El polític i l’escriptora

“Juguen fort. Això m’impressiona. Juguen fort. Són alhora jugador i aposta. S’han posat a ells mateixos sobre la taula. No es juguen la seva existència, sinó, pitjor encara, la idea que se n’han fet”

Conec Yasmina Reza pel teatre. L’autora francesa se’m va fer present des de l’escenari —crec que era el Tívoli—, a través de les paraules que d’ella pronunciaven Josep Maria Fotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, a propòsit de la representació de la seua obra Arte. Recordo que em va agradar; el text era fresc i divertit, amb moments certament ben trobats. És clar que cal repartir mèrits, i la magnífica acollida que va tenir el text va ser en bona part culpa dels tres monstres de la interpretació que es movien amunt i avall per l’escena —i també, cal no oblidar-ho, al polèmic retorn de Flotats a Barcelona després d’haver abandonar temps abans la direcció del TNC de males maneres—. Recordo, també, que l’obra em va ajudar a fornir, encara més, l’argumentari sobre el qual es fonamenta la meua opinió sobre (part) de l’art contemporani —potser algun dia en parlaré—.

Doncs, remenant pels taulells d’una llibreria m’ha vingut a la mà aquest text de Yasmina Reza que li acaba de publicar en català el Grup 62 (Empúries), amb un títol certament intrigant: L’alba el capvespre o la nit. Però més intrigant que el títol és la proposta que ens fa la contraportada: “El retrat d’un home en la seva cursa per la conquesta del poder”. I més encara si penseu que aquest home és el que finalment serà l’actual president la República Francesa —i marit de Carla Bruni, és clar—: Nicolas Sarkozy. Reza fa un seguiment in situ de la campanya electoral que el portà a la presidència: va als mítings, intercanvia comentaris amb el mateix Sarkozy, assisteix a reunions de campanya, a actes protocol·laris... i va retratant l’home que hi ha darrere del polític:

“Dic, no pretenc escriure sobre el poder o sobre la política, ni tampoc sobre la política com a manera de viure. El que m’interessa és contemplar un home que vol competir amb l’escolament del temps.”

Els paràgrafs es van acumulant sense capítols ni títols que fitin la lectura, de manera que realment tens la sensació que llegeixes directament sobre la llibreta de notes de l’autora. I, sense sorpreses, l’home que es va descobrint sota el vestit d’estadista té les virtuts i els defectes de qualsevol humà: Sarkozy porta un nen a dins, Reza li veu a la cara. Un nen ambiciós, vanitós i cregut davant de les dones, que es despacienta amb facilitat, que escolta poc; però que sent l’orgull de la missió que té encomanada i passió pel seu país, i té clar que vol ser un governant que deixi petja en la història de la República. Potser, la sorpresa és la llibertat amb la qual l’autora el retrata, a ell i a altres personatges públics del moment.

“[Sarkozy] Elogia Zapatero i el seu homòleg Alfredo Rubalcaba. També parla amb termes afectuosos de Blair i de Prodi. Li dic, és curiós que sigui amic de tota aquesta gent d’esquerres. S’exclama, perquè no són d’esquerres! Només a França hi ha gent que se senti d’esquerres.”

Però, realment aquest és Sakozy? O és la imatge que del magnat se’n fa una escriptora? O el miratge que un polític vol fer creure a una artista? O hi ha un acord secret entre el polític i l’escriptora? O, fins i tot, potser hi ha implicacions personals més profundes? —segons alguns comentaris, a l’esposa de Nicolas l’autora no li queia gaire bé, i sembla que aquesta animadversió era bidireccional, de fet Cecília Sarkosy tan sols és esmentada un cop en tota l’obra—.

Bé, tot això no ho sabrem mai, l’art ja les té aquestes coses! O sia, que torno a l’escenari que havia abandonat en el primer paràgraf i rellegeixo alguns fragments de L’alba el capvespre o la nit. I ara tinc la sensació que et queda quan parles amb un actor reconegut, no saps mai quan diu la veritat o quan interpreta. I un polític? I un escriptor? La política, com la literatura o el teatre, no existirien sense l’engany: si el que es vol és certesa, sempre queda la religió. O no?

Teló