.
Un sistema electoral basat en els diners, sense els quals seria impossible suportar una campanya, té un inconvenient clar i evident, el candidat sempre està supeditat als grans donants. Aquests, de fet, són els qui li subvencionen l’elecció i, per això també, els que n’acabaven determinant la política un cop elegit. Ningú no dóna res a canvi de res, i qui sembra, tard o d’hora, vol recollir els fruits.
Doncs bé, també aquí Internet està esdevenint eina de canvi. Un candidat no pot confiar en les petites aportacions dels votants de base perquè no hi ha manera d’establir un mecanisme de recol·lecció prou eficient, pràctic i econòmicament viable per anar recollint moneda a moneda la contribució del ciutadà ras. Molt més fàcil i barat és recollir el xec substanciós de la mà interessada de grans corporacions o poders fàctics. L’Obama ha trobat el mecanisme que feia falta, Internet. Les aportacions es poden fer sense despeses i d’una manera senzilla, i el candidat s’allibera d’una part dels interessos que ha de pagar als més poderosos; ara també té un deute amb els petits ciutadans.
No ho dubteu, per aquesta i moltes altres raons, Intenet és democràcia.
