L’estiu del mil·lenni

Ja tornem a ser aquí. El periple estival s’ha pogut acabar amb èxit i el retorn a la rutina es va percebent a través dels símptomes que auguren l’arribada del denigrat setembre. Entre aquests símptomes, el més fiable és l’aparició televisiva de la publicitat sobre fascicles de tota mena, en especial els dedicats a l’aprenentatge d’idiomes: quan des de la tele t’anuncien que és un bon moment per iniciar la col·lecció definitiva per aprendre anglès, has d’acceptar que, inevitablement, tot s’ha acabat i que l’estiu està tocat de mort.

Doncs, som-hi. Tindré temps d’anar explicant tot allò que m’ha aportat aquest període de recés, sobretot les impressions del meu periple mediterrani, ara però vull començar parlant de llibres. La lectura és una activitat que, a l’estiu, creix en nombre de lectors i en el pes i volum dels llibres llegits; i, aquest any, el fenomen editorial estival s’anomena Stieg Larsson, autor dels Best-Sellers de la trilogia Millennium.

A aquestes alçades no us explicaré qui és Larsson --se n’ha parlat fins i tot als programes del cor, entre Campanarios i Duquesses d’Alba--. Però sí que vull parlar-vos de certes reaccions que els llibres han generat en articles d’opinió i cartes de lectors en la premsa diària del país: se n‘ha discutit la qualitat literària i l’operació de màrqueting que ha envoltat aquesta mena de productes.

És un fal·lera recurrent entre certs opinadors, crítics literaris i lectors en general atacar qualsevol èxit editorial massiu i comparar-lo amb Hamlet, El Quixot o Crim i càstig. La comparació no és possible, bàsicament perquè una cosa són obres d’art universal i una altra és literatura de masses. Larsson fa literatura, probablement no la millor literatura, segurament els personatges acaben essent massa tòpics, l’argument té algun fil deslligat i el domini del llenguatge no ratlla la perfecció. I...?

Si Raymond Chandler feia literatura, Larsson també, perquè n’és un excel·lent continuador. Millennium s’assenta amb seguretat sobre els fonaments que van bastir la novel·la negra: pren els personatges nascuts a la gran depressió nord-americana dels anys 30 i els trasllada a la Suècia del segle XXI. Hi trobem el rerefons social, farcit de crítica a un capitalisme sense escrúpols i a un estat que se salta les normes de legalitat que ell mateix ha establert. Hi trobem l’heroi caigut en desgràcia i incomprès que lluita per recuperar la reputació, i que alhora és un àvid faldiller. Hi trobem l’antiheroi, aquí en versió femenina, salvatge incorregible que viu al marge de la llei i de les normes socials...

Sens dubte, Larsson domina el gènere policíac i sap crear el suspens necessari per enganxar el lector. I amb autors de novel·la negra com ell o Henning Mankell (que us recomano efusivament) Suècia s’ha fet un lloc important a les llibreries de tot el món i l’hem retrobada aquest estiu a les nostres platges, ara però en forma de llibre i no de dona, com als anys 70.

Per cert, aquelles sueques rosses, altes, dolces i de formes exuberants que tant em van fer badar, ja han perdut tot l’encant, ara la sueca que no m’ha deixat dormir aquest estiu és una hacker morena, baixeta, senzilla i amb molt mala llet; la millor troballa de Millennium: Lisbeth Salander, un personatge que a Larsson se li va anar fent gran a les mans, un secundari que acaba essent protagonista indiscutible.

Quan el visitant truca a la porta

Una cosa porta l'altra. En el fons, la vida presencial no és tan diferent a la vida virtual. No és amb Internet que hem descobert el salt aleatori, el quefer quotidià també aporta sorpreses inesperades, descobriments no planificats. Una cosa porta l'altra: de fet, som fills de l'atzar.

Us comentava la meua visita al Poliorama per veure El llibertí. A la mitja part, per raons fisiològiques, vaig sortir de la sala i em vaig trobar una paradeta amb llibres de l'autor de l'obra que s'hi representava: Eric-Emmanuel Schmitt.

No me'n vaig poder estar. Vaig remenar i, finalment, una mica per atzar, perquè em sonava el títol i pel tema que tractava, vaig gastar-me uns calerons amb El visitant.

Al visitant, Schmitt es planteja l'existència de déu. Una distracció com una altra, de llarga tradició --com a mínim des que és permès de fer-ho sense sortir-ne socarrimat--. Tanmateix no us he d'enganyar, per molt trillat que sigui, és un tema que m'interessa; no pas perquè hi tingui dubtes, sinó perquè si hi mires a contrallum, més enllà de la discussió mateixa, s'hi entreveuen les limitacions de la psique humana i com cada u hi dóna resposta com bonament pot, és com allò d'intentar-se imaginar el punt on acaba l'univers.

Aquí, el tema està plantejat com una trobada entre Freud, en hores baixes --assetjat per la Gestapo a la Viena ocupada pel Tercer Reich-- i un personatge misteriós i ambigu que podria ser déu o un boig escapat d'un manicomi proper, o potser la consciència del neuròleg austríac aclaparada per la pressió que li toca viure.

És una obra de text: el que importa és el que diuen, no pas el que fan. I aquest text té moments ben trobats, tot i que, com passa amb El llibertí, a voltes li costa escapar del tòpic més fressat.

"Déu no existeix... El cel és un sostre buit sobre el sofriment dels homes"

Hi destil·la moments poètics.

"És l'animal que hi ha dins meu el que vol creure, no l'ànima; [...] és un desig de bèstia encalçada, és la mirada del cabirol que, acorralat entre les roques pels gossos, cerca encara una sortida... Déu és un crit, un motí de la carn."

"L’ateu sap que no hi ha porta, que no hi ha altra llum que aquella que les mans han encès, que no hi ha altre final al túnel que el seu propi final.

I plantejaments ontològics a la inversa:

"Sí Déu estigués satisfet del que ha fet, d'aquest món, seria un Déu ben estrany, un Déu cruel, un Déu hipòcrita, un criminal, l'autor del patiment dels homes! Més li valdria no existir! Ben mirat, si existís un Déu, hauria de ser el diable!"

Terrible.

Certament, una obra que, un cop llegida --o vista, és clar--, ha de generar reflexió, tant al no creient com al creient; i aquest darrer no cal que pateixi, que l'obra no té la pretensió de convertir ningú a la fe vertadera de l'ateisme. Schmitt no acaba de prendre partit, o sí. En un moment donat, el personatge misteriós etziba a Freud:

"Al principi us felicitareu per haver matat Déu [...], però pensa en els altres, els qui han de néixer; quin món els hauràs deixat? La revelació de l'ateisme! Una superstició encara més absurda que totes les precedents!"

Déu, atzar... Penseu-hi, però sense excessos. Al final, tot plegat és mera literatura.

El polític i l’escriptora

“Juguen fort. Això m’impressiona. Juguen fort. Són alhora jugador i aposta. S’han posat a ells mateixos sobre la taula. No es juguen la seva existència, sinó, pitjor encara, la idea que se n’han fet”

Conec Yasmina Reza pel teatre. L’autora francesa se’m va fer present des de l’escenari —crec que era el Tívoli—, a través de les paraules que d’ella pronunciaven Josep Maria Fotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, a propòsit de la representació de la seua obra Arte. Recordo que em va agradar; el text era fresc i divertit, amb moments certament ben trobats. És clar que cal repartir mèrits, i la magnífica acollida que va tenir el text va ser en bona part culpa dels tres monstres de la interpretació que es movien amunt i avall per l’escena —i també, cal no oblidar-ho, al polèmic retorn de Flotats a Barcelona després d’haver abandonar temps abans la direcció del TNC de males maneres—. Recordo, també, que l’obra em va ajudar a fornir, encara més, l’argumentari sobre el qual es fonamenta la meua opinió sobre (part) de l’art contemporani —potser algun dia en parlaré—.

Doncs, remenant pels taulells d’una llibreria m’ha vingut a la mà aquest text de Yasmina Reza que li acaba de publicar en català el Grup 62 (Empúries), amb un títol certament intrigant: L’alba el capvespre o la nit. Però més intrigant que el títol és la proposta que ens fa la contraportada: “El retrat d’un home en la seva cursa per la conquesta del poder”. I més encara si penseu que aquest home és el que finalment serà l’actual president la República Francesa —i marit de Carla Bruni, és clar—: Nicolas Sarkozy. Reza fa un seguiment in situ de la campanya electoral que el portà a la presidència: va als mítings, intercanvia comentaris amb el mateix Sarkozy, assisteix a reunions de campanya, a actes protocol·laris... i va retratant l’home que hi ha darrere del polític:

“Dic, no pretenc escriure sobre el poder o sobre la política, ni tampoc sobre la política com a manera de viure. El que m’interessa és contemplar un home que vol competir amb l’escolament del temps.”

Els paràgrafs es van acumulant sense capítols ni títols que fitin la lectura, de manera que realment tens la sensació que llegeixes directament sobre la llibreta de notes de l’autora. I, sense sorpreses, l’home que es va descobrint sota el vestit d’estadista té les virtuts i els defectes de qualsevol humà: Sarkozy porta un nen a dins, Reza li veu a la cara. Un nen ambiciós, vanitós i cregut davant de les dones, que es despacienta amb facilitat, que escolta poc; però que sent l’orgull de la missió que té encomanada i passió pel seu país, i té clar que vol ser un governant que deixi petja en la història de la República. Potser, la sorpresa és la llibertat amb la qual l’autora el retrata, a ell i a altres personatges públics del moment.

“[Sarkozy] Elogia Zapatero i el seu homòleg Alfredo Rubalcaba. També parla amb termes afectuosos de Blair i de Prodi. Li dic, és curiós que sigui amic de tota aquesta gent d’esquerres. S’exclama, perquè no són d’esquerres! Només a França hi ha gent que se senti d’esquerres.”

Però, realment aquest és Sakozy? O és la imatge que del magnat se’n fa una escriptora? O el miratge que un polític vol fer creure a una artista? O hi ha un acord secret entre el polític i l’escriptora? O, fins i tot, potser hi ha implicacions personals més profundes? —segons alguns comentaris, a l’esposa de Nicolas l’autora no li queia gaire bé, i sembla que aquesta animadversió era bidireccional, de fet Cecília Sarkosy tan sols és esmentada un cop en tota l’obra—.

Bé, tot això no ho sabrem mai, l’art ja les té aquestes coses! O sia, que torno a l’escenari que havia abandonat en el primer paràgraf i rellegeixo alguns fragments de L’alba el capvespre o la nit. I ara tinc la sensació que et queda quan parles amb un actor reconegut, no saps mai quan diu la veritat o quan interpreta. I un polític? I un escriptor? La política, com la literatura o el teatre, no existirien sense l’engany: si el que es vol és certesa, sempre queda la religió. O no?

Teló

La ràbia o el Club Palahniuk

Tinc la sort o la dissort, per (de)formació professional, que quan he de justificar per què m’ha agradat una novel·la o un autor puc oferir un reguitzell d’argumentacions, més o menys raonades, que objectiven la decisió. Tanmateix, l’explicació sempre és a posteriori. Vull dir amb això que quan m’apropo al text escrit ho faig sense escodrinyar la vàlua literària, ni el treball amb el llenguatge, ni la confecció del personatge, senzillament em deixo portar pel traç que les paraules formen sobre el paper sense esperar res més que el gaudi més immediat. Quan llegeixo m’ho vull passar bé, i prou. I crec sincerament que aquesta és la millor manera d’acostar-se a la literatura, sense prejudicis ni gran teories preestablertes, i amb la sana intenció de passar un bon moment. Acabada la lectura, quan l’obra ha estat plaent, busco les raons intrínseques i em pregunto per quins estranys averanys l’autor ha aconseguit cridar la meua atenció, o no.

Fou d’aquesta manera que em vaig apropar a l’autor un llibre del qual difícilment hauria arreplegat de les taules d’una llibreria: Chuck Palahniuk. Un dia vaig anar al cinema a veure una pel·lícula que jo mai no hauria triat —el títol sol feia feresa: El club de la lucha, reminiscències vandammesques, si em permeteu l’expressió—. I l’endemà ja tenia el text en què es basava el film a les mans; i al seu darrere van venir Asfixia, Monstruos invisibles... i finalment la seua darrera obra: Rant. La vida d’un assassí en sèrie.

Ara, Palahniuk és un dels meus escriptors de capçalera —i a voltes em costa justificar-ho, sobretot des d’un punt de vista ètic—. Us podria parlar dels arguments originals o de les històries fosques, macabres, que planteja; tanmateix, la força narrativa de l’autor s’origina en el modelatge de personatges: desferres humanes que no dubten a establir les seves pròpies lleis; marginats que prefereixen que el món els odiï abans que els compadeixi; antiherois políticament incorrectes que ofeguen qualsevol rastre moral que hi pugui haver en els seus actes. A Palahniuk li agrada parir personatges, fer-los evolucionar i desdoblar-los, portar-los fins al paroxisme, per finalment alliberar-los a través del sacrifici —com tan sols el Pare sap fer—. I aquesta labor la confecciona mitjançant un llenguatge directe i viu, sense concessions, i a un ritme trepidant.

Us recomano, doncs, la seua última novel·la: Rant. Acosteu-vos-hi, però, tal com us he dit quan tot just començava aquesta entrada, sense prejudicis literaris ni morals i gaudireu d’un text fresc i diferent, narrat com si es tractés d’un zàping televisiu —a través de breus intervencions orals dels testimonis—, de personatges menyspreables i deformes, des situacions violentes i pertorbadores. I, sobretot, coneixereu l’esquizofrènica biografia de Buster Casey, l’únic delicte del qual és ser l’assassí en sèrie més eficient de la història. (I malgrat el títol, no feu deduccions equivocades, no és una novel·la de lladres i serenos).

Jo no em responsabilitzo de res. Si decidiu llegir Palahniuk és sempre sota la vostra responsabilitat. No digueu que no us he avisat.

Afegeixo unes quantes crítiques més, no totes positives, del web de Libròfags:

http://www.llibrofags.com/2008/03/05/rant/

He trobat un vídeo promocional a You Tube, és molt justet, però sempre pot ajudar a il·lustrar una mica aquesta entrada.

La modernitat líquida i les seues pors

Sense haver-hi premeditació, al llarg de les entrades que he anat penjant en aquest bloc, el tema de la por ha esdevingut recurrent. La veritat és que, sense proposar-m’ho, m’hi he anat apropant des de perspectives diferents: des de la por al tirà, passant per la por a l’udol llunyà de depredador polític o la por del ciutadà que no dubta a renunciar a la seua llibertat quan creu, o li fan creure, que hi ha en joc la pròpia seguretat.

Doncs, ara mateix us vull parlar d’un text de Zygmunt Bauman titulat Temps líquids. Viure en una època d’incertesa en què la por esdevé un dels eixos sobre el qual gira la reflexió d’aquest octogenari sociòleg d’origen polonès.

Bauman creu que la realitat contemporània és una font d’incerteses per a l’ésser humà. La raó principal d’aquestes incerteses és el que anomena la fase líquida de la modernitat, segons la qual la vida de les formes socials és tan breu que no tenim temps de desenvolupar una estratègia coherent i conseqüent per poder-ne fer un projecte vital. Tot va massa de pressa, tot canvia a una velocitat sorprenent i, a l’individu, l’única estratègia que li queda és la flexibilitat: anar-s’hi adaptant per no ser engolit en la voràgine generada. Però aquesta flexibilitat, segons Bauman, té les seues conseqüències en les nostres vides individuals: les esmicola en projectes a curt termini, els projectes personals que abans podien durar tota una vida queden reduïts a fragments que s’acumulen sense sentit de continuïtat. I això genera inseguretat i por.

A partir d’aquest plantejament filosòfic, Bauman comença a desgranar la seua crítica a la globalització —que ell qualifica de negativa i liberal—. La inseguretat psicològica que genera en l’inidvidu aquesta societat líquida acaba generant inseguretats i pors socials —por al terrorisme, por a la diferència, por a la immigració— que són aprofitades pel sistema en interès propi.

De totes maneres, vaticina un col·lapse provocat per la incapacitat que el mateix capitalisme tindrà ben aviat per assumir el que ell anomena “residus humans”, excedents de població, gent fora dels sistema (immigrants, refugiats, delinqüents...) que alhora són els que alimenten les pors dels que sí que estan integrats.

L’obra continua descrivint aspectes col·laterals d’aquesta situació de crisi individual i social provocada per la modernitat capitalista i liberal. Sens dubte, moltes de les reflexions de Bauman aporten llum sobre la realitat que ens ha tocat viure; però, amb uns arguments tan catastrofistes, el lector va passat de l’interès inicial a l’escepticisme final.

I quan gires l’última pàgina, una pregunta et ronda pel cap de forma insistent: la incertesa que pateix l’ésser humà, la por a l’esdevenidor, és fruit de la malvada modernitat líquida o és la mateixa condició humana que des de l’origen dels temps ens corca l’ànima i la consciència. Segurament el consumisme capitalista i la globalització liberal es mereixen les crítiques que els dedica Bauman, però la por que genera el dimoni de la incertesa ja fa segles, segurament des de sempre, que nia en el nostre cor: fins i tot en els temps més sòlids.

Najat El Hachmi

La llengua catalana es juga el futur en diferents camps, però el de la nova immigració és, sens dubte, un dels àmbits fonamentals per garantir-ne la supervivència en aquest segle XXI. Si les persones que vénen de fora i s’estableixen al nostre país no trien la nostra llengua com a llengua de relació amb la realitat més immediata que els envolta i opten pel castellà, que segurament és la tria més fàcil, la llengua catalana pot deixar de ser llengua de país per passar a ser, en el millor dels casos, llengua de grup.

Hi ha un volum important de nova immigració, i la situació que es va produir amb les migracions de mitjan segle XX ha deixat una forta petjada en la nostra societat; però malgrat això,la llengua catalana encara no ha perdut la fisonomia i, tot i que comparteix l’hegemonia lingüística amb la castellana, continua essent el símbol visible que ens identifica com a societat. Cal no perdre aquesta posició, perquè si anem renunciant progressivament a àmbits d’ús, el català pot acabar com un element folklòric del passat, més que no pas una eina per acarar el futur.

Per això és important que una persona com Najat El Hachmi hagi guanyat el Premi Ramon Llull. Perquè esdevé un exemple magnífic d’una persona d’orígens forans que, sense perdre aquest referents, ha fet seua la nostra cultura i la nostra llengua. De fet, com ella mateixa reclama, Najat El Hachmi és una catalana més.

Hem de tenir present, però, que amb això no n’hi ha prou, som els parlants amb el català com a llengua pròpia els que hi tenim més responsabilitat. Cal que ens hi comprometem, per exemple i senzillament, no renunciant a utilitzar el català en tots els àmbits i en totes les situacions, sense deixar-nos portar per falsos paternalismes, ni pel color de la pell del nostre interlocutor.

Stalin o quan la por guarda la vinya

Parlava en l’entrada anterior sobre la seducció i la mentida com armes polítiques en els sistemes democràtics. Tanmateix, Balladur també apunta en Maquiavel en democràcia que els sistemes dictatorials compten amb una eina més efectiva: la por.

I per tenir la contundència que convé, la por que el tirà ha de saber infondre en els seus súbdits ha de ser irracional, perquè la por racional té explicació i hom s'hi pot sentir immune. La por irracional és indiscriminada i, fins i tot, als més aduladors els pesa damunt de les espatlles.

D'aquesta manera s'explica el personatge que interpreta Josep Maria Flotats a Stalin. L'obra, basada en la novel·la del francès Marc Dugain, Une exécution ordinaire, es va representar el passat cap de setmana al Teatre de l'Escorxador de Lleida. Ha estat un plaer haver-hi pogut assistir perquè és un bon text, d'aquells que pots anar assaborint a glops breus i sense presses, amb el temps suficient per anar-hi reflexionant.

L'obra, que narra l'afer de les bates blanques -quan el Kremlin acusà metges jueus d'enverinar homes de confiança d'Stalin-, destil·la una cruesa irònica que fa esfereir. Una cruesa personificada en el personatge d'Stalin que Flotats broda a la perfecció. El seu Stalin és un ésser increïblement malvat, l'únic element humà del qual són els dolors que pateix i que serveixen d’excusa per desenvolupar el fil argumental. En cap moment hi tens la més mínima simpatia, però gaudeixes de com el personatge va teixint un discurs pervers a través d'un cinisme molt ben treballat. I aquest discurs inunda l'escenari -de decorat senzill, però fosc i contundent- per acabar obtenint allò que es busca, que l'espectador arribi a notar la claustrofòbia vital que la por provoca en els personatges.

L'Stalin de Flotats no és ben bé un personatge històric, és el prototipus d'allò més fosc de l'ésser humà, és la representació aterridora de la por, la por innocent de l'infant quan les fosques li bressolen el son, però també la por irracional de l'adult quan truquen a la porta a mitjana nit per portar-lo a la Lubyanka i sap que no té escapatòria perquè ni el mateix Stalin el pot ajudar: "Jo no puc fer-hi res, tan sols sóc Stalin".

Quin cinisme..., quina por!

Màrqueting catolicista (producte, preu, distribució, promoció i una mica de fe)

La capacitat d’adaptació és una de les virtuts més preuades en aquesta societat "líquida" —com diria Bauman— que ens ha tocat viure. Les lleialtats i els principis són un llast per aquell que espera surar socialment. Cal ser flexible i deixar-se portar. Res d’obstinar-se a canviar el decurs dels esdeveniments: perquè si t’hi plantes davant és fàcil que t’aixafin. D’exemples en aquest sentit en tenim per omplir-ne un cabàs ben gros, i ara mateix la política catalana podria oferir-ne uns quants.

Però no és de política que us vull parlar, que tot arribarà, sinó de religió. I no pas de la divinitat immaterial i indemostrable que l’aixopluga des del cel estant, sinó de l’aparell institucional que l'articula aquí a la terra. I concretament us vull parlar de la que m’és més propera, la catòlica. Perquè aquesta Església és el paradigma de l'adaptabilitat: una institució sociopolítica que compta amb un parell de milers d'anys a l'esquena no podia haver subsistit d'una altra manera.

Tret dels primers temps de persecució -i alguna situació esporàdica al llarg de la història-, l'Església ha sabut estar sempre al costat d'aquells que han retingut el poder -quan no l'ha retingut ella mateixa directament- i ha estat capaç d'adaptar-se a circumstàncies contraposades i contradictòries amb la seua pròpia escala de valors. Ha esdevingut flexible a l’avatar històric i així ha pogut conservar la paradeta: ha tingut capacitat d'adaptació al mercat. I arribo on volia anar. L'editorial Mina ha publicat un llibre de l'italià Bruno Ballardini titulat Jesús renta més blanc o com l'Església es va inventar el màrqueting, una interessant i divertida reflexió sobre la capacitat del catolicisme de generar una campanya de màrqueting, amb un producte infal·lible, la salvació, i com al llarg de la història ha adaptat el producte a les necessitats dels potencials consumidors i els consumidors a les necessitats de l'empresa.

Ballardini repassa els aspectes fonamentals de la ciència del màrqueting moderna i demostra com, fa 2000 anys, la primera i més gran multinacional de la història ja els havia establert: la creu és els logo més conegut, els punts de venda i fidelització s'erigeixen majestuosos en forma de catedral o de senzilla església, el marxandatge té forma d'estampeta o de relíquia... I, sobretot, el restyling, l'habilitat de reescriure una mateixa realitat perquè sembli diferent a ulls del client, que és l'essència del màrqueting (penseu amb els restyling de vehicles de les empreses automobilístiques). Aquesta és la capacitat d'adaptació de què abans us parlava, en el cor mateix del màrqueting i en el cor mateix d'una institució de dos-mil anys d'història, l'Església catòlica.