dissabte, 10 de maig de 2008

Quan el plor és art: els fados de Névoa

Quan vaig escoltar els meus primers fados, sobretot quan sentia Amália Rodrigues posant veu a la melangiosa tonada d’un fado, pensava que la interpretació d’aquest gènere estava reservada a aquells que l’havien mamat des del bressol, que l’expressió més popular de la música portuguesa havia de ser interpretada per una cantant necessàriament portuguesa. Tanmateix, sentir els discos de Névoa m’ha demostrat que anava errat del tot. Névoa, alter ego de Núria Piferrer, és una catalana que sap executar els fados amb una meravellosa veu que no té res a envejar de moltes intèrprets lisboetes.

Fins ara, Névoa havia publicat en portuguès els àlbums Fado distraido, Mar de Fado i Fado i Fades i aquest any ens ha regalat un àlbum de fados en català —i algun en castellà— altament recomanable, Entre les pedres i els peixos, en què musica poetes com Enric Casasses, Feliu Formosa o Josep Maria de Sagarra.

El fado és d’aquelles músiques que tenen la capacitat d’emocionar-me. Sempre he pensat que el fado transforma el dolor en art, conforma una poètica del plor que rebrega sentiments i transporta qui l’escolta a l’espai més íntim, i per això és tan entranyable, perquè neix i arriba allà on altres sons no poden arribar.

Tinc una pena tan teva que no me la pots robar, ens canta Névoa fent una versió d'un poema d’Enric Casasses. I el fado, quan té una pena tan teva que és més fonda que la mar, necessita una veu com la de Névoa per poder-la expiar.

Un disc per regalar-se l’oïda.

En podeu escoltar fragments en aquest enllaç.

I us deixo una entrevista a Névoa.