dijous, 3 de juliol del 2008

A propòsit del Manifiesto

No fa pas encara 15 dies, una vintena de persones vinculades a diferents àmbits culturals van iniciar la recollida de signatures de suport a El manifiesto por una lengua común, promogut pel diari El Mundo i amb el filòsof Fernando Savater com a cap de cartell.

No vull fer ara una anàlisi amb massa precisió d'allò que s'hi aporta, i en qualsevol cas si hi voleu aprofundir podeu recuperar la primera entrada d'aquest bloc, en què us recomanava un text de Rafel Torner sobre el discurs de l'espanyolisme lingüístic que explica la mena de fal·làcies argumentals que se solen utilitzar des d'àmbits estatals per subordinar llengües minoritzades com la catalana: el Manifiesto n'és un exemple paradigmàtic. Tanmateix, no em puc estar de fer-vos-en una lectura ràpida i proposar-vos algun breu comentari.

El Manifiesto reivindica la llengua castellana com a llengua comuna de tot l’Estat perquè és l’única "universalmente oficial" d’acord amb la Constitució --el que no expliquen és que si la llengua és parlada a tot el territori estatal no és per la seua bondat intrínseca, sinó per imposició, que ha durat més de tres-cents anys, i que el marc constitucional va néixer d'una situació de desigualtat política i cultural.

Més endavant, afirmen que són els ciutadans els que tenen els drets i no els territoris, posicionant-se, sociolingüísticament parlant, al costat del principi de personalitat i lluny del de territorialitat.

"Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas."

És una opció, i fins i tot la podria compartir, però poc després no dubten a afirmar que:

“La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles."

O sia, sí que hi ha una llengua que és d’obligat coneixement “puede serle supuesta a cualquier efecto” pel fet que és la llengua del "territorio nacional". No havíem quedat que eren els ciutadans i no els territoris els que tenien els drets? Senzillament, el text proposa una desigualtat volguda entre ciutadans: als castellanoparlants els aplica el principi de personalitat, no han de conèixer legalment ni obligatòriament cap altra llengua que no sigui la seua i la poden utilitzar en qualsevol lloc. Per un altre costat, als ciutadans catalanoparlants --o qualsevol altra llengua oficial no castellana-- els aplica el principi de territorialitat, han de conèixer legalment i obligatòriament la castellana i tan sols poden utilitzar la llengua que els és pròpia en el seu territori, i encara.

Anem retrobant aquesta contradicció al llarg de tot el text. Per exemple, parlen d’”autonomías bilingües”, oblidant que si el ciutadà és qui té els drets, no hi pot haver territoris bilingües sinó persones que volen ser ateses en la seua llengua, ja sigui a Barcelona o a Madrid. En qualsevol cas, qui hauria de ser bilingüe, d'acord amb el principi de personalitat abans esgrimit, hauria de ser l’Estat, que hauria d'atendre tothom en la seua llengua, i no el ciutadà.

Arriben a afirmar que les llengües no es poden imposar per obligació, i tot seguit, sense posar-se vermells, no dubten a proposar l'obligació del coneixement i, fins i tot, de l'ús i de la llengua castellana.

"Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características."

Aquesta indicació final del Manifiesto n'explica i en resumeix perfectament l’objectiu i la raó, reprendre la secular obsessió d’imposar l’ús de la llengua castellana a tots els ciutadans de l'Estat espanyol i, sense miraments, en nom de la democràcia. Rellegiu-lo bé, comprovareu que l’esquelet del text és un niu de contradiccions, de paternalisme i de manca d’objectivitat.

"...nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés..."

Si la seua llengua és tan i tan magnífica i té un futur tan brillant, per què volen imposar-nos-la a la força? (Evidentment, la pregunta és retòrica.)

dimecres, 18 de juny del 2008

Les dimensions del Guernica

Des de la seua realització allà per l’any 37 del segle passat, El Guernica de Picasso ha estat envoltat per la polèmica: ja sigui per l’exposició al París prebèl·lic aquell mateix any; per la ubicació al MOMA de Nova York i la posterior i definitiva reubicació al Reina Sofia de Madrid, després del retorn; pel complex procés de negociació i trasllat; per la seua interpretació, o, fins i tot, pel seu valor, perquè, segons sembla, el mateix Picasso no la considerava una del les seues millors obres.

És un quadre que m’agrada, i molt —de fet quan escric aquestes ratlles en tinc una reproducció, mida domèstica, a tocar— i sempre l’he interpretat per allò que s’hi veu: una imatge fixa de l’horror d’un bombardeig, un malson de l’autor davant les notícies que li arribaven a través de la premsa francesa sobre la destrucció de Guernika. També és cert que, més enllà d’aquesta senzilla interpretació, hi ha tot un seguit d’aproximacions simbòliques sobre els elements que apareixen al quadre —el brau i el cavall s’emporten la palma— i teories sobre l’expressió intrínseca de l’obra.

Potser, pot ajudar a descabdellar alguna de les interpretacions més profundes la proposta que ens fa l’artista nord-americana Lena Gieseke, que ens ofereix l’oportunitat de veure el Guernica des d’una nova perspectiva: la tercera. Apareix un nou quadre, en què els personatges semblen prendre vida, i desvetlla detalls i aspectes que normalment no s’acaben de veure. Evidentment, és una actuació sobre una obra artística molt discutible i polèmica, malgrat això, l’experiència d’entrar en el llenç del Guernica i recórrer tots el racons és impagable. Com afirma l’autora de l’estudi, l’exploració tridimensional és una nova tècnica per a la comprensió de l’obra d’art. A mi l’experiència m’ha agradat, a veure que us sembla a vosaltres.

dilluns, 9 de juny del 2008

Quan el visitant truca a la porta

Una cosa porta l'altra. En el fons, la vida presencial no és tan diferent a la vida virtual. No és amb Internet que hem descobert el salt aleatori, el quefer quotidià també aporta sorpreses inesperades, descobriments no planificats. Una cosa porta l'altra: de fet, som fills de l'atzar.

Us comentava la meua visita al Poliorama per veure El llibertí. A la mitja part, per raons fisiològiques, vaig sortir de la sala i em vaig trobar una paradeta amb llibres de l'autor de l'obra que s'hi representava: Eric-Emmanuel Schmitt.

No me'n vaig poder estar. Vaig remenar i, finalment, una mica per atzar, perquè em sonava el títol i pel tema que tractava, vaig gastar-me uns calerons amb El visitant.

Al visitant, Schmitt es planteja l'existència de déu. Una distracció com una altra, de llarga tradició --com a mínim des que és permès de fer-ho sense sortir-ne socarrimat--. Tanmateix no us he d'enganyar, per molt trillat que sigui, és un tema que m'interessa; no pas perquè hi tingui dubtes, sinó perquè si hi mires a contrallum, més enllà de la discussió mateixa, s'hi entreveuen les limitacions de la psique humana i com cada u hi dóna resposta com bonament pot, és com allò d'intentar-se imaginar el punt on acaba l'univers.

Aquí, el tema està plantejat com una trobada entre Freud, en hores baixes --assetjat per la Gestapo a la Viena ocupada pel Tercer Reich-- i un personatge misteriós i ambigu que podria ser déu o un boig escapat d'un manicomi proper, o potser la consciència del neuròleg austríac aclaparada per la pressió que li toca viure.

És una obra de text: el que importa és el que diuen, no pas el que fan. I aquest text té moments ben trobats, tot i que, com passa amb El llibertí, a voltes li costa escapar del tòpic més fressat.
"Déu no existeix... El cel és un sostre buit sobre el sofriment dels homes"
Hi destil·la moments poètics.
"És l'animal que hi ha dins meu el que vol creure, no l'ànima; [...] és un desig de bèstia encalçada, és la mirada del cabirol que, acorralat entre les roques pels gossos, cerca encara una sortida... Déu és un crit, un motí de la carn."
"L’ateu sap que no hi ha porta, que no hi ha altra llum que aquella que les mans han encès, que no hi ha altre final al túnel que el seu propi final.
I plantejaments ontològics a la inversa:
"Sí Déu estigués satisfet del que ha fet, d'aquest món, seria un Déu ben estrany, un Déu cruel, un Déu hipòcrita, un criminal, l'autor del patiment dels homes! Més li valdria no existir! Ben mirat, si existís un Déu, hauria de ser el diable!"
Terrible.

Certament, una obra que, un cop llegida --o vista, és clar--, ha de generar reflexió, tant al no creient com al creient; i aquest darrer no cal que pateixi, que l'obra no té la pretensió de convertir ningú a la fe vertadera de l'ateisme. Schmitt no acaba de prendre partit, o sí. En un moment donat, el personatge misteriós etziba a Freud:
"Al principi us felicitareu per haver matat Déu [...], però pensa en els altres, els qui han de néixer; quin món els hauràs deixat? La revelació de l'ateisme! Una superstició encara més absurda que totes les precedents!"
Déu, atzar... Penseu-hi, però sense excessos. Al final, tot plegat és mera literatura.

dimecres, 4 de juny del 2008

La llengua del Facebook

La llengua catalana, com tota llengua sense estat, sempre tindrà una situació complexa, no ens enganyem. Potser no cal anar pensant encara en epitafis --hi ha, certament, alguns indicadors estadístics sobre usos lingüístics que ens ofereixen dosis d'esperança--, però tampoc no podem llençar les campanes al vol. Tenim seriosos problemes dins les fronteres de la Catalunya estricta, com ara l'accés a les institucions europees, l'ús interpersonal entre els joves o la integració lingüística de la nova immigració --i de la vella immigració, que en molts casos encara no s'ha integrat--, que són aspectes que inquieten i ens obliguen a estar amatents. Però, sobretot, la situació més preocupant es troba fora del Principat, a les dificultats d'ús, cal afegir la indiferència, i quan no l'atac directe, de particulars i institucions autonòmiques i estatals que dificulten la normalització i la unitat de la llengua.

En una situació de submissió lingüística --i submissió nacional-- és habitual que un ampli sector de parlants acabi considerant la llengua pròpia com una eina vàlida per a la comunicació dins del grup, però inútil per adreçar-se a persones de fora de la comunitat lingüística. De fet, és el que fem quan ens adrecem en castellà a algú que té un aspecte d'estranger o, directament, d'immigrant.

De la mateixa manera, no és estrany en aquests casos creure que, a Intenet, el català és una llegua subsidiària, massa local per esdevenir mitjà de transacció, i decidir utilitzar altres llengües d'ús, teòricament, més globals. És una situació típica. Tanmateix, en el cas del català, la cosa no va així, la nostra llengua té una presència important a Intenet, sobretot en l'àmbit dels blocs, i això gràcies a l’esforç de milers de persones que de forma individual i desinteressada treballen per l’extensió de l’ús de la llengua i de la nació catalana a Intenet. Tenir un domini propi ja és un indicador d'aquesta presència i un èxit perquè permet visualitzar sense intermediaris la nostra cultura a la xarxa.

Ara, a més, ens hem de congratular per un altre èxit que, sense ser tan cabdal com el del .cat, és un granet de sorra més en aquesta gran platja de la informació global: la oficialitat del català al Facebook.

Altre cop és un èxit col·lectiu, sorgit de la societat civil, dels usuaris catalans de Faceboook que lliurement es van adherir a la campanya Volem Facebook en català! /we want facebook in catalan! i de la tasca de 823 traductors voluntaris fent fins a 29.790 aportacions que han aconseguit fer efectiva l'oficialitat l'1 de juny del 2008.

Facebook és un web de xarxes socials que va néixer a la Universitat de Harvard i que s’ha estès arreu del món. És una eina que, integrada en l'anomenat Web 2.0, et permet establir xarxes de relacions, crear grups, afiliar-te a causes, publicar i publicitar pàgines... És un mitjà que pot ser útil o no, que pot ser un joc i un entreteniment o un suport per a la teva feina i la base per un bon negoci, però el que està clar és que FaceBook ara mateix és un dels webs amb més èxit i per això és important que el puguem utilitzar en la nostra llengua.

La tasca anònima però constant de la societat civil ha estat i és fonamental per entendre la pervivència de la cultura catalana, ara i abans. No sé si és bo o és dolent, però la comunitat que configura la llengua i la cultura d’aquest tros de l’Europa occidental sobreviu gracies a l'obstinació de la seva gent. Després arriba el polític i, si pot, hi dóna un cop de mà, tot i que, a voltes, ni s'hi fixa, capficat com sol estar en la seua pròpia dinàmica.

dilluns, 2 de juny del 2008

Les cançons tel·lúriques de Roger Mas

Roger Mas és d'aquells artistes que són capaços de sorprendre't disc a disc, cançó a cançó. Un músic en estat pur que no pateix dependència mediàtica ni pressions comercials, i això és nota i això s'agraeix. I aquesta consideració es reafirma en el seu darrer disc, Les cançons tel·lúriques, on presenta, amb detallisme sonor i finor extrema, una incursió en el món de la mística. La seua música s'adapta com un guant als poemes de Verdaguer o al text dels goigs i alhora, nota a nota, sap modernitzar el sentiment d'uns mots amb cent anys a l'esquena.

Malgrat que tendeixo a valorar més la lletra, en aquest cas ha estat la música l'element que més m'ha colpit del disc: com, guitarra en mà, ens transporta del blues més negre als sons d'exòtics paratges orientals o caribenys passant pel jazz i per les tradicions musicals més nostrades. Que d'una barreja d'aquesta magnitud en surti un disc compacte i total és un mèrit que tan sols poden presentar els músics d'una talla com el de Solsona. Un garbuix de tradicions musicals que esdevenen un únic so, tot és u.

La genuïnitat de les creacions de Mas és allò que el fa universal: beu de la tradició que li és més propera i la passa pel sedàs de les músiques del món per acabar formulant el que sens dubte serà un clàssic, i no exagero, donem temps al temps.

Aquí us deixo un vídeo clip del tema "Caminant" i us comento que Mas és un artista que sap treure partit dels mecanismes de difusió que les noves tecnologies li posen a l'abast, per això a més d'un bloc compta amb espai a MySpace on ens ofereix l'oportunitat d'escoltar alguns temes de la seua darrera obra, la programació de concerts, fotografies o veure la seua xarxa social.

dimecres, 28 de maig del 2008

La moral del llibertí

No recordo ara les paraules exactes, però Vázquez Montalbán va afirmar una cosa així com que els principis són allò que et muntes amb fruïció quan ets jove i que vas perdent amb displicència al llarg de la resta de la vida. Aquesta és la idea que em va suggerir El llibertí, l’obra de Eric-Emmanuel Schmitt, que s’està representant al Poliorama amb direcció de Joan Lluís Bozzo. Tot i que el text no reflexiona exactament sobre els principis, sinó sobre la moral.

És cert que la moral, a diferència dels principis —que s’inscriuen en l’esfera més individual—, té un sentit social, tanmateix és l’origen immediat d’aquests principis, és el fonament ideològic que, d’una manera o altra, se’ns fixa a la consciència i que estableix la rectitud de les nostres accions i de les normes de comportament. Definit així, sembla més o menys fàcil, però quan, a l’obra d’Schmitt, Diderot es planteja definir el concepte de Moral per a l’Encyclopédie s’adona que rere la senzillesa del mot s’hi amaga una trampa inquietant: què fa un llibertí que justifica la infidelitat masculina, les relacions d’homes madurs amb donzelles joves i la lliure elecció sexual de les persones, quan és la seua pròpia filla qui li planteja una relació sexual amb un home més gran i casat, o quan la dona li fa creure que ella també li és infidel?

Schmitt construeix un vodevil per fer una crítica al concepte de moral i descriu la impossibilitat d’establir uns paràmetres ètics vàlids més enllà de l’interès que hom té a cada moment. Potser no és ben bé la moral la que determina els nostres actes, sinó que són els nostres actes que necessiten anar teixint un aparell moral que els justifiqui. Aquesta és la contradicció en què cau el personatge que interpreta Ramon Madaula i el trellat d’una comèdia intel·ligent, sense ser excessivament intel·lectualitzada, que distreu i deixa alguna frase per al record: “Que n’és de bella la maldat”.

La dona és l’eina fonamental per plantejar el conflicte de Diderot. Montse Guallart (que ara ocupa el lloc a escena de Laura Conejero), Rosa Renom, Nausica Bonnín i Paula Vives són les actrius encarregades de fer-li descobrir la contradicció i alhora representen el tòpic de la intel·ligència sexual femenina enfront de la innocència passional masculina.

Un espectacle divertit i correcte, que confirma allò que comentava unes entrades enrere a propòsit d’un comentari sobre una obra de Bauman: vivim una època d’incertesa, en la qual principis i moral són un llast que hem d’anar llençant al llarg del camí si volem surar en la modernitat líquida que ens ha tocat viure.

Com diu en un moment de la representació Montse Guallar, “O presa o botxí, cal decidir quin paper vols fer a l’obra”, però malauradament no sempre pots elegir el paper que et toca representar.

diumenge, 25 de maig del 2008

I malgrat tot, l'ou balla

Aquest any, a causa de les restriccions d’aigua, l’Ou com Balla tan sols es pot veure a sis fonts de la ciutat de Barcelona: la de la Catedral, la de la Casa de l'Ardiaca, la de l'Ateneu, la de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i les de les esglésies de Santa Anna i de la Puríssima.

Sempre l’he trobat una tradició curiosa i divertida: un ou buit fent cabrioles misteriosament desordenades damunt d’un brollador d’aigua, el peu del qual, per acabar d'animar l'escena, està guarnit amb abundants flors i plantes. Certament, el moviment festiu, desenfadat i fora de lloc de l'ou té aquell regust freak que tant m'agrada, i que enguany he contemplat a la font de l’Ateneu Barcelonès.

Prop de la font, hi havia un faristol on se’ns informava que l’espectacle només es pot veure en aquelles fonts que funcionen amb subministrament que els arriba del freàtic i de pous, i que disposen d'un circuit per reutilitzar l'aigua, per no incomplir les mesures recollides en el decret de sequera.

Aquest any, a l’ou, com al Govern, també li ha tocat ballar al ritme de la sequera.

dimarts, 13 de maig del 2008

Aquells som nosaltres

Segurament és el primer cop en la història que des de la tribuna de l’Assemblea legislativa francesa se senten uns mots en llengua catalana. I això ha estat possible en el marc de la defensa del català que el diputat Daniel Mach del partit UMP — i batlle de Pollestres— ha fet durant un debat sobre llengües minoritàries de l’Estat:

Senyor Ministre, els catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures.

El diari electrònic Vilaweb ha presentar la notícia amb tota mena de detalls i a més hi ha inclòs la intervenció sencera de Daniel Mach i, fins i tot, ens n’ofereix una versió MP3 perquè la puguem escoltar.

Que el diputat d’un partit estatal, i al govern, com és la UMP, faci una defensa d’una llengua minoritzada a la França de la cinquena república és sens dubte una bona notícia per a la nostra cultura. Penseu que l’article l'article 2 de la Constitució francesa de 1958 diu que Le français est la langue de la République, i aquest text ha estat l’excusa que ha utilitzat la França republicana per no reconèixer la diversitat lingüística de l’Estat i per no ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

Que el país que es va inventar el centralisme jacobí obri escletxes —ni que siguin tan finetes— és certament important per a l’avenir de la nostra llengua i ens n’hem d’alegrar. A voltes, les fronteres polítiques es converteixen en fronteres mentals —de fet als estats ja els va bé i els mitjans de comunicació cauen a la trampa— i hem de comprendre que la cultura catalana que està renaixent Pirineus enllà, amb una força gradual però constant, és la mateixa cultura catalana de Pirineus ençà.

Aquells som nosaltres.

dissabte, 10 de maig del 2008

Quan el plor és art: els fados de Névoa

Quan vaig escoltar els meus primers fados, sobretot quan sentia Amália Rodrigues posant veu a la melangiosa tonada d’un fado, pensava que la interpretació d’aquest gènere estava reservada a aquells que l’havien mamat des del bressol, que l’expressió més popular de la música portuguesa havia de ser interpretada per una cantant necessàriament portuguesa. Tanmateix, sentir els discos de Névoa m’ha demostrat que anava errat del tot. Névoa, alter ego de Núria Piferrer, és una catalana que sap executar els fados amb una meravellosa veu que no té res a envejar de moltes intèrprets lisboetes.

Fins ara, Névoa havia publicat en portuguès els àlbums Fado distraido, Mar de Fado i Fado i Fades i aquest any ens ha regalat un àlbum de fados en català —i algun en castellà— altament recomanable, Entre les pedres i els peixos, en què musica poetes com Enric Casasses, Feliu Formosa o Josep Maria de Sagarra.

El fado és d’aquelles músiques que tenen la capacitat d’emocionar-me. Sempre he pensat que el fado transforma el dolor en art, conforma una poètica del plor que rebrega sentiments i transporta qui l’escolta a l’espai més íntim, i per això és tan entranyable, perquè neix i arriba allà on altres sons no poden arribar.

Tinc una pena tan teva que no me la pots robar, ens canta Névoa fent una versió d'un poema d’Enric Casasses. I el fado, quan té una pena tan teva que és més fonda que la mar, necessita una veu com la de Névoa per poder-la expiar.

Un disc per regalar-se l’oïda.

En podeu escoltar fragments en aquest enllaç.

I us deixo una entrevista a Névoa.


dimecres, 7 de maig del 2008

Web 2.0: un canvi cultural amb precedents*

Quan aquell ferrer mig foll anomenat Johannes Gutenberg confeccionava, tancat en un taller rònec de Magúncia, els elements tipogràfics que havien de ser la base de la impremta moderna, poc es devia imaginar el canvi cultural sense precedents que el seu invent havia de provocar —com tampoc, que seria la causa de la seua ruïna.

El canvi fou tan brutal que els que hi estaven immersos no en podien ser conscients de cap manera: tot i que podien intuir-ne cert abast, mai no s’haurien imaginat que amb una vella premsa de vi i uns motllos de ferro amb forma de lletra es podia canviar el món.

Aquell artefacte fou l’element tecnològic que va contribuir de manera fonamental a trencat amb la societat medieval i obrir les portes a una nova era. Fou un terratrèmol social gràcies al qual les idees començaren a circular lliurement i la cultura deixà d’estar en mans d’una elit, que la interpretava a la seva conveniència i la transmetia amb les dosis que li interessava. La impremta comporta, doncs, la democratització de la difusió —i així de la interpretació— del pensament.

En el fons, però, malgrat que en la galàxia Gutemberg l’accés a la cultura es fa universal, la possibilitat d’ésser objecte actiu de la generació cultural encara queda en mans d’una elit intel·lectual o artística. L’edició està limitada a uns pocs agraciats que tenen accés als mitjans de comunicació de masses. Ha calgut esperar prop de cinc-cents anys perquè la humanitat produís una tecnologia amb un impacte de conseqüències similars, o més importants encara, que signifiqués un nou estadi en aquest procés de democratització cultural: la xarxa Internet. Però més que Internet, allò que realment ha representat el salt qualitatiu de què us parlo, és el que l’any 2004 l’empresa editorial O’Reilly Media va popularitzar sota el nom de Web 2.0.

Web 2.0 no és ben bé una tecnologia, és més aviat una actitud que ha produït un canvi en els usos d’Internet. Per dir-ho en poques paraules i que siguin prou entenedores, Internet deixa de ser una gran biblioteca plena d’informació i esdevé un conjunt d’utilitats, relativament senzilles de manejar, que poden ser modificades, en el fons o/i la forma, pels usuaris. Web 2.0 no tan sols es pot mirar, sinó que també es pot tocar. L’usuari deixa de ser el lector passiu per passar a ser el protagonista actiu que genera, comparteix, esborra, afegeix, canvia, critica, comenta, distribueix, copia, compra, ven... la informació.

A partir d’aquí, la cultura ja no és d’accés universal, ara la cultura és universal: tots podem generar objectes culturals i distribuir-los com millor ens sembli.

*Avanç de l'article Cultura de bloc que publicaré complet en el núm. 29 de la revista Arts.


dilluns, 28 d’abril del 2008

Amor de pare

La imatge no pot ser més entendridora. Un pare amb la seua filla de pocs mesos en braços, l’acarona suaument i li besa el cabell, com tan sols un pare sap fer, tot murmurant uns mots amb dolcesa: "T'estimo amb bogeria i has estat la felicitat més gran de la meua vida [...]. M'hauria agradat haver pogut formar part de la teua vida, sobretot quan creixis, els propers mesos...".

La situació no deixa indiferent ningú. Un comiat com aquest corprèn el més indiferent. Et fa solidari. Per què un pare es pot veure en la desagradable circumstància de parlar així a la seua filla? Com, una persona que té uns sentiments tan profundament humans, es pot veure obligada a abandonar allò que més estima en el món?

I llavors, t’indignes. Com pot ser que la tendresa de l'amor sigui sepultada per una realitat, que encara desconeixem, però que sens dubte ha de ser injusta? Un pare, per res del món, s'ha d'allunyar dels seus fills. Res terrenal ha d'obligar-lo a caure en un moment com aquest de desesperança.

La gravació continua. I als ull tendres del pare hi apareix una guspira d'orgull, una lluentor que sembla transportar-lo més enllà: "Ho he de fer per al nostre futur".

Al final hi ha una raó altruista. Ja t'ho mig imaginaves, un home com el que acabes de veure dient el que diu i com ho diu a la seua filla havia d'estar mogut per una motivació generosa. Sens dubte, hi ha un bé més gran que la pròpia vida i que el futur d'una família.

Intuïm un acte heroic. Intuïm la força d'aquell que renuncia allò que més estima per fer un bé a la comunitat, a la humanitat, fins i tot.

I així és:

"Faig això per l'Islam, no per obtenir cap avantatge monetari."

Mohamed es va immolar set mesos després d'aquestes entendridores imatges, el juliol de 2005, en l’atemptat contra el transport públic de Londres. Van matar 52 persones més.

Tan sols un Déu pot premiar sacrificis com aquests. Tan sols un Déu pot explicar el martiri d'un pare enamorat bojament de la seua filla. Tan sols l’absurd pot justificar l’absurd.


dimarts, 22 d’abril del 2008

Pescar a Internet

No fa pas més de quinze dies, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb l’admirat Vicent Partal —la conversa es publicarà en forma d’entrevista al proper número de la revista Arts, ja us n’informaré tan aviat estigui enllestida—. Entre els interessantíssims raonaments que va fer el de Bétera en l’hora i escaig de xerrada, va reflexionar en diverses ocasions sobre el canvi que Internet representa pel que fa a la distribució de continguts. Partal m’explicava convençut que el creador, l’artista, ha de canviar de mentalitat quant a la manera de projectar la seua obra i a la manera de fer-la rendible.

I jo no hi podia estar més d’acord. Aquesta és, sens dubte, una de les transformacions que ens està portant la xarxa Intenet. L’artista no pot continuar treballant sobre la base de reservar-se tots els drets de la seua creació. Tenint a l’abast una xarxa oberta que pot arribar a milions de persones, no té sentit tancar la pròpia obra a pany i forrellat i obsessionar-se en la reserva total de la propietat. Això és renunciar a la possibilitat més gran de difusió que mai no ha existit en la història de la humanitat..

Si el que es pretén és arribar al màxim nombre de públic, cal adaptar-se a la nova realitat que significa Internet i, amb ella, a unes noves normes sobre la propietat de l’objecte artístic. I això no vol dir regalar-lo i prou, sinó oferir-lo lliurement, però amb unes condicions determinades de propietat, per exemple les llicències Creative Commons.

I el negoci? On és el negoci? De què viu l’artista? Doncs bé, hi havia aquella famosa frase: reconvertir-se o morir. I una mica és això. Es tracta de reconvertir-se, de donar el tomb al mitjó. Si el valor pecuniari ja no rau en la venda de la propietat de l’objecte, cal trobar un valor alternatiu ja sigui a través de publicitat afegida o com a eina d’autopromoció... O com cada cop passa més en el món de la música, en què molts intèrprets han entès que el negoci no és el disc, sinó el concert.

En aquest sentit crec que és un bon exemple Lo que tu quieras oir, un curtmetratge de set minuts penjat a YouTube que ha tingut l’esborronadora xifra de setanta milions de visites. La història del film és senzilla i no destaca en desmesura, però ha tingut èxit. Perfecte. A l’autor, Guillermo Zapata, no li ha reportat un guany econòmic, però sens dubte l’ha donat a conèixer —i de fet una productora li ha costejat un segon curt: y todo va bien —. No dubteu que ben aviat el podrem veure en produccions de més envergadura i de pagament. A això, a casa meua, en diem tirar l’ham i esperar que piquin. Internet és un mar ple d’oportunitats si no s’és excessivament gasiu.

Que en prenguin nota els de la SGAE.


Lo que tu quieras oir

divendres, 18 d’abril del 2008

El polític i l’escriptora

“Juguen fort. Això m’impressiona. Juguen fort. Són alhora jugador i aposta. S’han posat a ells mateixos sobre la taula. No es juguen la seva existència, sinó, pitjor encara, la idea que se n’han fet”

Conec Yasmina Reza pel teatre. L’autora francesa se’m va fer present des de l’escenari —crec que era el Tívoli—, a través de les paraules que d’ella pronunciaven Josep Maria Fotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, a propòsit de la representació de la seua obra Arte. Recordo que em va agradar; el text era fresc i divertit, amb moments certament ben trobats. És clar que cal repartir mèrits, i la magnífica acollida que va tenir el text va ser en bona part culpa dels tres monstres de la interpretació que es movien amunt i avall per l’escena —i també, cal no oblidar-ho, al polèmic retorn de Flotats a Barcelona després d’haver abandonar temps abans la direcció del TNC de males maneres—. Recordo, també, que l’obra em va ajudar a fornir, encara més, l’argumentari sobre el qual es fonamenta la meua opinió sobre (part) de l’art contemporani —potser algun dia en parlaré—.

Doncs, remenant pels taulells d’una llibreria m’ha vingut a la mà aquest text de Yasmina Reza que li acaba de publicar en català el Grup 62 (Empúries), amb un títol certament intrigant: L’alba el capvespre o la nit. Però més intrigant que el títol és la proposta que ens fa la contraportada: “El retrat d’un home en la seva cursa per la conquesta del poder”. I més encara si penseu que aquest home és el que finalment serà l’actual president la República Francesa —i marit de Carla Bruni, és clar—: Nicolas Sarkozy. Reza fa un seguiment in situ de la campanya electoral que el portà a la presidència: va als mítings, intercanvia comentaris amb el mateix Sarkozy, assisteix a reunions de campanya, a actes protocol·laris... i va retratant l’home que hi ha darrere del polític:

“Dic, no pretenc escriure sobre el poder o sobre la política, ni tampoc sobre la política com a manera de viure. El que m’interessa és contemplar un home que vol competir amb l’escolament del temps.”

Els paràgrafs es van acumulant sense capítols ni títols que fitin la lectura, de manera que realment tens la sensació que llegeixes directament sobre la llibreta de notes de l’autora. I, sense sorpreses, l’home que es va descobrint sota el vestit d’estadista té les virtuts i els defectes de qualsevol humà: Sarkozy porta un nen a dins, Reza li veu a la cara. Un nen ambiciós, vanitós i cregut davant de les dones, que es despacienta amb facilitat, que escolta poc; però que sent l’orgull de la missió que té encomanada i passió pel seu país, i té clar que vol ser un governant que deixi petja en la història de la República. Potser, la sorpresa és la llibertat amb la qual l’autora el retrata, a ell i a altres personatges públics del moment.

“[Sarkozy] Elogia Zapatero i el seu homòleg Alfredo Rubalcaba. També parla amb termes afectuosos de Blair i de Prodi. Li dic, és curiós que sigui amic de tota aquesta gent d’esquerres. S’exclama, perquè no són d’esquerres! Només a França hi ha gent que se senti d’esquerres.”
Però, realment aquest és Sakozy? O és la imatge que del magnat se’n fa una escriptora? O el miratge que un polític vol fer creure a una artista? O hi ha un acord secret entre el polític i l’escriptora? O, fins i tot, potser hi ha implicacions personals més profundes? —segons alguns comentaris, a l’esposa de Nicolas l’autora no li queia gaire bé, i sembla que aquesta animadversió era bidireccional, de fet Cecília Sarkosy tan sols és esmentada un cop en tota l’obra—.

Bé, tot això no ho sabrem mai, l’art ja les té aquestes coses! O sia, que torno a l’escenari que havia abandonat en el primer paràgraf i rellegeixo alguns fragments de L’alba el capvespre o la nit. I ara tinc la sensació que et queda quan parles amb un actor reconegut, no saps mai quan diu la veritat o quan interpreta. I un polític? I un escriptor? La política, com la literatura o el teatre, no existirien sense l’engany: si el que es vol és certesa, sempre queda la religió. O no?

Teló

diumenge, 13 d’abril del 2008

Absències

Tots tenim cadires buides en les nostres festes familiars.

Sempre hi ha un moment, entre rialla i rialla, per fer-hi una ullada i constatar que continuen buides i per deixar-se vèncer per la brossa d’un record que neguiteja furtivament el llagrimer. Després, salvem com podem l’instant inoportú i desatenem el convidat immòbil que ens mira des de la cadira buida i la seua presència es va dissolent, entre rialla i rialla, fins al final de la festa.

Aquesta sensació m’ha corprès quan, tot passejant pel carrer major de Lleida, m’he volgut donar un respir i he entrat a la sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. M’hi he trobat una exposició fotogràfica de Gustavo Germano: Ausencias. Un projecte que retrata l’absència mitjançant el contrast de dos moments fotogràfics: en el primer —situat entre final dels anys setanta i començament dels vuitanta del segle passat— hi ha un seguit de persones davant d’un objectiu i en el segon —uns trenta anys després— la imatge dibuixa en forma d’espai buit les petjades que la mort ha deixat des de la primera fotografia. La desaparició d’alguns personatges entre els dos moments no és casual, no ha estat provocada per l’inevitable, sinó que és fruit de la repressió que es va instaurar a Argentina entre 1976 i 1983.

Gustavo Germano aconsegueix fer un retrat magnífic de les absències i del pas del temps. De com, més enllà de les cadires buides, aquells que tenen la sort de continuar a la foto van esdevenint caricatures d’ells mateixos —l’edat els va solcant la pell— i com l’espai buit que tenen a tocar, allà on trenta anys abans hi havia hagut vida, també els converteix en víctimes.

Víctimes de la inexorabilitat del temps, però sobretot víctimes de la baixesa més roïna d’una dictadura militar que va acabar omplint les festes familiars de cadires buides quan encara no era el moment.

diumenge, 30 de març del 2008

La ràbia o el Club Palahniuk

Tinc la sort o la dissort, per (de)formació professional, que quan he de justificar per què m’ha agradat una novel·la o un autor puc oferir un reguitzell d’argumentacions, més o menys raonades, que objectiven la decisió. Tanmateix, l’explicació sempre és a posteriori. Vull dir amb això que quan m’apropo al text escrit ho faig sense escodrinyar la vàlua literària, ni el treball amb el llenguatge, ni la confecció del personatge, senzillament em deixo portar pel traç que les paraules formen sobre el paper sense esperar res més que el gaudi més immediat. Quan llegeixo m’ho vull passar bé, i prou. I crec sincerament que aquesta és la millor manera d’acostar-se a la literatura, sense prejudicis ni gran teories preestablertes, i amb la sana intenció de passar un bon moment. Acabada la lectura, quan l’obra ha estat plaent, busco les raons intrínseques i em pregunto per quins estranys averanys l’autor ha aconseguit cridar la meua atenció, o no.

Fou d’aquesta manera que em vaig apropar a l’autor un llibre del qual difícilment hauria arreplegat de les taules d’una llibreria: Chuck Palahniuk. Un dia vaig anar al cinema a veure una pel·lícula que jo mai no hauria triat —el títol sol feia feresa: El club de la lucha, reminiscències vandammesques, si em permeteu l’expressió—. I l’endemà ja tenia el text en què es basava el film a les mans; i al seu darrere van venir Asfixia, Monstruos invisibles... i finalment la seua darrera obra: Rant. La vida d’un assassí en sèrie.

Ara, Palahniuk és un dels meus escriptors de capçalera —i a voltes em costa justificar-ho, sobretot des d’un punt de vista ètic—. Us podria parlar dels arguments originals o de les històries fosques, macabres, que planteja; tanmateix, la força narrativa de l’autor s’origina en el modelatge de personatges: desferres humanes que no dubten a establir les seves pròpies lleis; marginats que prefereixen que el món els odiï abans que els compadeixi; antiherois políticament incorrectes que ofeguen qualsevol rastre moral que hi pugui haver en els seus actes. A Palahniuk li agrada parir personatges, fer-los evolucionar i desdoblar-los, portar-los fins al paroxisme, per finalment alliberar-los a través del sacrifici —com tan sols el Pare sap fer—. I aquesta labor la confecciona mitjançant un llenguatge directe i viu, sense concessions, i a un ritme trepidant.

Us recomano, doncs, la seua última novel·la: Rant. Acosteu-vos-hi, però, tal com us he dit quan tot just començava aquesta entrada, sense prejudicis literaris ni morals i gaudireu d’un text fresc i diferent, narrat com si es tractés d’un zàping televisiu —a través de breus intervencions orals dels testimonis—, de personatges menyspreables i deformes, des situacions violentes i pertorbadores. I, sobretot, coneixereu l’esquizofrènica biografia de Buster Casey, l’únic delicte del qual és ser l’assassí en sèrie més eficient de la història. (I malgrat el títol, no feu deduccions equivocades, no és una novel·la de lladres i serenos).

Jo no em responsabilitzo de res. Si decidiu llegir Palahniuk és sempre sota la vostra responsabilitat. No digueu que no us he avisat.

Afegeixo unes quantes crítiques més, no totes positives, del web de Libròfags:

http://www.llibrofags.com/2008/03/05/rant/

He trobat un vídeo promocional a You Tube, és molt justet, però sempre pot ajudar a il·lustrar una mica aquesta entrada.


dissabte, 29 de març del 2008

La modernitat líquida i les seues pors

Sense haver-hi premeditació, al llarg de les entrades que he anat penjant en aquest bloc, el tema de la por ha esdevingut recurrent. La veritat és que, sense proposar-m’ho, m’hi he anat apropant des de perspectives diferents: des de la por al tirà, passant per la por a l’udol llunyà de depredador polític o la por del ciutadà que no dubta a renunciar a la seua llibertat quan creu, o li fan creure, que hi ha en joc la pròpia seguretat.

Doncs, ara mateix us vull parlar d’un text de Zygmunt Bauman titulat Temps líquids. Viure en una època d’incertesa en què la por esdevé un dels eixos sobre el qual gira la reflexió d’aquest octogenari sociòleg d’origen polonès.

Bauman creu que la realitat contemporània és una font d’incerteses per a l’ésser humà. La raó principal d’aquestes incerteses és el que anomena la fase líquida de la modernitat, segons la qual la vida de les formes socials és tan breu que no tenim temps de desenvolupar una estratègia coherent i conseqüent per poder-ne fer un projecte vital. Tot va massa de pressa, tot canvia a una velocitat sorprenent i, a l’individu, l’única estratègia que li queda és la flexibilitat: anar-s’hi adaptant per no ser engolit en la voràgine generada. Però aquesta flexibilitat, segons Bauman, té les seues conseqüències en les nostres vides individuals: les esmicola en projectes a curt termini, els projectes personals que abans podien durar tota una vida queden reduïts a fragments que s’acumulen sense sentit de continuïtat. I això genera inseguretat i por.

A partir d’aquest plantejament filosòfic, Bauman comença a desgranar la seua crítica a la globalització —que ell qualifica de negativa i liberal—. La inseguretat psicològica que genera en l’inidvidu aquesta societat líquida acaba generant inseguretats i pors socials —por al terrorisme, por a la diferència, por a la immigració— que són aprofitades pel sistema en interès propi.

De totes maneres, vaticina un col·lapse provocat per la incapacitat que el mateix capitalisme tindrà ben aviat per assumir el que ell anomena “residus humans”, excedents de població, gent fora dels sistema (immigrants, refugiats, delinqüents...) que alhora són els que alimenten les pors dels que sí que estan integrats.

L’obra continua descrivint aspectes col·laterals d’aquesta situació de crisi individual i social provocada per la modernitat capitalista i liberal. Sens dubte, moltes de les reflexions de Bauman aporten llum sobre la realitat que ens ha tocat viure; però, amb uns arguments tan catastrofistes, el lector va passat de l’interès inicial a l’escepticisme final.

I quan gires l’última pàgina, una pregunta et ronda pel cap de forma insistent: la incertesa que pateix l’ésser humà, la por a l’esdevenidor, és fruit de la malvada modernitat líquida o és la mateixa condició humana que des de l’origen dels temps ens corca l’ànima i la consciència. Segurament el consumisme capitalista i la globalització liberal es mereixen les crítiques que els dedica Bauman, però la por que genera el dimoni de la incertesa ja fa segles, segurament des de sempre, que nia en el nostre cor: fins i tot en els temps més sòlids.

dimarts, 25 de març del 2008

Iraq 5.0

“Haurem guanyat la guerra tan bon punt els americans es tornin a sentir segurs”

(Donald Rumsfeld)

Han passat cinc anys des que es van produir aquestes declaracions, poc abans que els EUA enviessin les tropes a l’Iraq. I, cinc anys després de la invasió, ens trobem davant d’un panorama descoratjador: uns 85.000 civils i 4.300 militars morts —la primera dada sempre és una aproximació que difícilment pot ser contrastada—, i un país, destruït i dividit, que s’enfonsa en una situació d’inestabilitat que fa difícil —impossible— que un ciutadà hi pugui portar una vida relativament normal.

I tot això per què? S’ha democratitzat el país? S’ha vençut el terrorisme internacional? Han fet pagar a Ossama Bin Laden els atacs de l’11 de setembre? Han acabat amb les armes de destrucció massiva?...

A poc a poc, no responguem encara. Siguem més egoistes, fem-nos la pregunta que ens interessa com a occidentals benestants: podem dir, parafrasejant la cita de Rumsfeld que us anotava en començar aquesta entrada, que el món “civilitzat” —els americans i nosaltres amb ells— “se sent” més segur que abans d’iniciar l’ocupació?

Si el triomf de la invasió era aconseguir la sensació de seguretat que apuntava l’exsecretari de Defensa, sens dubte, la guerra s’ha perdut. I teniu dades objectives, tan sols us cal pujar a un avió, sobretot si aneu als EUA. Tota la parafernàlia prèvia a l’accés a l’aparell produeix més seguretat? No pas, acolloneix. Potser es fa per garantir la seguretat del passatge, però la sensació no és de seguretat sinó tot el contrari, ja puges a l’avió amb l’ai al cor. Sentir-se segur no és veure com vigilen, sinó no pensar en la vigilància. Quan vas pel carrer i veus molta policia, no et sents més segur, sinó més amenaçat: Què passa? He de patir?...

Aquest és el món que tenim després de cinc anys de guerra a l’Iraq. Un món més controlat i menys segur. La por genera por i la protecció contra la por, encara més por. Perquè la sensació és de temença. Això sí, ha augmentat el control sobre l’individu, i nosaltres aguantem estoics com ens despullen o ens restringeixen els objectes personals de la maleta, com ens controlen les comunicacions o la nostra intimitat... Seguretat per llibertat, sempre és un mal negoci.

Cinc anys i uns quants dies després, Donald Rumsfeld sap, com també ho sap el seu excap Bush, que han perdut una guerra —que totes les guerres són dolentes, però aquesta més, per injustificable i il·legal.

Ara mateix, a l'Iraq, hi ha prop de 90.000 persones que ja no tenen por, la seguretat els ha costat la vida.

dilluns, 17 de març del 2008

Najat El Hachmi

La llengua catalana es juga el futur en diferents camps, però el de la nova immigració és, sens dubte, un dels àmbits fonamentals per garantir-ne la supervivència en aquest segle XXI. Si les persones que vénen de fora i s’estableixen al nostre país no trien la nostra llengua com a llengua de relació amb la realitat més immediata que els envolta i opten pel castellà, que segurament és la tria més fàcil, la llengua catalana pot deixar de ser llengua de país per passar a ser, en el millor dels casos, llengua de grup.

Hi ha un volum important de nova immigració, i la situació que es va produir amb les migracions de mitjan segle XX ha deixat una forta petjada en la nostra societat; però malgrat això,la llengua catalana encara no ha perdut la fisonomia i, tot i que comparteix l’hegemonia lingüística amb la castellana, continua essent el símbol visible que ens identifica com a societat. Cal no perdre aquesta posició, perquè si anem renunciant progressivament a àmbits d’ús, el català pot acabar com un element folklòric del passat, més que no pas una eina per acarar el futur.

Per això és important que una persona com Najat El Hachmi hagi guanyat el Premi Ramon Llull. Perquè esdevé un exemple magnífic d’una persona d’orígens forans que, sense perdre aquest referents, ha fet seua la nostra cultura i la nostra llengua. De fet, com ella mateixa reclama, Najat El Hachmi és una catalana més.

Hem de tenir present, però, que amb això no n’hi ha prou, som els parlants amb el català com a llengua pròpia els que hi tenim més responsabilitat. Cal que ens hi comprometem, per exemple i senzillament, no renunciant a utilitzar el català en tots els àmbits i en totes les situacions, sense deixar-nos portar per falsos paternalismes, ni pel color de la pell del nostre interlocutor.

dimarts, 11 de març del 2008

Si tu no hi vas...

A l’entrada que feia fa poc de l’Stalin de Flotats, reflexionava sobre el recurs de la por com a eina política per subjugar els ciutadans. Tanmateix, en aquesta darrera contesa electoral hem pogut comprovar com la por també pot ser utilitzada sense violència —o sia sense exercir-la directament com feia el personatge d’Stalin—, sinó desvetllant-la, amb raó o sense, en l’entranya profunda de l’elector.

El PSOE ha elaborat una campanya molt intel·ligent i similar a la que ja havia utilitzat en el referèndum de l’Estatut. Es tracta de tocar la pell profunda de l’electorat, l’entranya viva, a través de la por: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Magnífic! I més encara si ho acompanyes amb un cartell vermell, tocat per tres ombres fosques i amenaçadores de reminiscències tarantinianes.

El missatge és senzill, i no pretén oferir arguments ideològics o justificatius de la feina feta o de la feina que es vol fer si es guanya, va directe al ressort de la por, a l’entranya pura i dura. I quan hi arriba, és molt més contundent que qualsevol raonament argumentat.

També és cert que, perquè el missatge arribi, cal que l’objecte de la por existeixi prèviament, després si convé s’amplifica. En el cas que ens pertoca, el partit de l’oposició els ho ha posat molt fàcil, sobretot en els darrers dies de campanya quan —suposo que fruit de la desesperació de veure que les enquestes no donaven el resultat esperat—, el Partit Popular ha recuperat els arguments anticatalanistes que tan bons resultats li donen en certs territoris de l’Estat (immersió lingüística, transvasament...). Amb aquesta opció dels Populars, el cartell Socialista encara era més potent.

Les empreses publicitàries i de màrqueting ho tenen molt clar: la part natural, aquella que ens apropa als orígens animals, encara és més poderosa que la nostra part cultural. La víscera guanya la raó, i quan el llop udola bosc, no hi ha raonament que valgui, s’agafa la papereta electoral i es dispara a matar.

divendres, 7 de març del 2008

El candidat

M’he passat tota la campanya electoral buscant el candidat. Els he mirat els ulls petrificats rere la pantalla del televisor. Els he escoltat: he furgat entre les seues paraules per si trobava un rastre prou engrescador. He llegit els eslògans penjats en fanals i parets. M’he deixat enganyar, càndidament, agombolat pels mots que invocaven en els seus discursos...

I què hi volia trobar en el candidat? Hi buscava el país, i hi buscava el futur. Necessitava descobrir el candidat que fos capaç de retornar-nos l’entusiasme del 30 de setembre de 2005, quan semblava que tot era possible perquè tots anàvem a la una i ens guiava una mateixa idea: “Sí, podem”.

Ha costat, però al final, després de tantes hores de desassossec i dubte, he trobat el candidat. Segurament menteix, i què, com tots. Però com a mínim fa trempar.



dimecres, 5 de març del 2008

Stalin o quan la por guarda la vinya

Parlava en l’entrada anterior sobre la seducció i la mentida com armes polítiques en els sistemes democràtics. Tanmateix, Balladur també apunta en Maquiavel en democràcia que els sistemes dictatorials compten amb una eina més efectiva: la por.

I
per tenir la contundència que convé, la por que el tirà ha de saber infondre en els seus súbdits ha de ser irracional, perquè la por racional té explicació i hom s'hi pot sentir immune. La por irracional és indiscriminada i, fins i tot, als més aduladors els pesa damunt de les espatlles.

D'aquesta manera s'explica el personatge que interpreta Josep Maria Flotats a Stalin. L'obra, basada en la novel·la del francès Marc Dugain, Une exécution ordinaire, es va representar el passat cap de setmana al Teatre de l'Escorxador de Lleida. Ha estat un plaer haver-hi pogut assistir perquè és un bon text, d'aquells que pots anar assaborint a glops breus i sense presses, amb el temps suficient per anar-hi reflexionant.

L'obra, que narra l'afer de les bates blanques -quan el Kremlin acusà metges jueus d'enverinar homes de confiança d'Stalin-, destil·la una cruesa irònica que fa esfereir. Una cruesa personificada en el personatge d'Stalin que Flotats broda a la perfecció. El seu Stalin és un ésser increïblement malvat, l'únic element humà del qual són els dolors que pateix i que serveixen d’excusa per desenvolupar el fil argumental. En cap moment hi tens la més mínima simpatia, però gaudeixes de com el personatge va teixint un discurs pervers a través d'un cinisme molt ben treballat. I aquest discurs inunda l'escenari -de decorat senzill, però fosc i contundent- per acabar obtenint allò que es busca, que l'espectador arribi a notar la claustrofòbia vital que la por provoca en els personatges.

L'Stalin de Flotats no és ben bé un personatge històric, és el prototipus d'allò més fosc de l'ésser humà, és la representació aterridora de la por, la por innocent de l'infant quan les fosques li bressolen el son, però també la por irracional de l'adult quan truquen a la porta a mitjana nit per portar-lo a la Lubyanka i sap que no té escapatòria perquè ni el mateix Stalin el pot ajudar: "Jo no puc fer-hi res, tan sols sóc Stalin".

Quin cinisme..., quina por!

dissabte, 1 de març del 2008

Pinotxo en democràcia

Ens trobem immersos, pràcticament ofegats, en una campanya política a les cambres parlamentàries de l’Estat. El bombardeig de propostes electorals és constant i la meua perplexitat augmenta a mesura que els polítics fan proclames de dubtosa aplicació pràctica: subvencions, ajudes, rebaixes d’impostos... Vull suposar que el ciutadà és conscient que la majoria de les promeses no es duran a la pràctica, ja sigui perquè el partit en qüestió no té cap possibilitat real d’obtenir responsabilitats de govern, o perquè, senzillament, és una mitja veritat o una mentida completa en boca d’un dels dos partit majoritaris.

En la lluita pel poder polític, la mentida és una arma de primera magnitud i cap polític no hi vol renunciar, perquè sap que el contrincant no ho fa. I a aquestes alçades cap ciutadà pot al·legar desconeixement: ho sap, que l’enganyen, però li agrada deixar-se enganyar. El poder, sobretot en democràcia, és un joc de seduccions: digues-me que m’estimes, encara que sigui mentida!

“Per arribar al poder, cal fer-se estimar, seduir, agradar; per exercir-lo s’ha de tenir èxit o fer creure que s’ha tingut èxit.”

Aquestes paraules són d’Édouard Balladur, l’exprimer ministre francès, i les he extret del seu llibre Maquiavel en democràcia. Mecànica del poder. Un breu assaig, de lectura fàcil i amena, que repassa i intenta explicar els mètodes del poder sense cap interès a jutjar-los o a buscar-hi justificacions, cosa que s'agraeix. Balladur descriu amb contundència els egoismes, les ambicions, les hipocresies, les pressions mediàtiques que hi ha darrere d’aquells que volen aconseguir el poder. I poc es pregunta sobre la finalitat mateixa del poder, i quan ho fa la resposta és clara: el poder pel poder.

“Democràcia o dictadura, l’objectiu continua sent el mateix: la conquesta i la possessió del poder per tots el mitjans, durant tant temps com sigui possible.”

I l’idealisme? I les ganes de canviar les coses de veritat? Per a això Balladur també té resposta:

“Encara que, al principi, estigui dotat de clarividència, de valentia, que l’idealisme fortifiqui la seva voluntat i inspiri la seva ambició, el polític acaba cedint.”

El dia 9 de març hi ha eleccions, cal reflexionar amb senderi, de la nostra decisió en depèn el futur de molta gent: l’ambició d’una colla de polítics i el pa d’unes quantes famílies.

dimecres, 27 de febrer del 2008

Màrqueting catolicista (producte, preu, distribució, promoció i una mica de fe)

La capacitat d’adaptació és una de les virtuts més preuades en aquesta societat "líquida" —com diria Bauman— que ens ha tocat viure. Les lleialtats i els principis són un llast per aquell que espera surar socialment. Cal ser flexible i deixar-se portar. Res d’obstinar-se a canviar el decurs dels esdeveniments: perquè si t’hi plantes davant és fàcil que t’aixafin. D’exemples en aquest sentit en tenim per omplir-ne un cabàs ben gros, i ara mateix la política catalana podria oferir-ne uns quants.

Però no és de política que us vull parlar, que tot arribarà, sinó de religió. I no pas de la divinitat immaterial i indemostrable que l’aixopluga des del cel estant, sinó de l’aparell institucional que l'articula aquí a la terra. I concretament us vull parlar de la que m’és més propera, la catòlica. Perquè aquesta Església és el paradigma de l'adaptabilitat: una institució sociopolítica que compta amb un parell de milers d'anys a l'esquena no podia haver subsistit d'una altra manera.

Tret dels primers temps de persecució -i alguna situació esporàdica al llarg de la història-, l'Església ha sabut estar sempre al costat d'aquells que han retingut el poder -quan no l'ha retingut ella mateixa directament- i ha estat capaç d'adaptar-se a circumstàncies contraposades i contradictòries amb la seua pròpia escala de valors. Ha esdevingut flexible a l’avatar històric i així ha pogut conservar la paradeta: ha tingut capacitat d'adaptació al mercat. I arribo on volia anar. L'editorial Mina ha publicat un llibre de l'italià Bruno Ballardini titulat Jesús renta més blanc o com l'Església es va inventar el màrqueting, una interessant i divertida reflexió sobre la capacitat del catolicisme de generar una campanya de màrqueting, amb un producte infal·lible, la salvació, i com al llarg de la història ha adaptat el producte a les necessitats dels potencials consumidors i els consumidors a les necessitats de l'empresa.

Ballardini repassa els aspectes fonamentals de la ciència del màrqueting moderna i demostra com, fa 2000 anys, la primera i més gran multinacional de la història ja els havia establert: la creu és els logo més conegut, els punts de venda i fidelització s'erigeixen majestuosos en forma de catedral o de senzilla església, el marxandatge té forma d'estampeta o de relíquia... I, sobretot, el restyling, l'habilitat de reescriure una mateixa realitat perquè sembli diferent a ulls del client, que és l'essència del màrqueting (penseu amb els restyling de vehicles de les empreses automobilístiques). Aquesta és la capacitat d'adaptació de què abans us parlava, en el cor mateix del màrqueting i en el cor mateix d'una institució de dos-mil anys d'història, l'Església catòlica.