dimecres, 28 de maig de 2008

La moral del llibertí

No recordo ara les paraules exactes, però Vázquez Montalbán va afirmar una cosa així com que els principis són allò que et muntes amb fruïció quan ets jove i que vas perdent amb displicència al llarg de la resta de la vida. Aquesta és la idea que em va suggerir El llibertí, l’obra de Eric-Emmanuel Schmitt, que s’està representant al Poliorama amb direcció de Joan Lluís Bozzo. Tot i que el text no reflexiona exactament sobre els principis, sinó sobre la moral.

És cert que la moral, a diferència dels principis —que s’inscriuen en l’esfera més individual—, té un sentit social, tanmateix és l’origen immediat d’aquests principis, és el fonament ideològic que, d’una manera o altra, se’ns fixa a la consciència i que estableix la rectitud de les nostres accions i de les normes de comportament. Definit així, sembla més o menys fàcil, però quan, a l’obra d’Schmitt, Diderot es planteja definir el concepte de Moral per a l’Encyclopédie s’adona que rere la senzillesa del mot s’hi amaga una trampa inquietant: què fa un llibertí que justifica la infidelitat masculina, les relacions d’homes madurs amb donzelles joves i la lliure elecció sexual de les persones, quan és la seua pròpia filla qui li planteja una relació sexual amb un home més gran i casat, o quan la dona li fa creure que ella també li és infidel?

Schmitt construeix un vodevil per fer una crítica al concepte de moral i descriu la impossibilitat d’establir uns paràmetres ètics vàlids més enllà de l’interès que hom té a cada moment. Potser no és ben bé la moral la que determina els nostres actes, sinó que són els nostres actes que necessiten anar teixint un aparell moral que els justifiqui. Aquesta és la contradicció en què cau el personatge que interpreta Ramon Madaula i el trellat d’una comèdia intel·ligent, sense ser excessivament intel·lectualitzada, que distreu i deixa alguna frase per al record: “Que n’és de bella la maldat”.

La dona és l’eina fonamental per plantejar el conflicte de Diderot. Montse Guallart (que ara ocupa el lloc a escena de Laura Conejero), Rosa Renom, Nausica Bonnín i Paula Vives són les actrius encarregades de fer-li descobrir la contradicció i alhora representen el tòpic de la intel·ligència sexual femenina enfront de la innocència passional masculina.

Un espectacle divertit i correcte, que confirma allò que comentava unes entrades enrere a propòsit d’un comentari sobre una obra de Bauman: vivim una època d’incertesa, en la qual principis i moral són un llast que hem d’anar llençant al llarg del camí si volem surar en la modernitat líquida que ens ha tocat viure.

Com diu en un moment de la representació Montse Guallar, “O presa o botxí, cal decidir quin paper vols fer a l’obra”, però malauradament no sempre pots elegir el paper que et toca representar.