dimecres, 18 de juny del 2008

Les dimensions del Guernica

Des de la seua realització allà per l’any 37 del segle passat, El Guernica de Picasso ha estat envoltat per la polèmica: ja sigui per l’exposició al París prebèl·lic aquell mateix any; per la ubicació al MOMA de Nova York i la posterior i definitiva reubicació al Reina Sofia de Madrid, després del retorn; pel complex procés de negociació i trasllat; per la seua interpretació, o, fins i tot, pel seu valor, perquè, segons sembla, el mateix Picasso no la considerava una del les seues millors obres.

És un quadre que m’agrada, i molt —de fet quan escric aquestes ratlles en tinc una reproducció, mida domèstica, a tocar— i sempre l’he interpretat per allò que s’hi veu: una imatge fixa de l’horror d’un bombardeig, un malson de l’autor davant les notícies que li arribaven a través de la premsa francesa sobre la destrucció de Guernika. També és cert que, més enllà d’aquesta senzilla interpretació, hi ha tot un seguit d’aproximacions simbòliques sobre els elements que apareixen al quadre —el brau i el cavall s’emporten la palma— i teories sobre l’expressió intrínseca de l’obra.

Potser, pot ajudar a descabdellar alguna de les interpretacions més profundes la proposta que ens fa l’artista nord-americana Lena Gieseke, que ens ofereix l’oportunitat de veure el Guernica des d’una nova perspectiva: la tercera. Apareix un nou quadre, en què els personatges semblen prendre vida, i desvetlla detalls i aspectes que normalment no s’acaben de veure. Evidentment, és una actuació sobre una obra artística molt discutible i polèmica, malgrat això, l’experiència d’entrar en el llenç del Guernica i recórrer tots el racons és impagable. Com afirma l’autora de l’estudi, l’exploració tridimensional és una nova tècnica per a la comprensió de l’obra d’art. A mi l’experiència m’ha agradat, a veure que us sembla a vosaltres.

dilluns, 9 de juny del 2008

Quan el visitant truca a la porta

Una cosa porta l'altra. En el fons, la vida presencial no és tan diferent a la vida virtual. No és amb Internet que hem descobert el salt aleatori, el quefer quotidià també aporta sorpreses inesperades, descobriments no planificats. Una cosa porta l'altra: de fet, som fills de l'atzar.

Us comentava la meua visita al Poliorama per veure El llibertí. A la mitja part, per raons fisiològiques, vaig sortir de la sala i em vaig trobar una paradeta amb llibres de l'autor de l'obra que s'hi representava: Eric-Emmanuel Schmitt.

No me'n vaig poder estar. Vaig remenar i, finalment, una mica per atzar, perquè em sonava el títol i pel tema que tractava, vaig gastar-me uns calerons amb El visitant.

Al visitant, Schmitt es planteja l'existència de déu. Una distracció com una altra, de llarga tradició --com a mínim des que és permès de fer-ho sense sortir-ne socarrimat--. Tanmateix no us he d'enganyar, per molt trillat que sigui, és un tema que m'interessa; no pas perquè hi tingui dubtes, sinó perquè si hi mires a contrallum, més enllà de la discussió mateixa, s'hi entreveuen les limitacions de la psique humana i com cada u hi dóna resposta com bonament pot, és com allò d'intentar-se imaginar el punt on acaba l'univers.

Aquí, el tema està plantejat com una trobada entre Freud, en hores baixes --assetjat per la Gestapo a la Viena ocupada pel Tercer Reich-- i un personatge misteriós i ambigu que podria ser déu o un boig escapat d'un manicomi proper, o potser la consciència del neuròleg austríac aclaparada per la pressió que li toca viure.

És una obra de text: el que importa és el que diuen, no pas el que fan. I aquest text té moments ben trobats, tot i que, com passa amb El llibertí, a voltes li costa escapar del tòpic més fressat.
"Déu no existeix... El cel és un sostre buit sobre el sofriment dels homes"
Hi destil·la moments poètics.
"És l'animal que hi ha dins meu el que vol creure, no l'ànima; [...] és un desig de bèstia encalçada, és la mirada del cabirol que, acorralat entre les roques pels gossos, cerca encara una sortida... Déu és un crit, un motí de la carn."
"L’ateu sap que no hi ha porta, que no hi ha altra llum que aquella que les mans han encès, que no hi ha altre final al túnel que el seu propi final.
I plantejaments ontològics a la inversa:
"Sí Déu estigués satisfet del que ha fet, d'aquest món, seria un Déu ben estrany, un Déu cruel, un Déu hipòcrita, un criminal, l'autor del patiment dels homes! Més li valdria no existir! Ben mirat, si existís un Déu, hauria de ser el diable!"
Terrible.

Certament, una obra que, un cop llegida --o vista, és clar--, ha de generar reflexió, tant al no creient com al creient; i aquest darrer no cal que pateixi, que l'obra no té la pretensió de convertir ningú a la fe vertadera de l'ateisme. Schmitt no acaba de prendre partit, o sí. En un moment donat, el personatge misteriós etziba a Freud:
"Al principi us felicitareu per haver matat Déu [...], però pensa en els altres, els qui han de néixer; quin món els hauràs deixat? La revelació de l'ateisme! Una superstició encara més absurda que totes les precedents!"
Déu, atzar... Penseu-hi, però sense excessos. Al final, tot plegat és mera literatura.

dimecres, 4 de juny del 2008

La llengua del Facebook

La llengua catalana, com tota llengua sense estat, sempre tindrà una situació complexa, no ens enganyem. Potser no cal anar pensant encara en epitafis --hi ha, certament, alguns indicadors estadístics sobre usos lingüístics que ens ofereixen dosis d'esperança--, però tampoc no podem llençar les campanes al vol. Tenim seriosos problemes dins les fronteres de la Catalunya estricta, com ara l'accés a les institucions europees, l'ús interpersonal entre els joves o la integració lingüística de la nova immigració --i de la vella immigració, que en molts casos encara no s'ha integrat--, que són aspectes que inquieten i ens obliguen a estar amatents. Però, sobretot, la situació més preocupant es troba fora del Principat, a les dificultats d'ús, cal afegir la indiferència, i quan no l'atac directe, de particulars i institucions autonòmiques i estatals que dificulten la normalització i la unitat de la llengua.

En una situació de submissió lingüística --i submissió nacional-- és habitual que un ampli sector de parlants acabi considerant la llengua pròpia com una eina vàlida per a la comunicació dins del grup, però inútil per adreçar-se a persones de fora de la comunitat lingüística. De fet, és el que fem quan ens adrecem en castellà a algú que té un aspecte d'estranger o, directament, d'immigrant.

De la mateixa manera, no és estrany en aquests casos creure que, a Intenet, el català és una llegua subsidiària, massa local per esdevenir mitjà de transacció, i decidir utilitzar altres llengües d'ús, teòricament, més globals. És una situació típica. Tanmateix, en el cas del català, la cosa no va així, la nostra llengua té una presència important a Intenet, sobretot en l'àmbit dels blocs, i això gràcies a l’esforç de milers de persones que de forma individual i desinteressada treballen per l’extensió de l’ús de la llengua i de la nació catalana a Intenet. Tenir un domini propi ja és un indicador d'aquesta presència i un èxit perquè permet visualitzar sense intermediaris la nostra cultura a la xarxa.

Ara, a més, ens hem de congratular per un altre èxit que, sense ser tan cabdal com el del .cat, és un granet de sorra més en aquesta gran platja de la informació global: la oficialitat del català al Facebook.

Altre cop és un èxit col·lectiu, sorgit de la societat civil, dels usuaris catalans de Faceboook que lliurement es van adherir a la campanya Volem Facebook en català! /we want facebook in catalan! i de la tasca de 823 traductors voluntaris fent fins a 29.790 aportacions que han aconseguit fer efectiva l'oficialitat l'1 de juny del 2008.

Facebook és un web de xarxes socials que va néixer a la Universitat de Harvard i que s’ha estès arreu del món. És una eina que, integrada en l'anomenat Web 2.0, et permet establir xarxes de relacions, crear grups, afiliar-te a causes, publicar i publicitar pàgines... És un mitjà que pot ser útil o no, que pot ser un joc i un entreteniment o un suport per a la teva feina i la base per un bon negoci, però el que està clar és que FaceBook ara mateix és un dels webs amb més èxit i per això és important que el puguem utilitzar en la nostra llengua.

La tasca anònima però constant de la societat civil ha estat i és fonamental per entendre la pervivència de la cultura catalana, ara i abans. No sé si és bo o és dolent, però la comunitat que configura la llengua i la cultura d’aquest tros de l’Europa occidental sobreviu gracies a l'obstinació de la seva gent. Després arriba el polític i, si pot, hi dóna un cop de mà, tot i que, a voltes, ni s'hi fixa, capficat com sol estar en la seua pròpia dinàmica.

dilluns, 2 de juny del 2008

Les cançons tel·lúriques de Roger Mas

Roger Mas és d'aquells artistes que són capaços de sorprendre't disc a disc, cançó a cançó. Un músic en estat pur que no pateix dependència mediàtica ni pressions comercials, i això és nota i això s'agraeix. I aquesta consideració es reafirma en el seu darrer disc, Les cançons tel·lúriques, on presenta, amb detallisme sonor i finor extrema, una incursió en el món de la mística. La seua música s'adapta com un guant als poemes de Verdaguer o al text dels goigs i alhora, nota a nota, sap modernitzar el sentiment d'uns mots amb cent anys a l'esquena.

Malgrat que tendeixo a valorar més la lletra, en aquest cas ha estat la música l'element que més m'ha colpit del disc: com, guitarra en mà, ens transporta del blues més negre als sons d'exòtics paratges orientals o caribenys passant pel jazz i per les tradicions musicals més nostrades. Que d'una barreja d'aquesta magnitud en surti un disc compacte i total és un mèrit que tan sols poden presentar els músics d'una talla com el de Solsona. Un garbuix de tradicions musicals que esdevenen un únic so, tot és u.

La genuïnitat de les creacions de Mas és allò que el fa universal: beu de la tradició que li és més propera i la passa pel sedàs de les músiques del món per acabar formulant el que sens dubte serà un clàssic, i no exagero, donem temps al temps.

Aquí us deixo un vídeo clip del tema "Caminant" i us comento que Mas és un artista que sap treure partit dels mecanismes de difusió que les noves tecnologies li posen a l'abast, per això a més d'un bloc compta amb espai a MySpace on ens ofereix l'oportunitat d'escoltar alguns temes de la seua darrera obra, la programació de concerts, fotografies o veure la seua xarxa social.