Aquells som nosaltres

Segurament és el primer cop en la història que des de la tribuna de l’Assemblea legislativa francesa se senten uns mots en llengua catalana. I això ha estat possible en el marc de la defensa del català que el diputat Daniel Mach del partit UMP — i batlle de Pollestres— ha fet durant un debat sobre llengües minoritàries de l’Estat:

“Senyor Ministre, els catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures.“

El diari electrònic Vilaweb ha presentar la notícia amb tota mena de detalls i a més hi ha inclòs la intervenció sencera de Daniel Mach i, fins i tot, ens n’ofereix una versió MP3 perquè la puguem escoltar.

Que el diputat d’un partit estatal, i al govern, com és la UMP, faci una defensa d’una llengua minoritzada a la França de la cinquena república és sens dubte una bona notícia per a la nostra cultura. Penseu que l’article l'article 2 de la Constitució francesa de 1958 diu que Le français est la langue de la République, i aquest text ha estat l’excusa que ha utilitzat la França republicana per no reconèixer la diversitat lingüística de l’Estat i per no ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

Que el país que es va inventar el centralisme jacobí obri escletxes —ni que siguin tan finetes— és certament important per a l’avenir de la nostra llengua i ens n’hem d’alegrar. A voltes, les fronteres polítiques es converteixen en fronteres mentals —de fet als estats ja els va bé i els mitjans de comunicació cauen a la trampa— i hem de comprendre que la cultura catalana que està renaixent Pirineus enllà, amb una força gradual però constant, és la mateixa cultura catalana de Pirineus ençà.

Aquells som nosaltres.

El polític i l’escriptora

“Juguen fort. Això m’impressiona. Juguen fort. Són alhora jugador i aposta. S’han posat a ells mateixos sobre la taula. No es juguen la seva existència, sinó, pitjor encara, la idea que se n’han fet”

Conec Yasmina Reza pel teatre. L’autora francesa se’m va fer present des de l’escenari —crec que era el Tívoli—, a través de les paraules que d’ella pronunciaven Josep Maria Fotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, a propòsit de la representació de la seua obra Arte. Recordo que em va agradar; el text era fresc i divertit, amb moments certament ben trobats. És clar que cal repartir mèrits, i la magnífica acollida que va tenir el text va ser en bona part culpa dels tres monstres de la interpretació que es movien amunt i avall per l’escena —i també, cal no oblidar-ho, al polèmic retorn de Flotats a Barcelona després d’haver abandonar temps abans la direcció del TNC de males maneres—. Recordo, també, que l’obra em va ajudar a fornir, encara més, l’argumentari sobre el qual es fonamenta la meua opinió sobre (part) de l’art contemporani —potser algun dia en parlaré—.

Doncs, remenant pels taulells d’una llibreria m’ha vingut a la mà aquest text de Yasmina Reza que li acaba de publicar en català el Grup 62 (Empúries), amb un títol certament intrigant: L’alba el capvespre o la nit. Però més intrigant que el títol és la proposta que ens fa la contraportada: “El retrat d’un home en la seva cursa per la conquesta del poder”. I més encara si penseu que aquest home és el que finalment serà l’actual president la República Francesa —i marit de Carla Bruni, és clar—: Nicolas Sarkozy. Reza fa un seguiment in situ de la campanya electoral que el portà a la presidència: va als mítings, intercanvia comentaris amb el mateix Sarkozy, assisteix a reunions de campanya, a actes protocol·laris... i va retratant l’home que hi ha darrere del polític:

“Dic, no pretenc escriure sobre el poder o sobre la política, ni tampoc sobre la política com a manera de viure. El que m’interessa és contemplar un home que vol competir amb l’escolament del temps.”

Els paràgrafs es van acumulant sense capítols ni títols que fitin la lectura, de manera que realment tens la sensació que llegeixes directament sobre la llibreta de notes de l’autora. I, sense sorpreses, l’home que es va descobrint sota el vestit d’estadista té les virtuts i els defectes de qualsevol humà: Sarkozy porta un nen a dins, Reza li veu a la cara. Un nen ambiciós, vanitós i cregut davant de les dones, que es despacienta amb facilitat, que escolta poc; però que sent l’orgull de la missió que té encomanada i passió pel seu país, i té clar que vol ser un governant que deixi petja en la història de la República. Potser, la sorpresa és la llibertat amb la qual l’autora el retrata, a ell i a altres personatges públics del moment.

“[Sarkozy] Elogia Zapatero i el seu homòleg Alfredo Rubalcaba. També parla amb termes afectuosos de Blair i de Prodi. Li dic, és curiós que sigui amic de tota aquesta gent d’esquerres. S’exclama, perquè no són d’esquerres! Només a França hi ha gent que se senti d’esquerres.”

Però, realment aquest és Sakozy? O és la imatge que del magnat se’n fa una escriptora? O el miratge que un polític vol fer creure a una artista? O hi ha un acord secret entre el polític i l’escriptora? O, fins i tot, potser hi ha implicacions personals més profundes? —segons alguns comentaris, a l’esposa de Nicolas l’autora no li queia gaire bé, i sembla que aquesta animadversió era bidireccional, de fet Cecília Sarkosy tan sols és esmentada un cop en tota l’obra—.

Bé, tot això no ho sabrem mai, l’art ja les té aquestes coses! O sia, que torno a l’escenari que havia abandonat en el primer paràgraf i rellegeixo alguns fragments de L’alba el capvespre o la nit. I ara tinc la sensació que et queda quan parles amb un actor reconegut, no saps mai quan diu la veritat o quan interpreta. I un polític? I un escriptor? La política, com la literatura o el teatre, no existirien sense l’engany: si el que es vol és certesa, sempre queda la religió. O no?

Teló

Pinotxo en democràcia

Ens trobem immersos, pràcticament ofegats, en una campanya política a les cambres parlamentàries de l’Estat. El bombardeig de propostes electorals és constant i la meua perplexitat augmenta a mesura que els polítics fan proclames de dubtosa aplicació pràctica: subvencions, ajudes, rebaixes d’impostos... Vull suposar que el ciutadà és conscient que la majoria de les promeses no es duran a la pràctica, ja sigui perquè el partit en qüestió no té cap possibilitat real d’obtenir responsabilitats de govern, o perquè, senzillament, és una mitja veritat o una mentida completa en boca d’un dels dos partit majoritaris.

En la lluita pel poder polític, la mentida és una arma de primera magnitud i cap polític no hi vol renunciar, perquè sap que el contrincant no ho fa. I a aquestes alçades cap ciutadà pot al·legar desconeixement: ho sap, que l’enganyen, però li agrada deixar-se enganyar. El poder, sobretot en democràcia, és un joc de seduccions: digues-me que m’estimes, encara que sigui mentida!

“Per arribar al poder, cal fer-se estimar, seduir, agradar; per exercir-lo s’ha de tenir èxit o fer creure que s’ha tingut èxit.”

Aquestes paraules són d’Édouard Balladur, l’exprimer ministre francès, i les he extret del seu llibre Maquiavel en democràcia. Mecànica del poder. Un breu assaig, de lectura fàcil i amena, que repassa i intenta explicar els mètodes del poder sense cap interès a jutjar-los o a buscar-hi justificacions, cosa que s'agraeix. Balladur descriu amb contundència els egoismes, les ambicions, les hipocresies, les pressions mediàtiques que hi ha darrere d’aquells que volen aconseguir el poder. I poc es pregunta sobre la finalitat mateixa del poder, i quan ho fa la resposta és clara: el poder pel poder.

“Democràcia o dictadura, l’objectiu continua sent el mateix: la conquesta i la possessió del poder per tots el mitjans, durant tant temps com sigui possible.”

I l’idealisme? I les ganes de canviar les coses de veritat? Per a això Balladur també té resposta:

“Encara que, al principi, estigui dotat de clarividència, de valentia, que l’idealisme fortifiqui la seva voluntat i inspiri la seva ambició, el polític acaba cedint.”

El dia 9 de març hi ha eleccions, cal reflexionar amb senderi, de la nostra decisió en depèn el futur de molta gent: l’ambició d’una colla de polítics i el pa d’unes quantes famílies.