El Segre: un cabal de cultura. Arts 35

Ben aviat veurà la llum en paper el darrer número de la revista Arts, de la qual sóc orgullós membre del consell de redacció. De fet, la revista ja ha estat publicada en format digital i la podeu llegir en aquest enllaç: Arts 35.

Aquesta vegada compta amb un dossier que proposa una reflexió a l’entorn del Segre. El riu que, amb el seu fluir mandrós, acompanya el quefer diari dels lleidatans; el mateix riu que, de tant veure’l, tenim oblidat. En aquest dossier hem volgut plantejar-nos la relació que s'estableix entre ciutat i riu, hem intentat descriure el pòsit que deixa i ha deixat en la cultura i en l’art aquest cabal d’aigua que travessa la Lleida física i, no pas amb la mateixa contundència, la Lleida anímica. La presència del riu a l’art i la cultura és estranyament anecdòtica i, com ens diu en Josep Vallverdú a l’entrevista que obre aquest número, “...del Segre, no se n’ha parlat”.

Iniciem Arts 35 amb l’entrevista que us comentava a Josep Vallverdú, una conversa amena i profitosa en què vaig tenir la sort de participar. Una conversa que em va permetre conèixer personalment l’admirat escriptor i l’entranyable persona: sempre és un plaer poder parlar amb un Mestre. A aquesta entrevista, la segueixen els articles que integren el dossier: hi trobareu textos de Josep Eritja, Jordi Alfonso, Francesc Català, Josep Carles Balasch, Francesc Gabarrell, Francesc Canosa i, per tancar, el final poètic d’Amat Baró.

A banda del dossier, al Diversàrium, hi podreu trobar els articles de Jaume codina, sobre el cartell publicitari, d’Enric Blasi, sobre els vint anys de la companyia teatral La Baldufa, un article sobre les inquietuds i propostes del recentment creat Grup d’Arxivers de Lleida i una aproximació de Ramon Camats a l’obra de Thoreau. Al Portfolio hi ha una mostra de l’art fotogràfic d’Anna Isan, la mateixa que il·lustra magníficament la portada d’aquest número de la revista.

Bé, és clar, també hi ha un article escrit per un servidor sobre les meues dèries tecnològicoculturals, us vinc a parlar sobre el Twitter i la literatura: Twitteratrura. Miraré de fer-vos-en cinc cèntims en una propera entrada al bloc:

Au, doncs, no ho dubteu, capbusseu-vos en aquest darrer número d’Arts i descobriu com es veu la Lleida del segle XXI des del Segre estant.

El dret a morir digitalment

Aquests darrers dies, suposo que esperonat per les dates en què ens trobem, ha sortit un debat als mitjans sobre el llegat digital que deixen les persones que traspassen: aquelles que han tingut una vida digital prolífica i plena i que, malauradament, ens han deixat. I sobre el llegat digital hi planen dues consideracions a fer.

Primera, més tècnica, com desactivar els espais dels difunts a Internet . Sens dubte un tema important, que deixaré ara mateix al marge i estalviaré al sofert lector una entrada llarga en excés.

I segona, més ètica i per això més interessant, quin dret tenim a utilitzar els documents digitals generats en vida per les persones properes? Hi ha empreses que per un mòdic preu es dediquen a recuperar les empremtes deixades a la xarxa pel nostres difunts. Segons sembla, els hereus reben un llapis de memòria amb correus, perfils, entrades al bloc o al mur, piulades... Sabem si les persones finades volien deixar aquest llegat als seus familiars? I quin ús en faran aquests familiars? Poden tornar-ho a publicar tot com a acte d'homenatge o instituir una mena de capella a Internet amb el cos digital present... o, fins i tot, poden continuar gestionant els perfils com si encara fossin entre nosaltres... De fet, aquest darrer cas és el més discutible èticament, l'intent de superar els límits que ens imposa la mort a través de l'allargament artificial de la vida a la xarxa. No és lícit parlar en nom d'algú, és clar, però pot alleujar la pena malaltissa d'aquells que no saben com superar la pèrdua.

Bé, a banda d'aquest darrer cas, que d'entrada ens sembla moralment més rebutjable (però això de la moral també va per barris i per èpoques), la gestió no autoritzada del llegat personal i íntim de les persones ens ha permés gaudir des de la grandesa de l'obra de Kafka fins a la més discutible publicació dels diaris i cartes personals de Susan Sontag, al pròleg de les quals el seu fill, David Rieff, es preguntava també sobre el dret que tenim a publicar allò que l'autor no ha volgut publicar en vida.

Tot plegat no té resposta fàcil. Davant d'aquesta situació proposo que les persones en plenes facultats digitals signem un testament vital sobre quin és el destí que volem donar a les nostres vides a la xarxa un cop haguem finat en el món presencial. I si no deixem cap indicació al respecte, que aquells que ens vetllin decideixin sobre el nostre repòs digital.

Dies de ràdio

Si em permeteu el tòpic, la ràdio ha estat una fidel companya. En els moments bons i en els moments difícils ha estat qui m’ha distret --els programes d’entreteniment m’han acompanyat en pesades nits d’insomni o llargues travessies en cotxe-- o m’ha informat d’allò que havia de saber --m’agradés o no m’agradés ella era allí i sempre m’ha donat les notícies directament, sense contemplacions, com fan els vertaders amics, i era la primera, avançant-se a qualsevol altre mitjà (certament amb les xarxes socials li ha sortit una competència a tenir en compte).

Valguin aquestes paraules com a homenatge per les hores compartides.

Tanmateix, d’un temps ençà, la meua manera d’escoltar la ràdio ha canviat. Ara ja no sintonitzo, sinó que sincronitzo, faig podcàsting. O sigui, no escolto els programes quan els emeten, sinó quan em va bé, perquè els baixo directament de la xarxa i els emmagatzemo en el meu telèfon. Després, ja sigui directament des del mòbil, però sobretot al cotxe, aprofitant la tecnologia Bluetooth, escolto allò que vull, quan vull, sense necessitat de buscar l’emissora ni esperar l’hora d’emissió.

No faig cap descobriment si afirmo que les tecnologies de la informació i la comunicació hauran canviat la realitat del segle XXI: immediatesa, accessibilitat, possibilitat de compartir, capacitat d’accedir i d’arribar a tot el món... I no hem d’oblidar, a més, que aquestes tecnologies seran sinònim de llibertat. De llibertat política, per la seua vinculació amb les diferents onades de protestes, des de les primaveres àrabs a les tardors americanes; però també llibertat individual. Els continguts ja no estan lligats a un temps i a un espai, i quan parlem de democratització a la xarxa anem més enllà del lliure accés i de la lliure expressió, també parlem de lliure decisió. Ara tenim la capacitat de decidir no tan sols què, sinó quan i com: el quan i el com volem accedir als continguts. El poder de decisió deixa de ser una prerrogativa exclusiva del programador per esdevenir potestat de l’individu, de l’usuari.

Aquest és un canvi de paradigma, la importància del qual encara no som conscients. Vol dir establir unes noves les regles de joc, i tant la televisió com la ràdio hauran d’adaptar-s’hi, de fet ja ho estan fent, amb els serveis de podcàsting i la televisió a la carta.

El podcàsting ha canviat la meua manera d'apropar-me al mitjà, i, si no ho ha fet, també canviarà la vostra, no en dubteu. Ara la ràdio és una altra cosa, un repositori de continguts classificats per escollir lliurement aquells que més interessen.

Malgrat tot, però, us he de confessar que a les nits, arraulit entre els llençols, em permeto recórrer amunt i avall el dial d'una vella ràdio de butxaca per descobrir veus anònimes de cadenes radiofòniques desconegudes que m’acompanyen mentre el son se m'emporta somni enllà. Tampoc no podem permetre que la llibertat esdevingui una presó: el caos del dial té el seu encant.

Des del núvol estant

Aquest text que ara us disposeu a llegir ha estat escrit totalment sobre un núvol. I, com molts ja suposeu, no hi ha intenció poètica en les meues paraules, el que vull dir és que l’he escrit directament a la xarxa, sense que cap dígit toqués la superfície del disc dur del meu ordinador personal.

Vaig anotar la idea inicial de fer aquest escrit a l’Evernote, que em permet prendre notes online mitjançant diferents dispositius; després l’he redactat amb Pages, però ho podia haver fet amb Google docs, amb Microsoft Word Web App o qualsevol altre dels programes d’edició en xarxa que pugueu trobar; l’he emmagatzemat a Dropbox, un disc virtual que permet tenir un directori d’arxius de forma remota i accessible des de qualsevol ordinador connectat a Internet, i, finalment, l’he penjat amb un programa de gestió de blocs, en aquest cas Blogger, però ho podia haver fet amb Wordpress, segurament el més utilitzat. A més a més, si em permeteu afegir, he emprat aparells diferents en els diferents moments de l’elaboració: un telèfon mòbil intel·ligent en què vaig prendre les primeres notes, una tauleta on vaig començar a redactar el text, i dos ordinadors, un de portàtil i un altre de sobretaula, per acabar-ho de tancar: i mai dels mais vaig traslladar el document mitjançant un dispositiu físic, ni discs ni memòries, i menys paper.

Resumint, tot plegat fet en el núvol de dades que és la xarxa (tot i que hem de reconèixer que no tot és tan intangible, en un lloc o altre hi ha un remot disc dur que s’encarrega que tot plegat sigui possible).

I amb això que vull dir? Que el futur dels sistemes d’emmagatzematge i de tractament de dades en la societat de la comunicació i la informació és el núvol? No, res més lluny de la meva intenció, el núvol és el present, el futur el deixo en mans de taumaturgs avesats a les arts endevinatòries.

En l’àmbit de les noves tecnologies el canvi és la llei i l’adaptació la norma, però saber que ens té reservat l’avenir és molt difícil... Bé, difícil per tots excepte per l’Steve Jobs, és clar.

Pla d'Urgell: terra de cultura. Dossier del núm. 34 d'Arts

“Som de l’oest” diu una cançó ja “quasi tradicional” lleidatana malgrat tenir el ritme importat d’un Rock’n’Roll.

L’oest, terra d’indis i vaquers, de bons i dolents, la frontera entre ells i nosaltres, espai de l’encontre, i desencontre de civilitzacions, camí cap a l’esperança i el futur però també territori de lluita i penúries... L’oest, tot en u, cultura i barbàrie, espai de conquesta i territori de mestissatge. I si, com diu la tonada, les terres lleidatanes són l'oest de Catalunya, la plana d'Urgell, en el seu sentit ampli, és qui millor el representa.

Aquesta visió del ponent català té, com la mateixa cançó, arrels foranes que beuen de la cultura nord-americana i dels Spaguetti Wester popularitzats pel cinema, si és que encara avui podem dir que aquestes dues, cançó i visió, són tradicions foranes, quan són un referent cultural més arrelat, conegut i influent que els costums més nostrats. Coses d'aquesta orgia de promiscuïtats culturals que és la globalització.

Però aquesta imatge, manllevada o no, em serveix per presentar el dossier d'aquest número de la revista Arts a l'entorn de l'espai cultural que delimita la divisió administrativa anomenada Pla d'Urgell. Una terra del ponent català, la Catalunya Nova -- i per això terra de conquesta--, seca i inhòspita en el seu origen –Lo Clot del Dimoni, en deien els vells--, i revinguda cap a un futur confortable gràcies al cabal de diners que va significar el Canal d'Urgell. I malgrat tot, una comarca jove, molt jove, de fet va néixer l'any 1988, fa exactament quatre dies.

Una demarcació de quinze pobles (Bellvís, Linyola, el Poal, Barbens, Castellnou de Seana, Ivars d'Urgell, Vilanova de Bellpuig, Vila-Sana, Torregrossa, Bell-lloc d'Urgell, Fondarella, Golmés, el Palau d'Anglesola, Miralcamp i Sidamon) amb una capital, Mollerussa, paradigma d'aquest renaixement tardà i inesperat: una ciutat que al 1820 era menys que un poble i que canal, carretera i estació de tren van convertir en centre econòmic, i després cultural.

El Pla d'Urgell va viure, abans i després del seu reconeixement polític, allà als 80 del segle passat, un sotrac cultural d’importants dimensions, atiat sobretot per les emissions de Ràdio Ponent, una emissora radiofònica que va saber aglutinar i donar veu a les inquietuds culturals i polítiques que s’havien anat tramant a l’entorn de joves de diferents poblacions de la comarca en aquell període de l’anomenada Transició.

Un sotrac, però, que a mesura que s’institucionalitzava la tasca cultural i política des del naixent Consell Comarcal va anar perdent embranzida, fins a quedar pràcticament diluït, amb honroses excepcions.

Després d’aquell període d’ebullició, i ja entrats al segle XXI, sembla que altre cop al Pla torna a haver-hi una creixent activitat cultural. L’oest es desperta altre cop, i sembla que amb moltes ganes de dir la seua, d’explicar-se i de fer-se sentir més enllà d’on arriba el so del campanar de cada una de les setze viles. Al Pla s’estan produint un seguit d’iniciatives culturals comarcals, però amb sentit nacional i esperit global, que volen ocupar un lloc a la cultura del país i, per què no, del món.

En aquestes dossier hem intentat recollir la major part d’aquestes iniciatives. I segurament ens en deixem, però hem inclòs aquelles que estan tenint més ressò. Des dels espais de trobada i debat cultural i polític com l’Ateneu Popular de la Plana d’Urgell o el Casal Arreu; a eines de difusió com revistes, centres d’estudis o premis literaris, com la revista Revers, el Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà i el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal; tot passant per projectes innovadors com Platònic, un espai de participació ciutadana basat en les tecnologies de la informació i de la comunicació. I això, sense oblidar la geografia física de la comarca, recuperada i explicada a l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell i al reguanyat Estany d’Ivars.

I acabem, com no pot ser d’altra manera, amb la festa, perquè “cada terra fa sa guerra” i sa festa, i el cas dels Firals de Bellvís és exemplar, una joveníssima i ben elaborada creació popular en què, amb l’excusa dels amors perseguits entre dos bellvisencs en el temps de la Guerra dels Segadors, el poble, maltractat per l’invasor, acaba expulsant les tropes d’ocupació espanyoles.

El que us dèiem: som de l’oest, terra de frontera i de lluita, però també d’esperança en el futur.

http://www.cerclebellesarts.com/pdfs/arts34.pdf

El web ha mort? Visca les aplicacions

No he tingut la sort de poder assistir al Mobile World Congress de Barcelona, però ara que he guanyat una mica de temps a les obligacions laborals, m’he permès el luxe de fer-ne seguiment a través de la premsa i, sobretot, de les xarxes socials. De temes que podria encetar relacionats amb l’esdeveniment n’hi ha moltíssims i tots ells apassionants. Però allò que més m'ha sobtat és constatar que està quallant de forma irremeiable un canvi en el fonament de la xarxa, en la manera d’utilitzar-la i d'interactuar-hi. Un canvi provocat per l'aparició del mercat de les aplicacions.

Els telèfons mòbils, i sobretot tablets, estan prenent un espai important als ordinadors personals, que fins ara eren els terminals indiscutibles a l’hora de navegar per Internet. La xarxa ha estat envaïda pels anomenats telèfons intel·ligents que esdevenen una porta d’accés cada cop més usada per als afamats i no tan afamats navegadors internàutics. Però més enllà de produir-se un canvi el maquinari per a l’accés, s’està produint canvis en la mateixa xarxa per adaptar-se a aquesta nova realitat. La web era l'eina bàsica d'accés dels ordinadors personals, i ara està sent substituïda per les aplicacions, programes específics i concrets dissenyats expressament per fer o accedir a una determinada tasca a Internet. I aquest canvi és més potent del que sembla, les aplicacions, a més de ser de pagament ­­–si no totes, moltes--, organitzen i milloren l'accés a la informació: l'organitzen però també el restringeixen i el controlen. La llibertat de la web, accessible amb un simple navegador, es dilueix en l’aplicació, l'usuari es veu obligat a comprar l'aplicació necessària per accedir als continguts que vol, ja sigui a l'Apple Store o a l'Android Market. Amb aquest nou sistema s'aconsegueix especialitzar l'accés a la xarxa (i monetaritzar-la) alhora que restringeix la llibertat d'accés.

I això és bo o és dolent? No ho sé, el que està clar és que des de les aplicacions Internet és diferent.