diumenge, 13 d’abril de 2008

Absències

Tots tenim cadires buides en les nostres festes familiars.

Sempre hi ha un moment, entre rialla i rialla, per fer-hi una ullada i constatar que continuen buides i per deixar-se vèncer per la brossa d’un record que neguiteja furtivament el llagrimer. Després, salvem com podem l’instant inoportú i desatenem el convidat immòbil que ens mira des de la cadira buida i la seua presència es va dissolent, entre rialla i rialla, fins al final de la festa.

Aquesta sensació m’ha corprès quan, tot passejant pel carrer major de Lleida, m’he volgut donar un respir i he entrat a la sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. M’hi he trobat una exposició fotogràfica de Gustavo Germano: Ausencias. Un projecte que retrata l’absència mitjançant el contrast de dos moments fotogràfics: en el primer —situat entre final dels anys setanta i començament dels vuitanta del segle passat— hi ha un seguit de persones davant d’un objectiu i en el segon —uns trenta anys després— la imatge dibuixa en forma d’espai buit les petjades que la mort ha deixat des de la primera fotografia. La desaparició d’alguns personatges entre els dos moments no és casual, no ha estat provocada per l’inevitable, sinó que és fruit de la repressió que es va instaurar a Argentina entre 1976 i 1983.

Gustavo Germano aconsegueix fer un retrat magnífic de les absències i del pas del temps. De com, més enllà de les cadires buides, aquells que tenen la sort de continuar a la foto van esdevenint caricatures d’ells mateixos —l’edat els va solcant la pell— i com l’espai buit que tenen a tocar, allà on trenta anys abans hi havia hagut vida, també els converteix en víctimes.

Víctimes de la inexorabilitat del temps, però sobretot víctimes de la baixesa més roïna d’una dictadura militar que va acabar omplint les festes familiars de cadires buides quan encara no era el moment.