Web 2.0: un canvi cultural amb precedents*

Quan aquell ferrer mig foll anomenat Johannes Gutenberg confeccionava, tancat en un taller rònec de Magúncia, els elements tipogràfics que havien de ser la base de la impremta moderna, poc es devia imaginar el canvi cultural sense precedents que el seu invent havia de provocar —com tampoc, que seria la causa de la seua ruïna.

El canvi fou tan brutal que els que hi estaven immersos no en podien ser conscients de cap manera: tot i que podien intuir-ne cert abast, mai no s’haurien imaginat que amb una vella premsa de vi i uns motllos de ferro amb forma de lletra es podia canviar el món.

Aquell artefacte fou l’element tecnològic que va contribuir de manera fonamental a trencat amb la societat medieval i obrir les portes a una nova era. Fou un terratrèmol social gràcies al qual les idees començaren a circular lliurement i la cultura deixà d’estar en mans d’una elit, que la interpretava a la seva conveniència i la transmetia amb les dosis que li interessava. La impremta comporta, doncs, la democratització de la difusió —i així de la interpretació— del pensament.

En el fons, però, malgrat que en la galàxia Gutemberg l’accés a la cultura es fa universal, la possibilitat d’ésser objecte actiu de la generació cultural encara queda en mans d’una elit intel·lectual o artística. L’edició està limitada a uns pocs agraciats que tenen accés als mitjans de comunicació de masses. Ha calgut esperar prop de cinc-cents anys perquè la humanitat produís una tecnologia amb un impacte de conseqüències similars, o més importants encara, que signifiqués un nou estadi en aquest procés de democratització cultural: la xarxa Internet. Però més que Internet, allò que realment ha representat el salt qualitatiu de què us parlo, és el que l’any 2004 l’empresa editorial O’Reilly Media va popularitzar sota el nom de Web 2.0.

Web 2.0 no és ben bé una tecnologia, és més aviat una actitud que ha produït un canvi en els usos d’Internet. Per dir-ho en poques paraules i que siguin prou entenedores, Internet deixa de ser una gran biblioteca plena d’informació i esdevé un conjunt d’utilitats, relativament senzilles de manejar, que poden ser modificades, en el fons o/i la forma, pels usuaris. Web 2.0 no tan sols es pot mirar, sinó que també es pot tocar. L’usuari deixa de ser el lector passiu per passar a ser el protagonista actiu que genera, comparteix, esborra, afegeix, canvia, critica, comenta, distribueix, copia, compra, ven... la informació.

A partir d’aquí, la cultura ja no és d’accés universal, ara la cultura és universal: tots podem generar objectes culturals i distribuir-los com millor ens sembli.

*Avanç de l'article Cultura de bloc que publicaré complet en el núm. 29 de la revista Arts.