dimecres, 28 de maig del 2008

La moral del llibertí

No recordo ara les paraules exactes, però Vázquez Montalbán va afirmar una cosa així com que els principis són allò que et muntes amb fruïció quan ets jove i que vas perdent amb displicència al llarg de la resta de la vida. Aquesta és la idea que em va suggerir El llibertí, l’obra de Eric-Emmanuel Schmitt, que s’està representant al Poliorama amb direcció de Joan Lluís Bozzo. Tot i que el text no reflexiona exactament sobre els principis, sinó sobre la moral.

És cert que la moral, a diferència dels principis —que s’inscriuen en l’esfera més individual—, té un sentit social, tanmateix és l’origen immediat d’aquests principis, és el fonament ideològic que, d’una manera o altra, se’ns fixa a la consciència i que estableix la rectitud de les nostres accions i de les normes de comportament. Definit així, sembla més o menys fàcil, però quan, a l’obra d’Schmitt, Diderot es planteja definir el concepte de Moral per a l’Encyclopédie s’adona que rere la senzillesa del mot s’hi amaga una trampa inquietant: què fa un llibertí que justifica la infidelitat masculina, les relacions d’homes madurs amb donzelles joves i la lliure elecció sexual de les persones, quan és la seua pròpia filla qui li planteja una relació sexual amb un home més gran i casat, o quan la dona li fa creure que ella també li és infidel?

Schmitt construeix un vodevil per fer una crítica al concepte de moral i descriu la impossibilitat d’establir uns paràmetres ètics vàlids més enllà de l’interès que hom té a cada moment. Potser no és ben bé la moral la que determina els nostres actes, sinó que són els nostres actes que necessiten anar teixint un aparell moral que els justifiqui. Aquesta és la contradicció en què cau el personatge que interpreta Ramon Madaula i el trellat d’una comèdia intel·ligent, sense ser excessivament intel·lectualitzada, que distreu i deixa alguna frase per al record: “Que n’és de bella la maldat”.

La dona és l’eina fonamental per plantejar el conflicte de Diderot. Montse Guallart (que ara ocupa el lloc a escena de Laura Conejero), Rosa Renom, Nausica Bonnín i Paula Vives són les actrius encarregades de fer-li descobrir la contradicció i alhora representen el tòpic de la intel·ligència sexual femenina enfront de la innocència passional masculina.

Un espectacle divertit i correcte, que confirma allò que comentava unes entrades enrere a propòsit d’un comentari sobre una obra de Bauman: vivim una època d’incertesa, en la qual principis i moral són un llast que hem d’anar llençant al llarg del camí si volem surar en la modernitat líquida que ens ha tocat viure.

Com diu en un moment de la representació Montse Guallar, “O presa o botxí, cal decidir quin paper vols fer a l’obra”, però malauradament no sempre pots elegir el paper que et toca representar.

diumenge, 25 de maig del 2008

I malgrat tot, l'ou balla

Aquest any, a causa de les restriccions d’aigua, l’Ou com Balla tan sols es pot veure a sis fonts de la ciutat de Barcelona: la de la Catedral, la de la Casa de l'Ardiaca, la de l'Ateneu, la de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i les de les esglésies de Santa Anna i de la Puríssima.

Sempre l’he trobat una tradició curiosa i divertida: un ou buit fent cabrioles misteriosament desordenades damunt d’un brollador d’aigua, el peu del qual, per acabar d'animar l'escena, està guarnit amb abundants flors i plantes. Certament, el moviment festiu, desenfadat i fora de lloc de l'ou té aquell regust freak que tant m'agrada, i que enguany he contemplat a la font de l’Ateneu Barcelonès.

Prop de la font, hi havia un faristol on se’ns informava que l’espectacle només es pot veure en aquelles fonts que funcionen amb subministrament que els arriba del freàtic i de pous, i que disposen d'un circuit per reutilitzar l'aigua, per no incomplir les mesures recollides en el decret de sequera.

Aquest any, a l’ou, com al Govern, també li ha tocat ballar al ritme de la sequera.

dimarts, 13 de maig del 2008

Aquells som nosaltres

Segurament és el primer cop en la història que des de la tribuna de l’Assemblea legislativa francesa se senten uns mots en llengua catalana. I això ha estat possible en el marc de la defensa del català que el diputat Daniel Mach del partit UMP — i batlle de Pollestres— ha fet durant un debat sobre llengües minoritàries de l’Estat:

Senyor Ministre, els catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures.

El diari electrònic Vilaweb ha presentar la notícia amb tota mena de detalls i a més hi ha inclòs la intervenció sencera de Daniel Mach i, fins i tot, ens n’ofereix una versió MP3 perquè la puguem escoltar.

Que el diputat d’un partit estatal, i al govern, com és la UMP, faci una defensa d’una llengua minoritzada a la França de la cinquena república és sens dubte una bona notícia per a la nostra cultura. Penseu que l’article l'article 2 de la Constitució francesa de 1958 diu que Le français est la langue de la République, i aquest text ha estat l’excusa que ha utilitzat la França republicana per no reconèixer la diversitat lingüística de l’Estat i per no ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

Que el país que es va inventar el centralisme jacobí obri escletxes —ni que siguin tan finetes— és certament important per a l’avenir de la nostra llengua i ens n’hem d’alegrar. A voltes, les fronteres polítiques es converteixen en fronteres mentals —de fet als estats ja els va bé i els mitjans de comunicació cauen a la trampa— i hem de comprendre que la cultura catalana que està renaixent Pirineus enllà, amb una força gradual però constant, és la mateixa cultura catalana de Pirineus ençà.

Aquells som nosaltres.

dissabte, 10 de maig del 2008

Quan el plor és art: els fados de Névoa

Quan vaig escoltar els meus primers fados, sobretot quan sentia Amália Rodrigues posant veu a la melangiosa tonada d’un fado, pensava que la interpretació d’aquest gènere estava reservada a aquells que l’havien mamat des del bressol, que l’expressió més popular de la música portuguesa havia de ser interpretada per una cantant necessàriament portuguesa. Tanmateix, sentir els discos de Névoa m’ha demostrat que anava errat del tot. Névoa, alter ego de Núria Piferrer, és una catalana que sap executar els fados amb una meravellosa veu que no té res a envejar de moltes intèrprets lisboetes.

Fins ara, Névoa havia publicat en portuguès els àlbums Fado distraido, Mar de Fado i Fado i Fades i aquest any ens ha regalat un àlbum de fados en català —i algun en castellà— altament recomanable, Entre les pedres i els peixos, en què musica poetes com Enric Casasses, Feliu Formosa o Josep Maria de Sagarra.

El fado és d’aquelles músiques que tenen la capacitat d’emocionar-me. Sempre he pensat que el fado transforma el dolor en art, conforma una poètica del plor que rebrega sentiments i transporta qui l’escolta a l’espai més íntim, i per això és tan entranyable, perquè neix i arriba allà on altres sons no poden arribar.

Tinc una pena tan teva que no me la pots robar, ens canta Névoa fent una versió d'un poema d’Enric Casasses. I el fado, quan té una pena tan teva que és més fonda que la mar, necessita una veu com la de Névoa per poder-la expiar.

Un disc per regalar-se l’oïda.

En podeu escoltar fragments en aquest enllaç.

I us deixo una entrevista a Névoa.


dimecres, 7 de maig del 2008

Web 2.0: un canvi cultural amb precedents*

Quan aquell ferrer mig foll anomenat Johannes Gutenberg confeccionava, tancat en un taller rònec de Magúncia, els elements tipogràfics que havien de ser la base de la impremta moderna, poc es devia imaginar el canvi cultural sense precedents que el seu invent havia de provocar —com tampoc, que seria la causa de la seua ruïna.

El canvi fou tan brutal que els que hi estaven immersos no en podien ser conscients de cap manera: tot i que podien intuir-ne cert abast, mai no s’haurien imaginat que amb una vella premsa de vi i uns motllos de ferro amb forma de lletra es podia canviar el món.

Aquell artefacte fou l’element tecnològic que va contribuir de manera fonamental a trencat amb la societat medieval i obrir les portes a una nova era. Fou un terratrèmol social gràcies al qual les idees començaren a circular lliurement i la cultura deixà d’estar en mans d’una elit, que la interpretava a la seva conveniència i la transmetia amb les dosis que li interessava. La impremta comporta, doncs, la democratització de la difusió —i així de la interpretació— del pensament.

En el fons, però, malgrat que en la galàxia Gutemberg l’accés a la cultura es fa universal, la possibilitat d’ésser objecte actiu de la generació cultural encara queda en mans d’una elit intel·lectual o artística. L’edició està limitada a uns pocs agraciats que tenen accés als mitjans de comunicació de masses. Ha calgut esperar prop de cinc-cents anys perquè la humanitat produís una tecnologia amb un impacte de conseqüències similars, o més importants encara, que signifiqués un nou estadi en aquest procés de democratització cultural: la xarxa Internet. Però més que Internet, allò que realment ha representat el salt qualitatiu de què us parlo, és el que l’any 2004 l’empresa editorial O’Reilly Media va popularitzar sota el nom de Web 2.0.

Web 2.0 no és ben bé una tecnologia, és més aviat una actitud que ha produït un canvi en els usos d’Internet. Per dir-ho en poques paraules i que siguin prou entenedores, Internet deixa de ser una gran biblioteca plena d’informació i esdevé un conjunt d’utilitats, relativament senzilles de manejar, que poden ser modificades, en el fons o/i la forma, pels usuaris. Web 2.0 no tan sols es pot mirar, sinó que també es pot tocar. L’usuari deixa de ser el lector passiu per passar a ser el protagonista actiu que genera, comparteix, esborra, afegeix, canvia, critica, comenta, distribueix, copia, compra, ven... la informació.

A partir d’aquí, la cultura ja no és d’accés universal, ara la cultura és universal: tots podem generar objectes culturals i distribuir-los com millor ens sembli.

*Avanç de l'article Cultura de bloc que publicaré complet en el núm. 29 de la revista Arts.