dissabte, 15 d’octubre del 2011

Dies de ràdio

Si em permeteu el tòpic, la ràdio ha estat una fidel companya. En els moments bons i en els moments difícils ha estat qui m’ha distret --els programes d’entreteniment m’han acompanyat en pesades nits d’insomni o llargues travessies en cotxe-- o m’ha informat d’allò que havia de saber --m’agradés o no m’agradés ella era allí i sempre m’ha donat les notícies directament, sense contemplacions, com fan els vertaders amics, i era la primera, avançant-se a qualsevol altre mitjà (certament amb les xarxes socials li ha sortit una competència a tenir en compte).

Valguin aquestes paraules com a homenatge per les hores compartides.

Tanmateix, d’un temps ençà, la meua manera d’escoltar la ràdio ha canviat. Ara ja no sintonitzo, sinó que sincronitzo, faig podcàsting. O sigui, no escolto els programes quan els emeten, sinó quan em va bé, perquè els baixo directament de la xarxa i els emmagatzemo en el meu telèfon. Després, ja sigui directament des del mòbil, però sobretot al cotxe, aprofitant la tecnologia Bluetooth, escolto allò que vull, quan vull, sense necessitat de buscar l’emissora ni esperar l’hora d’emissió.

No faig cap descobriment si afirmo que les tecnologies de la informació i la comunicació hauran canviat la realitat del segle XXI: immediatesa, accessibilitat, possibilitat de compartir, capacitat d’accedir i d’arribar a tot el món... I no hem d’oblidar, a més, que aquestes tecnologies seran sinònim de llibertat. De llibertat política, per la seua vinculació amb les diferents onades de protestes, des de les primaveres àrabs a les tardors americanes; però també llibertat individual. Els continguts ja no estan lligats a un temps i a un espai, i quan parlem de democratització a la xarxa anem més enllà del lliure accés i de la lliure expressió, també parlem de lliure decisió. Ara tenim la capacitat de decidir no tan sols què, sinó quan i com: el quan i el com volem accedir als continguts. El poder de decisió deixa de ser una prerrogativa exclusiva del programador per esdevenir potestat de l’individu, de l’usuari.

Aquest és un canvi de paradigma, la importància del qual encara no som conscients. Vol dir establir unes noves les regles de joc, i tant la televisió com la ràdio hauran d’adaptar-s’hi, de fet ja ho estan fent, amb els serveis de podcàsting i la televisió a la carta.

El podcàsting ha canviat la meua manera d'apropar-me al mitjà, i, si no ho ha fet, també canviarà la vostra, no en dubteu. Ara la ràdio és una altra cosa, un repositori de continguts classificats per escollir lliurement aquells que més interessen.

Malgrat tot, però, us he de confessar que a les nits, arraulit entre els llençols, em permeto recórrer amunt i avall el dial d'una vella ràdio de butxaca per descobrir veus anònimes de cadenes radiofòniques desconegudes que m’acompanyen mentre el son se m'emporta somni enllà. Tampoc no podem permetre que la llibertat esdevingui una presó: el caos del dial té el seu encant.