He de reconèixer que miro poc la tele. No pas perquè no m’agradi, tot al contrari, en sóc un fervent defensor i m’és difícil entendre com pot haver-hi algú que, voluntàriament, decideix prescindir d’aquesta meravellosa finestra portàtil al món –per dir-ho en forma de tòpic. Miro poc la tele perquè em manca allò bàsic per fer-ho, el temps. Llavors, normalment, el que faig davant de l’aparell en qüestió, els pocs moments que em puc escarxofar davant de la pantalla, és passar de forma frenètica tots els canals: sí, em confesso, practico el zàping en la intimitat.Per què? Perquè m’és plaent. Suposo que d’aquesta manera crec recuperar el temps perdut, m’aturo en aquells canals que penso que em poden interessar per, poc després, reprendre el frenètic onanisme sobre el comandament... Sempre és fa difícil justificar les debilitats pròpies.
Així va ser, fent zàping, que va aparèixer davant dels meus ulls un reportatge del programa Ànima de TV3 –que, per cert, té un format breu i fa “pastilles” molt àgils d’informació, un bon producte .
El reportatge parlava d’una tendència de consum cultural anomenada cultura snack, que de fet explicava perfectament aquesta meua tendència al canvi compulsiu de canals i la mateixa filosofia del programa.
El concepte de cultura snack el popularitza des de la revista electrònica Wired, Nancy Miller, i el podem definir com el consum fraccionat en petites dosis de tot allò que ens interessa, un pica-pica cultural, diguéssim. És un acte que ens empeny a saciar els nostres desitjos intel·lectuals de forma fàcil i ràpida.
La cultura snack és filla de l’era de les tecnologies de la comunicació. Tot i que hi trobaríem precedents històrics, des dels haikus als rodolins, neix amb els clips televisius o les mateixes notícies dels informatius, però sobretot a l’era Internet: des de la tria musical que ens permet l’Ipot, al textos breus del bloc, passant pel vídeos penjats al You Tube o a les converses a través dels missatges al mòbil...
"De poc serveix tenir accés a tota la informació del món -la informació per ella mateixa no és res- si no som capaços de convertir-la en coneixement"Evidentment, aquest mena de consum intel·lectual té dures, òbvies i justificades crítiques, sobretot per la superficialitat de la informació que es pot rebre en pocs minuts, però no caiguem en la mateixa superficialitat que critiquem, els comprimits tenen el seu moment, com una “tapa” amb cerveseta a mig matí, i són una bona eina per enganyar la gana cultural o, al contrari, per fer-la venir abans d’un àpat intel·lectualment opulent. Totes les masses fan mal, però en la dosi recomanada poden ser una bona eina per poder digerir mínimament tota la informació que ens arriba. Perquè de poc serveix tenir accés a tota la informació del món -la informació per ella mateixa no és res- si no som capaços de convertir-la en coneixement.
No penso renunciar ni a Dostojevskij ni al seu llibre Els Germans Karamàzov, però tampoc no penso abstenir-me del deliri digital -de dit- sobre el meu sofert comandament de televisió.
Au, per a mi una bossa de “ganchitos” i una Coca-cola.
CC roboppy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada