diumenge, 6 de setembre del 2009

L’estiu del mil·lenni

Ja tornem a ser aquí. El periple estival s’ha pogut acabar amb èxit i el retorn a la rutina es va percebent a través dels símptomes que auguren l’arribada del denigrat setembre. Entre aquests símptomes, el més fiable és l’aparició televisiva de la publicitat sobre fascicles de tota mena, en especial els dedicats a l’aprenentatge d’idiomes: quan des de la tele t’anuncien que és un bon moment per iniciar la col·lecció definitiva per aprendre anglès, has d’acceptar que, inevitablement, tot s’ha acabat i que l’estiu està tocat de mort.

Doncs, som-hi. Tindré temps d’anar explicant tot allò que m’ha aportat aquest període de recés, sobretot les impressions del meu periple mediterrani, ara però vull començar parlant de llibres. La lectura és una activitat que, a l’estiu, creix en nombre de lectors i en el pes i volum dels llibres llegits; i, aquest any, el fenomen editorial estival s’anomena Stieg Larsson, autor dels Best-Sellers de la trilogia Millennium.

A aquestes alçades no us explicaré qui és Larsson --se n’ha parlat fins i tot als programes del cor, entre Campanarios i Duquesses d’Alba--. Però sí que vull parlar-vos de certes reaccions que els llibres han generat en articles d’opinió i cartes de lectors en la premsa diària del país: se n‘ha discutit la qualitat literària i l’operació de màrqueting que ha envoltat aquesta mena de productes.

És un fal·lera recurrent entre certs opinadors, crítics literaris i lectors en general atacar qualsevol èxit editorial massiu i comparar-lo amb Hamlet, El Quixot o Crim i càstig. La comparació no és possible, bàsicament perquè una cosa són obres d’art universal i una altra és literatura de masses. Larsson fa literatura, probablement no la millor literatura, segurament els personatges acaben essent massa tòpics, l’argument té algun fil deslligat i el domini del llenguatge no ratlla la perfecció. I...?

Si Raymond Chandler feia literatura, Larsson també, perquè n’és un excel·lent continuador. Millennium s’assenta amb seguretat sobre els fonaments que van bastir la novel·la negra: pren els personatges nascuts a la gran depressió nord-americana dels anys 30 i els trasllada a la Suècia del segle XXI. Hi trobem el rerefons social, farcit de crítica a un capitalisme sense escrúpols i a un estat que se salta les normes de legalitat que ell mateix ha establert. Hi trobem l’heroi caigut en desgràcia i incomprès que lluita per recuperar la reputació, i que alhora és un àvid faldiller. Hi trobem l’antiheroi, aquí en versió femenina, salvatge incorregible que viu al marge de la llei i de les normes socials...

Sens dubte, Larsson domina el gènere policíac i sap crear el suspens necessari per enganxar el lector. I amb autors de novel·la negra com ell o Henning Mankell (que us recomano efusivament) Suècia s’ha fet un lloc important a les llibreries de tot el món i l’hem retrobada aquest estiu a les nostres platges, ara però en forma de llibre i no de dona, com als anys 70.

Per cert, aquelles sueques rosses, altes, dolces i de formes exuberants que tant em van fer badar, ja han perdut tot l’encant, ara la sueca que no m’ha deixat dormir aquest estiu és una hacker morena, baixeta, senzilla i amb molt mala llet; la millor troballa de Millennium: Lisbeth Salander, un personatge que a Larsson se li va anar fent gran a les mans, un secundari que acaba essent protagonista indiscutible.


divendres, 12 de juny del 2009

La Llanterna Digital

Podríeu haver viscut feliços tota la vida sense tenir coneixement de l’existència del senyor Athanasius Kircher, un d’aquells noms que immerescudament el temps s’endú al fons del sac de la història. Tanmateix, a aquest personatge se li atribueix, entre altres coses, la invenció d’un curiós aparell que durant segles va animar i espantar la bona gent: la llanterna màgica. Un giny que es considera precursor del cinema i que permet projectar imatges sobre una superfície blanca. Al segle XVII i XVIII feia les delícies de petits i grans, i segurament el mateix Athanasius ja tenia present el sentit jocós de l’invent, però el que no devia preveure el jesuïta és que, més de tres segles enllà de la seua època, uns emprenedors lingüistes de les terres de Lleida adaptarien la denominació de l’objecte per donar nom a un premi de creació audiovisual: la Llanterna Digital, recollint en el substantiu aquesta tradició precinematogràfica i afegint­-hi modernor amb l’adjectiu més utilitzat en el tombant de segle.

La Llanterna Digital no és un, sinó un conjunt de premis creats per la Coordinadora de Serveis Lingüístics de Lleida amb la intenció de contribuir a la promoció de la creació audiovisual en català i occità per mitjà de curtmetratges. Una tasca de la qual se n’estan sortint molt bé, sobretot si jutgem la qualitat dels projectes que s’han presentat en aquesta darrera edició: la tercera.

Les noves tecnologies han democratitzat aquest, cada cop més petit, món nostre, i ho han fet per diferents raons de les quals us he parlat en altres entrades. L’àmbit de l’audiovisual potser és un d’aquells en què encara és més evident aquest esperit democratitzador. Actualment, els mitjans per produir un film estan a l’abast de quasi tothom, des d’una càmera en condicions, fins a un programa de tractament de la imatge assequible. Avui, per fer cinema, l’únic que cal és tenir-ne ganes i per distribuir-lo comptem amb el multicines més gran que mai no ha existit: Internet (i premis com la Llanterna Digital per promocionar-lo). La digitalització de la imatge ha permès dues coses fonamentals: abaratir costos de producció i facilitar la distribució (Un altre tema és la qualitat, però aquest no depèn dels mitjans, sinó del realitzador, i en això ja no m’hi fico).

Són aquestes les consideracions que han sabut aprofitar els promotors dels Premis Llanterna Digital, i, a més, hi han afegit un objectiu: el foment de l’ús del català i l’occità. En un món global, malgrat pesi alguns, el que no es pot fer és arremetre follament contra l’inevitable, el més intel·ligent, és fer-s’hi un lloc. I quan el cinema en català ha de fer mans i mànigues per poder-se projectar en les pantalles comercials habituals o aconseguir suports privats per a la producció, hi ha un altre cinema que, si bé no el substitueix, sí que el complementa. El cinema amateur ha entrat en una altra dimensió i cal aprofitar-ho perquè el català, i l’occità, hi siguin presents, perquè no ho dubteu, cada cop agafarà més força, mireu si no fenòmens com el You Tube...

El You Tube, un portal on no podia faltar aquell sobre el qual us he parlat en iniciar aquestes ratlles. Algú ha cregut convenient “penjar” una magnífica tarantel·la del mateix Athanasius Kircher.

A la seua salut i a la salut dels bons amics de la Llanterna Digital!

diumenge, 31 de maig del 2009

Fills, néts i besnéts de l’autoodi

1889. Ibarrangelu (Biscaia). L’estiu ja està a les acaballes i la tarda cau, acompanyada d’unes nuvolades fosques amenaçants, però encara no plou, i en la calma d’abans de la tempesta se senten els crits de la canalla que corre amunt i avall, pels vorals del Caserio dels Orexa: s’escridassen, però les paraules, per nosaltres, són inintel•ligibles, és basc. De sobte una veu adulta trenca la cridòria: “Marcelino, no lo pienso volver a repetir, no hables más en vasco, si quieres ser alguien deja la lengua de la xusma para la xusma i habla en la lengua de los que deciden, el castellano”.

En aquest senzill acte hi ha tota una declaració de principis. És la renúncia a la pròpia identitat. I quan hom renúncia a la identitat és per prendre’n una altra: en aquest cas l’espanyola. Aquesta mateixa renúncia es va anar produint entre els pares de la Catalunya del Nord des de mitjan de segle XX; allí vers la identitat francesa. Però més enllà d’una decisió personal de tria identitària, quan aquesta renúncia s’esdevé per una part significativa del col•lectiu de parlants, s’hi amaga un procés de substitució lingüística, el trencament de la transmissió generacional de la llengua i de la cultura que en aquesta llegua es realitza, que porta inexorablement --si no hi ha una força contrària, ja sigui social o política-- a la desaparició de la llengua rebutjada. I la raó per la qual un pare o milers de pares prenen una decisió d’aquesta envergadura té un nom, s’anomena autoodi: la visió negativa de tu mateix, d’allà on véns i d’allò que ets, i les ganes d’esdevenir una altra cosa.

A Euskadi --i també, però en menor importància, a Catalunya-- hi va haver un sector de les classes benestants que sentien vergonya de la realitat que els envoltava i creien que la promoció social havia de passar inevitablement per la renúncia als orígens. Aquest és el cas de la família del candidat del PP a les eleccions europees del proper 7 de juny, Jaime Mayor Oreja, que l’altre dia, a Barcelona, va afirmar: ”Mi bisabuelo se esforzó porque sus hijos no se encerrasen en el granero. Y les prohibió que hablasen eusquera en casa, para que hablaran bien el español”

L’orgull pels avantpassats familiars és encomiable, vanagloriar-se del sentiment d’autoodi em sembla malaltís, però saber que l’opció de gent com el teu besavi han sentenciat el futur d’una llengua i sentir-se’n orgullós és miserable. El seu besavi, cel enllà, segur que està content: Jaime Mayor Oreja ja no entra al graner, no sap parlar euskera.


CC nattydreaddd:http://www.flickr.com/photos/bichohoja/2548692713/

divendres, 15 de maig del 2009

Fun Home: una família tragicòmica

El padrí sempre em deia que a totes les cases hi ha un quarto fosc. Tota família -aquesta antiga institució en crisi permanent i unitat bàsica de consum de la societat capitalista- sol tenir una habitació, no sempre ben tancada, on s’amaguen secrets passats i presents i a la qual, a voltes, no tots el membres hi tenen accés. La literatura en va plena i la realitat, com sempre, la supera en exemples que ara aquí, amic lector, tu mateix podries aportar.

La història de la qual us vull parlar se circumscriu justament en aquesta tessitura: Alison és la filla d’una família nord-americana de classe mitjana que explica, dolguda, la relació amb el seu pare, un home atent però absent, amb sensibilitat literària i artística però mancat de sensibilitat paternal, incapaç de demostrar estimació per fills i esposa. La xica comunica a la seua homosexualitat convençuda que aquest acte servirà per allunyar-la definitivament de la fosca realitat familiar que ha abandonant en ingressar a la universitat. I és llavors quan s’obre la porta del quarto de què us parlava i descobreix astorada i de boca de la seua mare que el seu pare ha estat flirtejant amb nois des del primers anys de matrimoni. Durant el poc temps que al pare li queda de vida, estableixen la relació de complicitat que mai no havien tingut i, una vegada mort (ella vol creure que és un suïcidi) es replanteja amb enyor i comprensió allò que al llarg de l’obra havia retret al seu pare.

És una novel·la d'Alison Bechdel: Fun Home. Una novel·la rodona, amb personatges ben resolts i d’alt nivell intel·lectual, les referències i les cites literàries –sobretot a Proust- hi són freqüents, amb excés, per al meu gust.

Cal que us i nformi d’un petit detall: és novel·la gràfica. La meua primera novel·la gràfica. Ni de petit vaig ser lector de còmics! Per això em va estranyar el dia que vaig passar per caixa i pagava aquell còmic gruixut que m’havia caigut a les mans tot remenant pels taulells. Crec que la mateixa caixera, coneixedora silenciosa dels meus gustos literaris, em va mirar amb escepticisme. Però res, ja estava fet i m’hi vaig llençar amb la curiositat del neòfit descregut. Pàgina a pàgina vaig anar descabdellant la història de l'Alison a l’hora que descobria una manera de narrar que m’era desconeguda.

Per a un lector de novel·la tradicional cal un procés
d’adaptació. En un primer moment hi trobes mancances: t’hi falta text, hi ha poca lletra! Es tracta d’aprendre a llegir d’una altra manera, adonar-te que no és ben bé una mancança, el que passa és que hi ha un nou recurs discursiu, el dibuix, en què cal parar-hi esment i integrar-lo en el text. Llavors entres en el joc i assaboreixes una altra manera d’explicar històries.

Us en recomano l’experiència. I crec que Fun Home pot ser un bon camí per iniciar aquells xafarders que, com jo, estem acostumats al senzill negre sobre blanc per endinsar-nos en els quartos foscos de les famílies alienes.

dimecres, 29 d’abril del 2009

El deure de decidir

El Pla bull. Aquesta terra sembla revenir amb la saó de les diferents iniciatives culturals i socials que s’estan produint sobretot a la capital, Mollerussa, decidida a no conformar-se a ser solament centre econòmic, com fins ara, i a esdevenir verament el centre de transmissió intel·lectual del Pla d’Urgell.

Podria parlar-vos d’iniciatives com la revitalització de l’Ateneu Popular Plana d’Urgell, amb una programació d’activitats molt potent i altament recomanable, o la interessantíssima iniciativa dels bons amics de Platònic, de la qual us he parlat extensament en aquest bloc, però, a més, caldria afegir el naixement del Casal Popular l’Arreu o la constitució de l'Associació d'Amics del Bisbe Deig, i segur que encara em deixo alguna altra iniciativa.

Hi ha al Pla, doncs, un despertar d'això que s'anomena societat civil que està articulant propostes d'índole diversa, propostes per decidir i incidir en la realitat que l’envolta i deixar de ser merament espectadors. No ens podem permetre esperar que tot ens vingui fet per part dels gestors públics, ells ja fan –millor o pitjor- la seua feina, però, a més, és necessari que la iniciativa civil proposi i disposi, que prengui partit i generi opinió. Jo sempre he pensat que el tan aclamat dret de decidir no es demana, s’exerceix. Hem de poder decidir tot allò que ens incumbeix com a col·lectiu, començant per quina dependència política volem respecte l’Estat, sens dubte.

En 30 anys, hem passat de la dictadura i la repressió nacional a la democràcia tutelada per l'Estat espanyol i a la descentralització administrativa. La confiança que la societat catalana havia dipositat en el projecte de l'Espanya democràtica com a marc de desenvolupament del projecte nacional català ha estat un desengany i cada cop més els col·lectius i les persones que creuen que cal replantejar-se'l va en augment. Com deia aquell, a base de cops ens hem fet grans i ara que hem fet, i sobradament, la majoria d'edat, volem dir-hi la nostra: volem exercir el dret de decidir lliurement –a autodeterminar-nos- com i en quin Estat volem viure.

Però aquí no s’acaba el dret de decidir, hem d’anar més enllà, també hem de decidir com volem que sigui el nostre entorn social o natural més proper, el nostre poble o la nostra comarca. A la vida personal ens autodeterminem -exercim la decisió- constantment, premem decisions sobre la nostra dependència familiar, política, professional... Cal, també, que ens autodeterminem com a comunitat local i, per això, no sempre és necessari fer un referèndum. A través de la participació en la xarxa cultural i social incidim directament en allò que volem que sigui aquesta comunitat i el país en general.

S’ha de valorar, doncs, amb optimisme aquest desvetllament que s’està produint al Pla d’Urgell. Vol dir que hi ha un teixit social que té ganes de dir la seua, d’autodeterminar-se, de decidir. Un teixit social que ha comprès que decidir, més que un dret, és un deure.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Elogi al zàping i a l’Snack Culture

He de reconèixer que miro poc la tele. No pas perquè no m’agradi, tot al contrari, en sóc un fervent defensor i m’és difícil entendre com pot haver-hi algú que, voluntàriament, decideix prescindir d’aquesta meravellosa finestra portàtil al món –per dir-ho en forma de tòpic. Miro poc la tele perquè em manca allò bàsic per fer-ho, el temps. Llavors, normalment, el que faig davant de l’aparell en qüestió, els pocs moments que em puc escarxofar davant de la pantalla, és passar de forma frenètica tots els canals: sí, em confesso, practico el zàping en la intimitat.

Per què? Perquè m’és plaent. Suposo que d’aquesta manera crec recuperar el temps perdut, m’aturo en aquells canals que penso que em poden interessar per, poc després, reprendre el frenètic onanisme sobre el comandament... Sempre és fa difícil justificar les debilitats pròpies.

Així va ser, fent zàping, que va aparèixer davant dels meus ulls un reportatge del programa Ànima de TV3 –que, per cert, té un format breu i fa “pastilles” molt àgils d’informació, un bon producte .

El reportatge parlava d’una tendència de consum cultural anomenada cultura snack, que de fet explicava perfectament aquesta meua tendència al canvi compulsiu de canals i la mateixa filosofia del programa.

El concepte de cultura snack el popularitza des de la revista electrònica Wired, Nancy Miller, i el podem definir com el consum fraccionat en petites dosis de tot allò que ens interessa, un pica-pica cultural, diguéssim. És un acte que ens empeny a saciar els nostres desitjos intel·lectuals de forma fàcil i ràpida.

La cultura snack és filla de l’era de les tecnologies de la comunicació. Tot i que hi trobaríem precedents històrics, des dels haikus als rodolins, neix amb els clips televisius o les mateixes notícies dels informatius, però sobretot a l’era Internet: des de la tria musical que ens permet l’Ipot, al textos breus del bloc, passant pel vídeos penjats al You Tube o a les converses a través dels missatges al mòbil...
"De poc serveix tenir accés a tota la informació del món -la informació per ella mateixa no és res- si no som capaços de convertir-la en coneixement"
Evidentment, aquest mena de consum intel·lectual té dures, òbvies i justificades crítiques, sobretot per la superficialitat de la informació que es pot rebre en pocs minuts, però no caiguem en la mateixa superficialitat que critiquem, els comprimits tenen el seu moment, com una “tapa” amb cerveseta a mig matí, i són una bona eina per enganyar la gana cultural o, al contrari, per fer-la venir abans d’un àpat intel·lectualment opulent. Totes les masses fan mal, però en la dosi recomanada poden ser una bona eina per poder digerir mínimament tota la informació que ens arriba. Perquè de poc serveix tenir accés a tota la informació del món -la informació per ella mateixa no és res- si no som capaços de convertir-la en coneixement.

No penso renunciar ni a Dostojevskij ni al seu llibre Els Germans Karamàzov, però tampoc no penso abstenir-me del deliri digital -de dit- sobre el meu sofert comandament de televisió.

Au, per a mi una bossa de “ganchitos” i una Coca-cola.

CC roboppy



dimarts, 14 d’abril del 2009

Hores de tren i Facebook

Les hores de tren em concedeixen breus espais de treva, són com parèntesis en el quefer diari, sobretot les del vespre, que em permeten escriure aquestes ratlles.

Al meu costat, algú llegeix un llibre, circumspecte i seriós. Davant, el cap d’un ensonyat es gronxa acompassadament a banda i banda amb els ull tancats. Una noia, amb la vista perduda, s’administra dosis de música a través d’un minúscul reproductor d’MP3. No sé exactament on, però prop meu, unes noies tenen una conversa massa animada per al meu gust i concentració. I ara un mòbil: “Sí?... Acabem de sortir... I el nen... El curset un pal...”. Són hores de tren, i de l’atzar que ens ha fet coincidir en un mateix vagó, gràcies a les quals puc teixir mentalment un entramat d’històries personals incompletes.

Penso això mentre recorro amb la mirada les darreres entrades al Facebook. Tinc tot un munt d’éssers socials al meu entorn -un vagó ple a vessar, de fet- però no hi interactuo, prefereixo submergir-me en la virtualitat d’amics, coneguts, saludats o autèntics desconeguts que un dia em van sol•licitar l’amistat i, no sé per què, els la vaig concedir.

Fins fa ben poc, quan entràvem a fòrums i xats -en el meu cas al mIRC- amagàvem la nostra identitat virtual sota un sobrenom –nick, en dèiem- i a voltes fèiem de nosaltres i, altres vegades, jugàvem a ser un altre.
Web 2.0 també significa, a més de la influència cada cop més evident de la realitat virtual en el món real, l’aflorament del món real en la virtualitat: la influència és mútua
La identitat virtual va néixer, vergonyosa i inexperta, sota el domàs protector de l’anonimat. Tanmateix, ara ens hem descarat, Web 2.0 també significa, a més de la influència cada cop més evident de la realitat virtual en el món real, l’aflorament del món real en la virtualitat: la influència és mútua. Ara els usuaris de la xarxa no es volen amagar, volen ser ells mateixos, i generen identitats mirall, identitats transparents, afaiçonades de textos, vídeos, fotos, comentaris... Hem perdut la por i està bé que sigui així, però hem de tenir present que entre la xarxa i la realitat hi ha diferències fonamentals, sobretot una de tan evident com que són dos àmbits de la personalitat (la real i la virtual) amb unes lleis físicament diferents. No podem actuar ni interactuar de la mateixa manera: a la realitat, les paraules se les enduu el vent, a la xarxa, allò que hi dius no es pot esborrar –encara que en un acte de penediment intentis fer desaparèixer el teu bloc, el teu comentari, etc. sempre en queda còpia per a la posteritat. Les teves fotos, i sobretot les dels teus fills, no són mai un recurs innocent per avorrir amics i parents, en el moment que les “penges” esdevenen públiques i, depèn on ho facis, fins i tot en pots perdre la propietat.

És bo anar desenvolupant una personalitat virtual, de fet és inevitable, però, compte, no n’hauríem de perdre el control. Cal gestionar-la de forma intel•ligent. És conegut, per exemple, que empreses de col•locació “googelitzen” la cartera de currículums fent perfils a través de cerques a Internet, i no cal ser un professional de la gestió de personal per utilitzar aquest recurs tan senzill per acabar de conèixer els teus contactes. A la xarxa som allò que hi aboquem, i la reputació virtual s’ha de guanyar comentari a comentari, foto a foto, vídeo a vídeo...

El tren continua la marxa monòtona i constant. Avui, dins del vagó, no hi faré cap amistat, però, per si de cas, acabo d’acceptar un nou amic al Facebook, algú tan desconegut com aquest senyor que em mira amb indiferència des del seient del meu davant... Li pregunto si vol ser amic meu? Li pregunto si vol compartir trossos de les nostres vides? Millor que no, segurament em prendrà per un sonat...

Allò que us deia, les regles del Facebook no són les regles de l’Avant.

1. CC Joseba Sarrionaindia
2. CC. william couch

dijous, 2 d’abril del 2009

Més Platònic

Us parlava en l’entrada anterior de la imminent presentació de la plataforma Platònic.cat. Aquesta plataforma de participació ciutadana que estaven desenvolupant una colla d’innovadors del Pla d’Urgell. Doncs bé, Platònic ja és una realitat i la podeu trobar a l’enllaç www.platonic.cat.


Fa pocs dies en van fer la presentació a Mollerussa, una posada de llarg molt ben muntada i amb un èxit de públic que esperem que es tradueixi en molta participació al web.


Vaig tenir la sort de ser convidat a formar part de la taula que va presidir l’acte, juntament amb J. Miquel Serrano i Albert Polo, que van presentar la plataforma, i Ignasi Aldomà que va fer-nos una original i interessant aproximació al perfil humà i geogràfic de la comarca. Com bonament vaig poder, vaig intentar apropar els presents allò que s’ha anomenat Web 2.0. Aquí us en deixo la presentació.

Web 2
View more presentations from jtalarn.

divendres, 30 de gener del 2009

Platonismes virtuals

Platònic és un espai de promoció de la participació ciutadana obert a tot aquell que vulgui proposar, debatre i treballar per a fer del Pla d’Urgell la millor comarca del món. Una xarxa de debat d’idees que a més treballa per dur les propostes més debatudes i interessants a la pràctica, a través de l’ens, organisme o administració corresponent.”

Han passat molt dies des del meu últim post, però, a voltes, les circumstàncies es mengen els projectes i les sorpreses més inesperades determinen un canvi de rumb vital del tot insospitat. Ara sembla que, a poc a poc, vaig recuperant una identitat digital engolida pels avatars de la seua germana real. I la veritat és que durant tot aquest temps he trobat a faltar aquest espai de reflexió per anar-hi abocant les consideracions d’un aficionat a l’art de badar ajagut sobre el llom d’un bon llibre, assegut a la platea d’un teatre o en la sala d’un cinema... Aquest art de badar i explicar-ho sense massa pretensions, però amb afany que pugi ser del grat dels pocs i soferts lectors que em puguin llegir.

En aquest primer text de retorn, vull publicitar la iniciativa d’uns amics. Una iniciativa encara incipient però que auguro amb molt futur. Un grup de persones inquietes del Pla d’Urgell tenen la intenció de desvetllar la comarca mitjançant les eines que està oferint l’anomenada Web 2.0. Aquestes persones, i sota el suggeridor nom de Platònic, estan formulant una plataforma de discussió social a la xarxa, que més enllà de ser un punt de trobada i de confrontació d’opinions, vol esdevenir un mecanisme que generi iniciatives de transformació. Més enllà de la discussió per la discussió, vol ser un camí per incidir i canviar la realitat comarcal.

Quan m’explicaven la iniciativa, asseguts en les taules d’un cafè de Bellvís, al cap em van venir les imatges dels tradicionals debat de cafè, aquelles acalorades discussions de bar de poble on es pretenia solucionar els problemes més complexos amb quatre cops a la taula i dos dits de sentit comú. Aquelles diatribes, però, esdevenien del tot estèrils, perquè quedaven circumscrites a les parets fumades del cafè i acabaven sent mers exercicis retòrics, això sí, catàrtics: no solucionaves res, però et quedaves allò més satisfet amb les asseveracions que hi proferies.

El que pretenen la gent de Platònic té poc a veure amb aquesta discussió de taverna i més amb la tradició de l‘àgora. L’expressió de la participació popular en la cosa pública, que la democràcia actual té circumscrita a les conteses electorals cada quatre anys, pot aflorar a través d’Internet. La xarxa ha de canviar i canviarà la política com l’entenem avui en dia, la participació no pot ser tan passiva, la xarxa et permet incidir, diàriament si convé, en les decisions d’aquells que ens governen, malgrat que a ells això no els agradarà gaire.

Així ho entenen des de Platònic, i no volen renunciar al dret a decidir com volem que sigui la realitat que ens envolta, no podem renunciar a decidir com volem que sigui el Pla d’Urgell.

Segur que ho he dit en algun altre moment en les entrades d’aquest bloc, però estic convençut de dues coses sobre Internet, una és que aquest món virtual està canviant el món real ¬-i en aquest sentit la manera de fer política, com us deia fa un moment- i, l’altra, que la globalització té sentit des de la localitat: som globals perquè som locals i som locals perquè som globals. L’única manera de participar de la globalitat és aportant-hi allò que tenim de locals perquè ens fa diferents i interessants als ulls de la resta del món, i de Pla d’Urgell, amb les seves coses bones i dolentes, tan sols n’hi ha un, el nostre.