La ràbia o el Club Palahniuk

Tinc la sort o la dissort, per (de)formació professional, que quan he de justificar per què m’ha agradat una novel·la o un autor puc oferir un reguitzell d’argumentacions, més o menys raonades, que objectiven la decisió. Tanmateix, l’explicació sempre és a posteriori. Vull dir amb això que quan m’apropo al text escrit ho faig sense escodrinyar la vàlua literària, ni el treball amb el llenguatge, ni la confecció del personatge, senzillament em deixo portar pel traç que les paraules formen sobre el paper sense esperar res més que el gaudi més immediat. Quan llegeixo m’ho vull passar bé, i prou. I crec sincerament que aquesta és la millor manera d’acostar-se a la literatura, sense prejudicis ni gran teories preestablertes, i amb la sana intenció de passar un bon moment. Acabada la lectura, quan l’obra ha estat plaent, busco les raons intrínseques i em pregunto per quins estranys averanys l’autor ha aconseguit cridar la meua atenció, o no.

Fou d’aquesta manera que em vaig apropar a l’autor un llibre del qual difícilment hauria arreplegat de les taules d’una llibreria: Chuck Palahniuk. Un dia vaig anar al cinema a veure una pel·lícula que jo mai no hauria triat —el títol sol feia feresa: El club de la lucha, reminiscències vandammesques, si em permeteu l’expressió—. I l’endemà ja tenia el text en què es basava el film a les mans; i al seu darrere van venir Asfixia, Monstruos invisibles... i finalment la seua darrera obra: Rant. La vida d’un assassí en sèrie.

Ara, Palahniuk és un dels meus escriptors de capçalera —i a voltes em costa justificar-ho, sobretot des d’un punt de vista ètic—. Us podria parlar dels arguments originals o de les històries fosques, macabres, que planteja; tanmateix, la força narrativa de l’autor s’origina en el modelatge de personatges: desferres humanes que no dubten a establir les seves pròpies lleis; marginats que prefereixen que el món els odiï abans que els compadeixi; antiherois políticament incorrectes que ofeguen qualsevol rastre moral que hi pugui haver en els seus actes. A Palahniuk li agrada parir personatges, fer-los evolucionar i desdoblar-los, portar-los fins al paroxisme, per finalment alliberar-los a través del sacrifici —com tan sols el Pare sap fer—. I aquesta labor la confecciona mitjançant un llenguatge directe i viu, sense concessions, i a un ritme trepidant.

Us recomano, doncs, la seua última novel·la: Rant. Acosteu-vos-hi, però, tal com us he dit quan tot just començava aquesta entrada, sense prejudicis literaris ni morals i gaudireu d’un text fresc i diferent, narrat com si es tractés d’un zàping televisiu —a través de breus intervencions orals dels testimonis—, de personatges menyspreables i deformes, des situacions violentes i pertorbadores. I, sobretot, coneixereu l’esquizofrènica biografia de Buster Casey, l’únic delicte del qual és ser l’assassí en sèrie més eficient de la història. (I malgrat el títol, no feu deduccions equivocades, no és una novel·la de lladres i serenos).

Jo no em responsabilitzo de res. Si decidiu llegir Palahniuk és sempre sota la vostra responsabilitat. No digueu que no us he avisat.

Afegeixo unes quantes crítiques més, no totes positives, del web de Libròfags:

http://www.llibrofags.com/2008/03/05/rant/

He trobat un vídeo promocional a You Tube, és molt justet, però sempre pot ajudar a il·lustrar una mica aquesta entrada.