dimecres, 27 de febrer del 2008

Màrqueting catolicista (producte, preu, distribució, promoció i una mica de fe)

La capacitat d’adaptació és una de les virtuts més preuades en aquesta societat "líquida" —com diria Bauman— que ens ha tocat viure. Les lleialtats i els principis són un llast per aquell que espera surar socialment. Cal ser flexible i deixar-se portar. Res d’obstinar-se a canviar el decurs dels esdeveniments: perquè si t’hi plantes davant és fàcil que t’aixafin. D’exemples en aquest sentit en tenim per omplir-ne un cabàs ben gros, i ara mateix la política catalana podria oferir-ne uns quants.

Però no és de política que us vull parlar, que tot arribarà, sinó de religió. I no pas de la divinitat immaterial i indemostrable que l’aixopluga des del cel estant, sinó de l’aparell institucional que l'articula aquí a la terra. I concretament us vull parlar de la que m’és més propera, la catòlica. Perquè aquesta Església és el paradigma de l'adaptabilitat: una institució sociopolítica que compta amb un parell de milers d'anys a l'esquena no podia haver subsistit d'una altra manera.

Tret dels primers temps de persecució -i alguna situació esporàdica al llarg de la història-, l'Església ha sabut estar sempre al costat d'aquells que han retingut el poder -quan no l'ha retingut ella mateixa directament- i ha estat capaç d'adaptar-se a circumstàncies contraposades i contradictòries amb la seua pròpia escala de valors. Ha esdevingut flexible a l’avatar històric i així ha pogut conservar la paradeta: ha tingut capacitat d'adaptació al mercat. I arribo on volia anar. L'editorial Mina ha publicat un llibre de l'italià Bruno Ballardini titulat Jesús renta més blanc o com l'Església es va inventar el màrqueting, una interessant i divertida reflexió sobre la capacitat del catolicisme de generar una campanya de màrqueting, amb un producte infal·lible, la salvació, i com al llarg de la història ha adaptat el producte a les necessitats dels potencials consumidors i els consumidors a les necessitats de l'empresa.

Ballardini repassa els aspectes fonamentals de la ciència del màrqueting moderna i demostra com, fa 2000 anys, la primera i més gran multinacional de la història ja els havia establert: la creu és els logo més conegut, els punts de venda i fidelització s'erigeixen majestuosos en forma de catedral o de senzilla església, el marxandatge té forma d'estampeta o de relíquia... I, sobretot, el restyling, l'habilitat de reescriure una mateixa realitat perquè sembli diferent a ulls del client, que és l'essència del màrqueting (penseu amb els restyling de vehicles de les empreses automobilístiques). Aquesta és la capacitat d'adaptació de què abans us parlava, en el cor mateix del màrqueting i en el cor mateix d'una institució de dos-mil anys d'història, l'Església catòlica.

dissabte, 16 de febrer del 2008

Intenet és democràcia

He de reconèixer que observo el procés electoral nord-americà amb més interès que les eleccions al Govern espanyol. Tot i que no tinc prou eines de judici per poder fer comentaris sobre les primàries als Estats Units, segueixo les cròniques de Diana Negre a l’Avui i els apunts que hi fa, també, Joan Oliver. Tots dos tenen la sort de viure in situ la lluita apassionant entre els dos candidats demòcrates.

Justament aquest dijous, Joan Oliver escrivia en la seua columna que, ara mateix, l’Obama, a més de les possibilitats de ser designat candidat, té més diners que la seua contrincant, i ja sabeu que en la campanya dels EUA les aportacions econòmiques són fonamentals. I això és degut al fet que Hillary Clinton, a l’hora de recaptar, es refia dels grans donants i Barack Obama ha utilitzat un sistema de recollida de diners a través d’Internet que, mitjançant petites donacions, li permet recollir més d’un milió de dòlars al dia.

Un sistema electoral basat en els diners, sense els quals seria impossible suportar una campanya, té un inconvenient clar i evident, el candidat sempre està supeditat als grans donants. Aquests, de fet, són els qui li subvencionen l’elecció i, per això també, els que n’acabaven determinant la política un cop elegit. Ningú no dóna res a canvi de res, i qui sembra, tard o d’hora, vol recollir els fruits.

Doncs bé, també aquí Internet està esdevenint eina de canvi. Un candidat no pot confiar en les petites aportacions dels votants de base perquè no hi ha manera d’establir un mecanisme de recol·lecció prou eficient, pràctic i econòmicament viable per anar recollint moneda a moneda la contribució del ciutadà ras. Molt més fàcil i barat és recollir el xec substanciós de la mà interessada de grans corporacions o poders fàctics.

L’Obama ha trobat el mecanisme que feia falta, Internet. Les aportacions es poden fer sense despeses i d’una manera senzilla, i el candidat s’allibera d’una part dels interessos que ha de pagar als més poderosos; ara també té un deute amb els petits ciutadans.

No ho dubteu, per aquesta i moltes altres raons, Intenet és democràcia.

dimarts, 12 de febrer del 2008

Rèplica en 10 punts al discurs de l’espanyolisme lingüístic respecte del català

Vull escriure el meua primera entrada per recomanar el text que un bon company ha publicat a la Revista de Catalunya i que és consultable a través del butlletí electrònic de Cercle XXI.

En aquest article de rabiosa actualitat, i en deu apartats breus, Rafel Torner analitza i fa una crítica del discurs de l’espanyolisme lingüístic en relació amb la llengua catalana.

A més a més, des d’aquest text es pot enllaçar amb l’article més extens que el mateix Rafel Torner ha publicat als números 232 i 233 (octubre i novembre de 2007) de la Revista de Catalunya.

L’espanyolisme lingüístic, en una actitud de caire colonial,

no accepta que Catalunya tingui el dret de decidir

ni tan sols en allò que afecta directament

la seva llengua i la seva cultura.