dimarts, 1 de novembre del 2011

El dret a morir digitalment

Aquests darrers dies, suposo que esperonat per les dates en què ens trobem, ha sortit un debat als mitjans sobre el llegat digital que deixen les persones que traspassen: aquelles que han tingut una vida digital prolífica i plena i que, malauradament, ens han deixat. I sobre el llegat digital hi planen dues consideracions a fer.

Primera, més tècnica, com desactivar els espais dels difunts a Internet . Sens dubte un tema important, que deixaré ara mateix al marge i estalviaré al sofert lector una entrada llarga en excés.

I segona, més ètica i per això més interessant, quin dret tenim a utilitzar els documents digitals generats en vida per les persones properes? Hi ha empreses que per un mòdic preu es dediquen a recuperar les empremtes deixades a la xarxa pel nostres difunts. Segons sembla, els hereus reben un llapis de memòria amb correus, perfils, entrades al bloc o al mur, piulades... Sabem si les persones finades volien deixar aquest llegat als seus familiars? I quin ús en faran aquests familiars? Poden tornar-ho a publicar tot com a acte d'homenatge o instituir una mena de capella a Internet amb el cos digital present... o, fins i tot, poden continuar gestionant els perfils com si encara fossin entre nosaltres... De fet, aquest darrer cas és el més discutible èticament, l'intent de superar els límits que ens imposa la mort a través de l'allargament artificial de la vida a la xarxa. No és lícit parlar en nom d'algú, és clar, però pot alleujar la pena malaltissa d'aquells que no saben com superar la pèrdua.

Bé, a banda d'aquest darrer cas, que d'entrada ens sembla moralment més rebutjable (però això de la moral també va per barris i per èpoques), la gestió no autoritzada del llegat personal i íntim de les persones ens ha permés gaudir des de la grandesa de l'obra de Kafka fins a la més discutible publicació dels diaris i cartes personals de Susan Sontag, al pròleg de les quals el seu fill, David Rieff, es preguntava també sobre el dret que tenim a publicar allò que l'autor no ha volgut publicar en vida.

Tot plegat no té resposta fàcil. Davant d'aquesta situació proposo que les persones en plenes facultats digitals signem un testament vital sobre quin és el destí que volem donar a les nostres vides a la xarxa un cop haguem finat en el món presencial. I si no deixem cap indicació al respecte, que aquells que ens vetllin decideixin sobre el nostre repòs digital.