Quan el visitant truca a la porta

Una cosa porta l'altra. En el fons, la vida presencial no és tan diferent a la vida virtual. No és amb Internet que hem descobert el salt aleatori, el quefer quotidià també aporta sorpreses inesperades, descobriments no planificats. Una cosa porta l'altra: de fet, som fills de l'atzar.

Us comentava la meua visita al Poliorama per veure El llibertí. A la mitja part, per raons fisiològiques, vaig sortir de la sala i em vaig trobar una paradeta amb llibres de l'autor de l'obra que s'hi representava: Eric-Emmanuel Schmitt.

No me'n vaig poder estar. Vaig remenar i, finalment, una mica per atzar, perquè em sonava el títol i pel tema que tractava, vaig gastar-me uns calerons amb El visitant.

Al visitant, Schmitt es planteja l'existència de déu. Una distracció com una altra, de llarga tradició --com a mínim des que és permès de fer-ho sense sortir-ne socarrimat--. Tanmateix no us he d'enganyar, per molt trillat que sigui, és un tema que m'interessa; no pas perquè hi tingui dubtes, sinó perquè si hi mires a contrallum, més enllà de la discussió mateixa, s'hi entreveuen les limitacions de la psique humana i com cada u hi dóna resposta com bonament pot, és com allò d'intentar-se imaginar el punt on acaba l'univers.

Aquí, el tema està plantejat com una trobada entre Freud, en hores baixes --assetjat per la Gestapo a la Viena ocupada pel Tercer Reich-- i un personatge misteriós i ambigu que podria ser déu o un boig escapat d'un manicomi proper, o potser la consciència del neuròleg austríac aclaparada per la pressió que li toca viure.

És una obra de text: el que importa és el que diuen, no pas el que fan. I aquest text té moments ben trobats, tot i que, com passa amb El llibertí, a voltes li costa escapar del tòpic més fressat.

"Déu no existeix... El cel és un sostre buit sobre el sofriment dels homes"

Hi destil·la moments poètics.

"És l'animal que hi ha dins meu el que vol creure, no l'ànima; [...] és un desig de bèstia encalçada, és la mirada del cabirol que, acorralat entre les roques pels gossos, cerca encara una sortida... Déu és un crit, un motí de la carn."

"L’ateu sap que no hi ha porta, que no hi ha altra llum que aquella que les mans han encès, que no hi ha altre final al túnel que el seu propi final.

I plantejaments ontològics a la inversa:

"Sí Déu estigués satisfet del que ha fet, d'aquest món, seria un Déu ben estrany, un Déu cruel, un Déu hipòcrita, un criminal, l'autor del patiment dels homes! Més li valdria no existir! Ben mirat, si existís un Déu, hauria de ser el diable!"

Terrible.

Certament, una obra que, un cop llegida --o vista, és clar--, ha de generar reflexió, tant al no creient com al creient; i aquest darrer no cal que pateixi, que l'obra no té la pretensió de convertir ningú a la fe vertadera de l'ateisme. Schmitt no acaba de prendre partit, o sí. En un moment donat, el personatge misteriós etziba a Freud:

"Al principi us felicitareu per haver matat Déu [...], però pensa en els altres, els qui han de néixer; quin món els hauràs deixat? La revelació de l'ateisme! Una superstició encara més absurda que totes les precedents!"

Déu, atzar... Penseu-hi, però sense excessos. Al final, tot plegat és mera literatura.