diumenge, 6 de setembre del 2009

L’estiu del mil·lenni

Ja tornem a ser aquí. El periple estival s’ha pogut acabar amb èxit i el retorn a la rutina es va percebent a través dels símptomes que auguren l’arribada del denigrat setembre. Entre aquests símptomes, el més fiable és l’aparició televisiva de la publicitat sobre fascicles de tota mena, en especial els dedicats a l’aprenentatge d’idiomes: quan des de la tele t’anuncien que és un bon moment per iniciar la col·lecció definitiva per aprendre anglès, has d’acceptar que, inevitablement, tot s’ha acabat i que l’estiu està tocat de mort.

Doncs, som-hi. Tindré temps d’anar explicant tot allò que m’ha aportat aquest període de recés, sobretot les impressions del meu periple mediterrani, ara però vull començar parlant de llibres. La lectura és una activitat que, a l’estiu, creix en nombre de lectors i en el pes i volum dels llibres llegits; i, aquest any, el fenomen editorial estival s’anomena Stieg Larsson, autor dels Best-Sellers de la trilogia Millennium.

A aquestes alçades no us explicaré qui és Larsson --se n’ha parlat fins i tot als programes del cor, entre Campanarios i Duquesses d’Alba--. Però sí que vull parlar-vos de certes reaccions que els llibres han generat en articles d’opinió i cartes de lectors en la premsa diària del país: se n‘ha discutit la qualitat literària i l’operació de màrqueting que ha envoltat aquesta mena de productes.

És un fal·lera recurrent entre certs opinadors, crítics literaris i lectors en general atacar qualsevol èxit editorial massiu i comparar-lo amb Hamlet, El Quixot o Crim i càstig. La comparació no és possible, bàsicament perquè una cosa són obres d’art universal i una altra és literatura de masses. Larsson fa literatura, probablement no la millor literatura, segurament els personatges acaben essent massa tòpics, l’argument té algun fil deslligat i el domini del llenguatge no ratlla la perfecció. I...?

Si Raymond Chandler feia literatura, Larsson també, perquè n’és un excel·lent continuador. Millennium s’assenta amb seguretat sobre els fonaments que van bastir la novel·la negra: pren els personatges nascuts a la gran depressió nord-americana dels anys 30 i els trasllada a la Suècia del segle XXI. Hi trobem el rerefons social, farcit de crítica a un capitalisme sense escrúpols i a un estat que se salta les normes de legalitat que ell mateix ha establert. Hi trobem l’heroi caigut en desgràcia i incomprès que lluita per recuperar la reputació, i que alhora és un àvid faldiller. Hi trobem l’antiheroi, aquí en versió femenina, salvatge incorregible que viu al marge de la llei i de les normes socials...

Sens dubte, Larsson domina el gènere policíac i sap crear el suspens necessari per enganxar el lector. I amb autors de novel·la negra com ell o Henning Mankell (que us recomano efusivament) Suècia s’ha fet un lloc important a les llibreries de tot el món i l’hem retrobada aquest estiu a les nostres platges, ara però en forma de llibre i no de dona, com als anys 70.

Per cert, aquelles sueques rosses, altes, dolces i de formes exuberants que tant em van fer badar, ja han perdut tot l’encant, ara la sueca que no m’ha deixat dormir aquest estiu és una hacker morena, baixeta, senzilla i amb molt mala llet; la millor troballa de Millennium: Lisbeth Salander, un personatge que a Larsson se li va anar fent gran a les mans, un secundari que acaba essent protagonista indiscutible.