dilluns, 3 de setembre del 2012

11 de setembre de 2012, aquest any sí!


A aquestes alçades, a qualsevol ciutadà del nostre país li és relativament fàcil fer una llista de les raons objectives per les quals cal emprendre un canvi de rumb nacional i virar cap a la independència: des de l’espoli fiscal als atacs constants a la cultura i a la llengua, des de la manca d’inversió a la deslleialtat institucional... No m’hi entretindré perquè vull creure que cap persona de bona fe dubta que la nostra és una situació d’injustícia econòmica, política, cultual i social. Fins i tot els més espanyolistes en són conscients, el que passa és que a ells ja els està bé.

Si és per les evidències, doncs, el proper 11 de setembre, a Barcelona, hi haurà un clam unànime per l’Estat propi a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Entenc que l’únic que pot impedir que l’acte sigui el més multitudinari de tots els temps són els dubtes que pugui generar la decisió dels nostres governants i polítics, provocats per interessos tàctics de partit. Però sobretot, allò que pot aigualir la festa, és que hi hagi gent que es quedi a casa, ciutadans convençuts que cal donar el pas decisiu cap a la sobirania però que, vençuts per l’escepticisme, no assisteixin a la manifestació: “Tampoc no servirà de res!”. 

És un error veure-ho així...

(Continua la lectura a Territoris.cat)



divendres, 29 de juny del 2012

Laissez faire, laissez passer

Diuen que els moments de crisi han de servir per replantejar-se aquells aspectes importants de l’existència: per exemple els estalvis o els principis, que són dues coses que, no ho dubteu, estan estretament lligades. Com que d’estalvis en tinc ben pocs, m’he llençat de ple a la reflexió moral, la qual cosa m’ha permès refermar les meues conviccions socialdemòcrates. Unes conviccions que, he de reconèixer, s’havien anat relaxant agombolades per l’aparent bonança que hem gaudit aquests darrers anys. Però al final, la festa que havia organitzat el liberalisme econòmic ha estat un miratge i la crua realitat, més crua que mai, se’ns ha presentat vestida de cobrador del frac.

Com deia Sant Keynes, a qui el liberalisme no sempre té a la glòria, al mercat (aquest concepte esotèric per referir-se als que remenen els calers) se l’ha de collar, ni molt ni poc, però l’imprescindible. Si es deixa assilvestrar sense control, llavors passa el que passa: que els bancs fan creure que regalen el diner, que la gent s’endeuta de manera inconscient i que els que ens governen, en lloc de tenir cura de la despesa, es dediquen a satisfer totes les necessitats fisiològiques del capital, per exemple en forma de  requalificacions o fomentant la construcció descontrolada (us sona, no?).

(Continua la lectura a Territoris.cat)

dilluns, 28 de maig del 2012

Oh, Europa


El capità Edward John Smith serà recordat “in aeternum” com el responsable d’haver ofegat l’inenfonsable Titànic. Justament ara, que commemorem el centenari de la tragèdia, sembla que els fats ho hagi volgut celebrar llençant-nos un grandiós tros de gel contra la línia de flotació d’aquest projecte anomenat Europa: una nau que es volia inexpugnable i que ha sucumbit en la primera esventrada de l’iceberg del capitalisme. Les causes? Una direcció dèbil i descoordinada subordinada a un financer inconscient... Ara no sé si parlo del Titànic o d’Europa, bé, tant se val...

(Continua la lectura a Territoris.cat: oh, Europa)

dilluns, 21 de maig del 2012

Sobre la importància de l'atenció ciutadana



Entre el 2009-2010 vaig tenir la sort i el plaer de poder cursar el Mestratge en Alta funció Directiva que organitza l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. A més dels coneixements que hi vaig adquirir, guiat per un seguit de magnífics professionals que van impartir la formació, em va permetre elaborar un treball de recerca sobre un tema que m’apassiona i considero fonamental a l’hora de plantejar-se la modernització de l’Administració pública al nostre país: l’atenció ciutadana.

Els serveis d’atenció ciutadana són la porta d’entrada del ciutadà a l’Administració, són la cara que el ciutadà veu de la “cosa pública”. De manera que el nivell de satisfacció que té el ciutadà de l’Administració depèn, en bona mesura, de la qualitat de l’atenció que se li pugui oferir. A més a més, els serveis d’atenció ciutadana són, en molts casos, la via que té l’Administració per fer arribar els serveis i les prestacions al ciutadà.

Aquestes dues constatacions posen de manifest la importància dels serveis d’atenció ciutadana i fan evident el que us deia, que qualsevol intent de modernització de l’Administració pública no pot oblidar l’atenció al ciutadà.

I aquesta és la intenció del treball: la necessitat de “raonar” i “enraonar” sobre l’atenció ciutadana a l’Administració de la Generalitat de Catalunya des de la responsabilitat de gestió de les Oficines d’Atenció Ciutadana (OAC).   

Es tracta de trobar el model organitzatiu que més s’adequa a la missió i als objectius de les OAC i que ha de permetre superar els reptes que defineixen la situació actual i les perspectives que li esperen en el futur.

Per fer aquesta aproximació, vaig utilitzar la metodologia dels models d’orientació estratègica (MOE), unes potents eines d’anàlisi que permeten generar alternatives ideals de les organitzacions.

He tingut la sort que l’Escola d’Administració Pública de Catalunya ha cregut convenient publicar aquest treball després de “sotmetre’l a avaluació externa per personal expert en la matèria, que n’ha validat el contingut i n’ha recomanat la publicació”.

Aviso, no es tracta d’un text divulgatiu com els que us tinc acostumats, és una obra tècnica elaborada amb instrumental científic, tanmateix, com a pare de la criatura, no em puc estar de servir-vos-la en aquest bloc. 


divendres, 18 de maig del 2012

Territoris.cat


Ahir, 17 de maig, vaig assistir al naixement d’una criatura digital. La concepció es produïa al Teatre l’Amistat de Mollerussa, en un acte sobri però emotiu en què vam poder donar la benvinguda a una nova publicació digital, Territoris.cat, un diari fet al Pla d’Urgell per gent emprenedora i amb ganes de demostrar que hi ha iniciatives per les quals val la pena treballar. I el nounat va néixer entre parlaments oficials, aportacions com les de Miquel Pueyo o Josep M, Solé i Sabater, i l’alegria dels tres pares, Josep Anton Pérez, Esther Barta i Robert Garcia, cofois de veure que tenen entre les mans la responsabilitat de tirar endavant aquest nou mitjà.

Els desitjo molta sort i us deixo aquí mateix la meua col·laboració, el meu granet de sorra per ajudar a fer possible que Territoris.cat esdevingui referent de la informació comarcal.