Amor de pare

La imatge no pot ser més entendridora. Un pare amb la seua filla de pocs mesos en braços, l’acarona suaument i li besa el cabell, com tan sols un pare sap fer, tot murmurant uns mots amb dolcesa: "T'estimo amb bogeria i has estat la felicitat més gran de la meua vida [...]. M'hauria agradat haver pogut formar part de la teua vida, sobretot quan creixis, els propers mesos...".

La situació no deixa indiferent ningú. Un comiat com aquest corprèn el més indiferent. Et fa solidari. Per què un pare es pot veure en la desagradable circumstància de parlar així a la seua filla? Com, una persona que té uns sentiments tan profundament humans, es pot veure obligada a abandonar allò que més estima en el món?

I llavors, t’indignes. Com pot ser que la tendresa de l'amor sigui sepultada per una realitat, que encara desconeixem, però que sens dubte ha de ser injusta? Un pare, per res del món, s'ha d'allunyar dels seus fills. Res terrenal ha d'obligar-lo a caure en un moment com aquest de desesperança.

La gravació continua. I als ull tendres del pare hi apareix una guspira d'orgull, una lluentor que sembla transportar-lo més enllà: "Ho he de fer per al nostre futur".

Al final hi ha una raó altruista. Ja t'ho mig imaginaves, un home com el que acabes de veure dient el que diu i com ho diu a la seua filla havia d'estar mogut per una motivació generosa. Sens dubte, hi ha un bé més gran que la pròpia vida i que el futur d'una família.

Intuïm un acte heroic. Intuïm la força d'aquell que renuncia allò que més estima per fer un bé a la comunitat, a la humanitat, fins i tot.

I així és:

"Faig això per l'Islam, no per obtenir cap avantatge monetari."

Mohamed es va immolar set mesos després d'aquestes entendridores imatges, el juliol de 2005, en l’atemptat contra el transport públic de Londres. Van matar 52 persones més.

Tan sols un Déu pot premiar sacrificis com aquests. Tan sols un Déu pot explicar el martiri d'un pare enamorat bojament de la seua filla. Tan sols l’absurd pot justificar l’absurd.