dimarts, 14 d’abril de 2009

Hores de tren i Facebook

Les hores de tren em concedeixen breus espais de treva, són com parèntesis en el quefer diari, sobretot les del vespre, que em permeten escriure aquestes ratlles.

Al meu costat, algú llegeix un llibre, circumspecte i seriós. Davant, el cap d’un ensonyat es gronxa acompassadament a banda i banda amb els ull tancats. Una noia, amb la vista perduda, s’administra dosis de música a través d’un minúscul reproductor d’MP3. No sé exactament on, però prop meu, unes noies tenen una conversa massa animada per al meu gust i concentració. I ara un mòbil: “Sí?... Acabem de sortir... I el nen... El curset un pal...”. Són hores de tren, i de l’atzar que ens ha fet coincidir en un mateix vagó, gràcies a les quals puc teixir mentalment un entramat d’històries personals incompletes.

Penso això mentre recorro amb la mirada les darreres entrades al Facebook. Tinc tot un munt d’éssers socials al meu entorn -un vagó ple a vessar, de fet- però no hi interactuo, prefereixo submergir-me en la virtualitat d’amics, coneguts, saludats o autèntics desconeguts que un dia em van sol•licitar l’amistat i, no sé per què, els la vaig concedir.

Fins fa ben poc, quan entràvem a fòrums i xats -en el meu cas al mIRC- amagàvem la nostra identitat virtual sota un sobrenom –nick, en dèiem- i a voltes fèiem de nosaltres i, altres vegades, jugàvem a ser un altre.
Web 2.0 també significa, a més de la influència cada cop més evident de la realitat virtual en el món real, l’aflorament del món real en la virtualitat: la influència és mútua
La identitat virtual va néixer, vergonyosa i inexperta, sota el domàs protector de l’anonimat. Tanmateix, ara ens hem descarat, Web 2.0 també significa, a més de la influència cada cop més evident de la realitat virtual en el món real, l’aflorament del món real en la virtualitat: la influència és mútua. Ara els usuaris de la xarxa no es volen amagar, volen ser ells mateixos, i generen identitats mirall, identitats transparents, afaiçonades de textos, vídeos, fotos, comentaris... Hem perdut la por i està bé que sigui així, però hem de tenir present que entre la xarxa i la realitat hi ha diferències fonamentals, sobretot una de tan evident com que són dos àmbits de la personalitat (la real i la virtual) amb unes lleis físicament diferents. No podem actuar ni interactuar de la mateixa manera: a la realitat, les paraules se les enduu el vent, a la xarxa, allò que hi dius no es pot esborrar –encara que en un acte de penediment intentis fer desaparèixer el teu bloc, el teu comentari, etc. sempre en queda còpia per a la posteritat. Les teves fotos, i sobretot les dels teus fills, no són mai un recurs innocent per avorrir amics i parents, en el moment que les “penges” esdevenen públiques i, depèn on ho facis, fins i tot en pots perdre la propietat.

És bo anar desenvolupant una personalitat virtual, de fet és inevitable, però, compte, no n’hauríem de perdre el control. Cal gestionar-la de forma intel•ligent. És conegut, per exemple, que empreses de col•locació “googelitzen” la cartera de currículums fent perfils a través de cerques a Internet, i no cal ser un professional de la gestió de personal per utilitzar aquest recurs tan senzill per acabar de conèixer els teus contactes. A la xarxa som allò que hi aboquem, i la reputació virtual s’ha de guanyar comentari a comentari, foto a foto, vídeo a vídeo...

El tren continua la marxa monòtona i constant. Avui, dins del vagó, no hi faré cap amistat, però, per si de cas, acabo d’acceptar un nou amic al Facebook, algú tan desconegut com aquest senyor que em mira amb indiferència des del seient del meu davant... Li pregunto si vol ser amic meu? Li pregunto si vol compartir trossos de les nostres vides? Millor que no, segurament em prendrà per un sonat...

Allò que us deia, les regles del Facebook no són les regles de l’Avant.

1. CC Joseba Sarrionaindia
2. CC. william couch

Cap comentari: