És la democràcia, estúpid

Situem-nos. Any 1992. A les portes d’unes presidencials als Estat Units. George H. W. Bush (el pare) té pràcticament assegurada la reelecció davant un jove candidat demòcrata anomenat Bill Clinton. La seua política exterior ha encimbellat Bush fins a un històric 90 % de popularitat. Tanmateix, en plena campanya electoral tot comença a canviar. L’estratega de Bill Clinton, James Carville, penja un rètol a les oficines centrals de campanya amb tres idees força que han de definir l’argumentari del candidat, una de les quals afirma: “L’economia, estúpid”. I aquesta màxima va acabar esdevenint una mena de eslògan no oficial i, diuen els experts, va ser un element decisiu per modificar les tendències de vot i derrotar, de manera inesperada, el president Bush.

La frase va triomfar i ha esdevingut d’ús comú en els ambients polítics perquè en la seua senzillesa proclama, de forma contundent (sobretot, gràcies a l’insult), allò que és essencial d’una determinada cosa o situació. Aparta el que no és valuós, l’anècdota, i fa evident allò que n’és la categoria, la raó primera i bàsica (l’economia és l’important, la resta és secundari).

Aquesta magnífica expressió em serveix per explicar el que està passant en el procés independentista. Les estructures de l’Estat espanyol, i l’entorn mediàtic que les suporten, estan més capficades a no permetre el referèndum, que a evitar la secessió. I aquest matís és molt important. L’espanyolisme ha focalitzat la lluita antisobiranista a negar la possibilitat que els ciutadans de Catalunya puguin exercir el vot. I aquest error, des del meu punt de vista, és la clau del nostre èxit. Negant el referèndum no es posicionen contra la independència, sinó contra la democràcia. Deia, en el seu videobloc, Iñaki Gabilondo, una veu espanyola que destil·la certa sensatesa, que el que ha de fer l’Estat no és evitar que els catalans puguin independitzar-se , sinó convèncer-los perquè no vulguin.

Un dels objectius del sobiranisme, ara mateix, és aconseguir la legitimació del procés als ulls d’un món que calla però que observa. I no hi ha millor legitimació que demostrar que, més enllà d’un desig de llibertat nacional, hi ha unes profundes arrels democràtiques que contrasten amb un Estat espanyol tancat en banda, que nega la raó primera i bàsica de la democràcia, el dret a vot dels ciutadans. 

D’aquesta manera, per als actors internacionals, la independència serà l’anècdota i la democràcia la categoria.

En el full on  tenim escrita l’estratègia de campanya d’aquells que volem la llibertat per a Catalunya hem d’escriure, en lletres molt grosses, perquè tothom les vegi:

No és la independència, és la democràcia, estúpid.

(Publicat a Territoris.cat)

Millor salvatges que corruptes

Comença amb un senzill puro, un dinar, una festa –una mica de confeti--, un regalet  --per a la dona home, que la faràs feliç--. O també pot començar amb un “és pel partit”, “els objectius són molt importants, però per fer-ho falta finançament”: És per la causa.

Ja sigui, doncs, per la feblesa ètica o per la creença política, la natura humana és dèbil davant dels envits dels diners. I no és d’ara, el mateix Maquiavel, fa 500 anys, ens prevenia sobre “la facilitat amb què els homes es corrompen, i canvien de costums, encara que siguin bons i ben educats, canviant a dolentes les seves bones costums”.

La democràcia es fonamenta en un contracte entre iguals...

(Continua la lectura a Territoris.cat)

Des de les Garrigues i per al món

Diuen els entesos que el paper té mala peça al teler.  Que la galàxia Gutemberg -em refereixo a  l’ús de la impremta com a sistema de transmissió de coneixement- s’està col·lapsant per culpa d’un grapat insolent de bits informàtics que han proclamat la nova era digital. Els hàbits de lectura han canviat i l’imperi del paper sucumbeix sota el reialme del text virtual. Llibres, diaris, editorials, llibreries... malden per suportar el pes d’Internet i malviuen l’estrebada de les tecnologies de la comunicació i la informació. Els mitjans de la lletra impresa estan intentant adaptar-se a la nova situació, amb resultats diferents i no sempre encoratjadors.

(Continua la lectura a Territoris.cat)

11 de setembre de 2012, aquest any sí!

A aquestes alçades, a qualsevol ciutadà del nostre país li és relativament fàcil fer una llista de les raons objectives per les quals cal emprendre un canvi de rumb nacional i virar cap a la independència: des de l’espoli fiscal als atacs constants a la cultura i a la llengua, des de la manca d’inversió a la deslleialtat institucional... No m’hi entretindré perquè vull creure que cap persona de bona fe dubta que la nostra és una situació d’injustícia econòmica, política, cultual i social. Fins i tot els més espanyolistes en són conscients, el que passa és que a ells ja els està bé.

Si és per les evidències, doncs, el proper 11 de setembre, a Barcelona, hi haurà un clam unànime per l’Estat propi a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Entenc que l’únic que pot impedir que l’acte sigui el més multitudinari de tots els temps són els dubtes que pugui generar la decisió dels nostres governants i polítics, provocats per interessos tàctics de partit. Però sobretot, allò que pot aigualir la festa, és que hi hagi gent que es quedi a casa, ciutadans convençuts que cal donar el pas decisiu cap a la sobirania però que, vençuts per l’escepticisme, no assisteixin a la manifestació: “Tampoc no servirà de res!”. 

És un error veure-ho així...

(Continua la lectura a Territoris.cat)

Laissez faire, laissez passer

Diuen que els moments de crisi han de servir per replantejar-se aquells aspectes importants de l’existència: per exemple els estalvis o els principis, que són dues coses que, no ho dubteu, estan estretament lligades. Com que d’estalvis en tinc ben pocs, m’he llençat de ple a la reflexió moral, la qual cosa m’ha permès refermar les meues conviccions socialdemòcrates. Unes conviccions que, he de reconèixer, s’havien anat relaxant agombolades per l’aparent bonança que hem gaudit aquests darrers anys. Però al final, la festa que havia organitzat el liberalisme econòmic ha estat un miratge i la crua realitat, més crua que mai, se’ns ha presentat vestida de cobrador del frac.

Com deia Sant Keynes, a qui el liberalisme no sempre té a la glòria, al mercat (aquest concepte esotèric per referir-se als que remenen els calers) se l’ha de collar, ni molt ni poc, però l’imprescindible. Si es deixa assilvestrar sense control, llavors passa el que passa: que els bancs fan creure que regalen el diner, que la gent s’endeuta de manera inconscient i que els que ens governen, en lloc de tenir cura de la despesa, es dediquen a satisfer totes les necessitats fisiològiques del capital, per exemple en forma de  requalificacions o fomentant la construcció descontrolada (us sona, no?).

(Continua la lectura a Territoris.cat)

Oh, Europa

El capità Edward John Smith serà recordat “in aeternum” com el responsable d’haver ofegat l’inenfonsable Titànic. Justament ara, que commemorem el centenari de la tragèdia, sembla que els fats ho hagi volgut celebrar llençant-nos un grandiós tros de gel contra la línia de flotació d’aquest projecte anomenat Europa: una nau que es volia inexpugnable i que ha sucumbit en la primera esventrada de l’iceberg del capitalisme. Les causes? Una direcció dèbil i descoordinada subordinada a un financer inconscient... Ara no sé si parlo del Titànic o d’Europa, bé, tant se val...

(Continua la lectura a Territoris.cat: oh, Europa)

Sobre la importància de l'atenció ciutadana

Entre el 2009-2010 vaig tenir la sort i el plaer de poder cursar el Mestratge en Alta funció Directiva que organitza l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. A més dels coneixements que hi vaig adquirir, guiat per un seguit de magnífics professionals que van impartir la formació, em va permetre elaborar un treball de recerca sobre un tema que m’apassiona i considero fonamental a l’hora de plantejar-se la modernització de l’Administració pública al nostre país: l’atenció ciutadana.

Els serveis d’atenció ciutadana són la porta d’entrada del ciutadà a l’Administració, són la cara que el ciutadà veu de la “cosa pública”. De manera que el nivell de satisfacció que té el ciutadà de l’Administració depèn, en bona mesura, de la qualitat de l’atenció que se li pugui oferir. A més a més, els serveis d’atenció ciutadana són, en molts casos, la via que té l’Administració per fer arribar els serveis i les prestacions al ciutadà.

Aquestes dues constatacions posen de manifest la importància dels serveis d’atenció ciutadana i fan evident el que us deia, que qualsevol intent de modernització de l’Administració pública no pot oblidar l’atenció al ciutadà.

I aquesta és la intenció del treball: la necessitat de “raonar” i “enraonar” sobre l’atenció ciutadana a l’Administració de la Generalitat de Catalunya des de la responsabilitat de gestió de les Oficines d’Atenció Ciutadana (OAC).   

Es tracta de trobar el model organitzatiu que més s’adequa a la missió i als objectius de les OAC i que ha de permetre superar els reptes que defineixen la situació actual i les perspectives que li esperen en el futur.

Per fer aquesta aproximació, vaig utilitzar la metodologia dels models d’orientació estratègica (MOE), unes potents eines d’anàlisi que permeten generar alternatives ideals de les organitzacions.

He tingut la sort que l’Escola d’Administració Pública de Catalunya ha cregut convenient publicar aquest treball després de “sotmetre’l a avaluació externa per personal expert en la matèria, que n’ha validat el contingut i n’ha recomanat la publicació”.

Aviso, no es tracta d’un text divulgatiu com els que us tinc acostumats, és una obra tècnica elaborada amb instrumental científic, tanmateix, com a pare de la criatura, no em puc estar de servir-vos-la en aquest bloc. 

L'atenció ciutadana a la Generalitat de Catalunya: proposta de model organitzatiu

Territoris.cat

Ahir, 17 de maig, vaig assistir al naixement d’una criatura digital. La concepció es produïa al Teatre l’Amistat de Mollerussa, en un acte sobri però emotiu en què vam poder donar la benvinguda a una nova publicació digital, Territoris.cat, un diari fet al Pla d’Urgell per gent emprenedora i amb ganes de demostrar que hi ha iniciatives per les quals val la pena treballar. I el nounat va néixer entre parlaments oficials, aportacions com les de Miquel Pueyo o Josep M, Solé i Sabater, i l’alegria dels tres pares, Josep Anton Pérez, Esther Barta i Robert Garcia, cofois de veure que tenen entre les mans la responsabilitat de tirar endavant aquest nou mitjà.

Els desitjo molta sort i us deixo aquí mateix la meua col·laboració, el meu granet de sorra per ajudar a fer possible que Territoris.cat esdevingui referent de la informació comarcal.

Pensar globalment, actuar localment

El Segre: un cabal de cultura. Arts 35

Ben aviat veurà la llum en paper el darrer número de la revista Arts, de la qual sóc orgullós membre del consell de redacció. De fet, la revista ja ha estat publicada en format digital i la podeu llegir en aquest enllaç: Arts 35.

Aquesta vegada compta amb un dossier que proposa una reflexió a l’entorn del Segre. El riu que, amb el seu fluir mandrós, acompanya el quefer diari dels lleidatans; el mateix riu que, de tant veure’l, tenim oblidat. En aquest dossier hem volgut plantejar-nos la relació que s'estableix entre ciutat i riu, hem intentat descriure el pòsit que deixa i ha deixat en la cultura i en l’art aquest cabal d’aigua que travessa la Lleida física i, no pas amb la mateixa contundència, la Lleida anímica. La presència del riu a l’art i la cultura és estranyament anecdòtica i, com ens diu en Josep Vallverdú a l’entrevista que obre aquest número, “...del Segre, no se n’ha parlat”.

Iniciem Arts 35 amb l’entrevista que us comentava a Josep Vallverdú, una conversa amena i profitosa en què vaig tenir la sort de participar. Una conversa que em va permetre conèixer personalment l’admirat escriptor i l’entranyable persona: sempre és un plaer poder parlar amb un Mestre. A aquesta entrevista, la segueixen els articles que integren el dossier: hi trobareu textos de Josep Eritja, Jordi Alfonso, Francesc Català, Josep Carles Balasch, Francesc Gabarrell, Francesc Canosa i, per tancar, el final poètic d’Amat Baró.

A banda del dossier, al Diversàrium, hi podreu trobar els articles de Jaume codina, sobre el cartell publicitari, d’Enric Blasi, sobre els vint anys de la companyia teatral La Baldufa, un article sobre les inquietuds i propostes del recentment creat Grup d’Arxivers de Lleida i una aproximació de Ramon Camats a l’obra de Thoreau. Al Portfolio hi ha una mostra de l’art fotogràfic d’Anna Isan, la mateixa que il·lustra magníficament la portada d’aquest número de la revista.

Bé, és clar, també hi ha un article escrit per un servidor sobre les meues dèries tecnològicoculturals, us vinc a parlar sobre el Twitter i la literatura: Twitteratrura. Miraré de fer-vos-en cinc cèntims en una propera entrada al bloc:

Au, doncs, no ho dubteu, capbusseu-vos en aquest darrer número d’Arts i descobriu com es veu la Lleida del segle XXI des del Segre estant.

El dret a morir digitalment

Aquests darrers dies, suposo que esperonat per les dates en què ens trobem, ha sortit un debat als mitjans sobre el llegat digital que deixen les persones que traspassen: aquelles que han tingut una vida digital prolífica i plena i que, malauradament, ens han deixat. I sobre el llegat digital hi planen dues consideracions a fer.

Primera, més tècnica, com desactivar els espais dels difunts a Internet . Sens dubte un tema important, que deixaré ara mateix al marge i estalviaré al sofert lector una entrada llarga en excés.

I segona, més ètica i per això més interessant, quin dret tenim a utilitzar els documents digitals generats en vida per les persones properes? Hi ha empreses que per un mòdic preu es dediquen a recuperar les empremtes deixades a la xarxa pel nostres difunts. Segons sembla, els hereus reben un llapis de memòria amb correus, perfils, entrades al bloc o al mur, piulades... Sabem si les persones finades volien deixar aquest llegat als seus familiars? I quin ús en faran aquests familiars? Poden tornar-ho a publicar tot com a acte d'homenatge o instituir una mena de capella a Internet amb el cos digital present... o, fins i tot, poden continuar gestionant els perfils com si encara fossin entre nosaltres... De fet, aquest darrer cas és el més discutible èticament, l'intent de superar els límits que ens imposa la mort a través de l'allargament artificial de la vida a la xarxa. No és lícit parlar en nom d'algú, és clar, però pot alleujar la pena malaltissa d'aquells que no saben com superar la pèrdua.

Bé, a banda d'aquest darrer cas, que d'entrada ens sembla moralment més rebutjable (però això de la moral també va per barris i per èpoques), la gestió no autoritzada del llegat personal i íntim de les persones ens ha permés gaudir des de la grandesa de l'obra de Kafka fins a la més discutible publicació dels diaris i cartes personals de Susan Sontag, al pròleg de les quals el seu fill, David Rieff, es preguntava també sobre el dret que tenim a publicar allò que l'autor no ha volgut publicar en vida.

Tot plegat no té resposta fàcil. Davant d'aquesta situació proposo que les persones en plenes facultats digitals signem un testament vital sobre quin és el destí que volem donar a les nostres vides a la xarxa un cop haguem finat en el món presencial. I si no deixem cap indicació al respecte, que aquells que ens vetllin decideixin sobre el nostre repòs digital.

Dies de ràdio

Si em permeteu el tòpic, la ràdio ha estat una fidel companya. En els moments bons i en els moments difícils ha estat qui m’ha distret --els programes d’entreteniment m’han acompanyat en pesades nits d’insomni o llargues travessies en cotxe-- o m’ha informat d’allò que havia de saber --m’agradés o no m’agradés ella era allí i sempre m’ha donat les notícies directament, sense contemplacions, com fan els vertaders amics, i era la primera, avançant-se a qualsevol altre mitjà (certament amb les xarxes socials li ha sortit una competència a tenir en compte).

Valguin aquestes paraules com a homenatge per les hores compartides.

Tanmateix, d’un temps ençà, la meua manera d’escoltar la ràdio ha canviat. Ara ja no sintonitzo, sinó que sincronitzo, faig podcàsting. O sigui, no escolto els programes quan els emeten, sinó quan em va bé, perquè els baixo directament de la xarxa i els emmagatzemo en el meu telèfon. Després, ja sigui directament des del mòbil, però sobretot al cotxe, aprofitant la tecnologia Bluetooth, escolto allò que vull, quan vull, sense necessitat de buscar l’emissora ni esperar l’hora d’emissió.

No faig cap descobriment si afirmo que les tecnologies de la informació i la comunicació hauran canviat la realitat del segle XXI: immediatesa, accessibilitat, possibilitat de compartir, capacitat d’accedir i d’arribar a tot el món... I no hem d’oblidar, a més, que aquestes tecnologies seran sinònim de llibertat. De llibertat política, per la seua vinculació amb les diferents onades de protestes, des de les primaveres àrabs a les tardors americanes; però també llibertat individual. Els continguts ja no estan lligats a un temps i a un espai, i quan parlem de democratització a la xarxa anem més enllà del lliure accés i de la lliure expressió, també parlem de lliure decisió. Ara tenim la capacitat de decidir no tan sols què, sinó quan i com: el quan i el com volem accedir als continguts. El poder de decisió deixa de ser una prerrogativa exclusiva del programador per esdevenir potestat de l’individu, de l’usuari.

Aquest és un canvi de paradigma, la importància del qual encara no som conscients. Vol dir establir unes noves les regles de joc, i tant la televisió com la ràdio hauran d’adaptar-s’hi, de fet ja ho estan fent, amb els serveis de podcàsting i la televisió a la carta.

El podcàsting ha canviat la meua manera d'apropar-me al mitjà, i, si no ho ha fet, també canviarà la vostra, no en dubteu. Ara la ràdio és una altra cosa, un repositori de continguts classificats per escollir lliurement aquells que més interessen.

Malgrat tot, però, us he de confessar que a les nits, arraulit entre els llençols, em permeto recórrer amunt i avall el dial d'una vella ràdio de butxaca per descobrir veus anònimes de cadenes radiofòniques desconegudes que m’acompanyen mentre el son se m'emporta somni enllà. Tampoc no podem permetre que la llibertat esdevingui una presó: el caos del dial té el seu encant.

Des del núvol estant

Aquest text que ara us disposeu a llegir ha estat escrit totalment sobre un núvol. I, com molts ja suposeu, no hi ha intenció poètica en les meues paraules, el que vull dir és que l’he escrit directament a la xarxa, sense que cap dígit toqués la superfície del disc dur del meu ordinador personal.

Vaig anotar la idea inicial de fer aquest escrit a l’Evernote, que em permet prendre notes online mitjançant diferents dispositius; després l’he redactat amb Pages, però ho podia haver fet amb Google docs, amb Microsoft Word Web App o qualsevol altre dels programes d’edició en xarxa que pugueu trobar; l’he emmagatzemat a Dropbox, un disc virtual que permet tenir un directori d’arxius de forma remota i accessible des de qualsevol ordinador connectat a Internet, i, finalment, l’he penjat amb un programa de gestió de blocs, en aquest cas Blogger, però ho podia haver fet amb Wordpress, segurament el més utilitzat. A més a més, si em permeteu afegir, he emprat aparells diferents en els diferents moments de l’elaboració: un telèfon mòbil intel·ligent en què vaig prendre les primeres notes, una tauleta on vaig començar a redactar el text, i dos ordinadors, un de portàtil i un altre de sobretaula, per acabar-ho de tancar: i mai dels mais vaig traslladar el document mitjançant un dispositiu físic, ni discs ni memòries, i menys paper.

Resumint, tot plegat fet en el núvol de dades que és la xarxa (tot i que hem de reconèixer que no tot és tan intangible, en un lloc o altre hi ha un remot disc dur que s’encarrega que tot plegat sigui possible).

I amb això que vull dir? Que el futur dels sistemes d’emmagatzematge i de tractament de dades en la societat de la comunicació i la informació és el núvol? No, res més lluny de la meva intenció, el núvol és el present, el futur el deixo en mans de taumaturgs avesats a les arts endevinatòries.

En l’àmbit de les noves tecnologies el canvi és la llei i l’adaptació la norma, però saber que ens té reservat l’avenir és molt difícil... Bé, difícil per tots excepte per l’Steve Jobs, és clar.

Pla d'Urgell: terra de cultura. Dossier del núm. 34 d'Arts

“Som de l’oest” diu una cançó ja “quasi tradicional” lleidatana malgrat tenir el ritme importat d’un Rock’n’Roll.

L’oest, terra d’indis i vaquers, de bons i dolents, la frontera entre ells i nosaltres, espai de l’encontre, i desencontre de civilitzacions, camí cap a l’esperança i el futur però també territori de lluita i penúries... L’oest, tot en u, cultura i barbàrie, espai de conquesta i territori de mestissatge. I si, com diu la tonada, les terres lleidatanes són l'oest de Catalunya, la plana d'Urgell, en el seu sentit ampli, és qui millor el representa.

Aquesta visió del ponent català té, com la mateixa cançó, arrels foranes que beuen de la cultura nord-americana i dels Spaguetti Wester popularitzats pel cinema, si és que encara avui podem dir que aquestes dues, cançó i visió, són tradicions foranes, quan són un referent cultural més arrelat, conegut i influent que els costums més nostrats. Coses d'aquesta orgia de promiscuïtats culturals que és la globalització.

Però aquesta imatge, manllevada o no, em serveix per presentar el dossier d'aquest número de la revista Arts a l'entorn de l'espai cultural que delimita la divisió administrativa anomenada Pla d'Urgell. Una terra del ponent català, la Catalunya Nova -- i per això terra de conquesta--, seca i inhòspita en el seu origen –Lo Clot del Dimoni, en deien els vells--, i revinguda cap a un futur confortable gràcies al cabal de diners que va significar el Canal d'Urgell. I malgrat tot, una comarca jove, molt jove, de fet va néixer l'any 1988, fa exactament quatre dies.

Una demarcació de quinze pobles (Bellvís, Linyola, el Poal, Barbens, Castellnou de Seana, Ivars d'Urgell, Vilanova de Bellpuig, Vila-Sana, Torregrossa, Bell-lloc d'Urgell, Fondarella, Golmés, el Palau d'Anglesola, Miralcamp i Sidamon) amb una capital, Mollerussa, paradigma d'aquest renaixement tardà i inesperat: una ciutat que al 1820 era menys que un poble i que canal, carretera i estació de tren van convertir en centre econòmic, i després cultural.

El Pla d'Urgell va viure, abans i després del seu reconeixement polític, allà als 80 del segle passat, un sotrac cultural d’importants dimensions, atiat sobretot per les emissions de Ràdio Ponent, una emissora radiofònica que va saber aglutinar i donar veu a les inquietuds culturals i polítiques que s’havien anat tramant a l’entorn de joves de diferents poblacions de la comarca en aquell període de l’anomenada Transició.

Un sotrac, però, que a mesura que s’institucionalitzava la tasca cultural i política des del naixent Consell Comarcal va anar perdent embranzida, fins a quedar pràcticament diluït, amb honroses excepcions.

Després d’aquell període d’ebullició, i ja entrats al segle XXI, sembla que altre cop al Pla torna a haver-hi una creixent activitat cultural. L’oest es desperta altre cop, i sembla que amb moltes ganes de dir la seua, d’explicar-se i de fer-se sentir més enllà d’on arriba el so del campanar de cada una de les setze viles. Al Pla s’estan produint un seguit d’iniciatives culturals comarcals, però amb sentit nacional i esperit global, que volen ocupar un lloc a la cultura del país i, per què no, del món.

En aquestes dossier hem intentat recollir la major part d’aquestes iniciatives. I segurament ens en deixem, però hem inclòs aquelles que estan tenint més ressò. Des dels espais de trobada i debat cultural i polític com l’Ateneu Popular de la Plana d’Urgell o el Casal Arreu; a eines de difusió com revistes, centres d’estudis o premis literaris, com la revista Revers, el Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà i el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal; tot passant per projectes innovadors com Platònic, un espai de participació ciutadana basat en les tecnologies de la informació i de la comunicació. I això, sense oblidar la geografia física de la comarca, recuperada i explicada a l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell i al reguanyat Estany d’Ivars.

I acabem, com no pot ser d’altra manera, amb la festa, perquè “cada terra fa sa guerra” i sa festa, i el cas dels Firals de Bellvís és exemplar, una joveníssima i ben elaborada creació popular en què, amb l’excusa dels amors perseguits entre dos bellvisencs en el temps de la Guerra dels Segadors, el poble, maltractat per l’invasor, acaba expulsant les tropes d’ocupació espanyoles.

El que us dèiem: som de l’oest, terra de frontera i de lluita, però també d’esperança en el futur.

http://www.cerclebellesarts.com/pdfs/arts34.pdf

El web ha mort? Visca les aplicacions

No he tingut la sort de poder assistir al Mobile World Congress de Barcelona, però ara que he guanyat una mica de temps a les obligacions laborals, m’he permès el luxe de fer-ne seguiment a través de la premsa i, sobretot, de les xarxes socials. De temes que podria encetar relacionats amb l’esdeveniment n’hi ha moltíssims i tots ells apassionants. Però allò que més m'ha sobtat és constatar que està quallant de forma irremeiable un canvi en el fonament de la xarxa, en la manera d’utilitzar-la i d'interactuar-hi. Un canvi provocat per l'aparició del mercat de les aplicacions.

Els telèfons mòbils, i sobretot tablets, estan prenent un espai important als ordinadors personals, que fins ara eren els terminals indiscutibles a l’hora de navegar per Internet. La xarxa ha estat envaïda pels anomenats telèfons intel·ligents que esdevenen una porta d’accés cada cop més usada per als afamats i no tan afamats navegadors internàutics. Però més enllà de produir-se un canvi el maquinari per a l’accés, s’està produint canvis en la mateixa xarxa per adaptar-se a aquesta nova realitat. La web era l'eina bàsica d'accés dels ordinadors personals, i ara està sent substituïda per les aplicacions, programes específics i concrets dissenyats expressament per fer o accedir a una determinada tasca a Internet. I aquest canvi és més potent del que sembla, les aplicacions, a més de ser de pagament ­­–si no totes, moltes--, organitzen i milloren l'accés a la informació: l'organitzen però també el restringeixen i el controlen. La llibertat de la web, accessible amb un simple navegador, es dilueix en l’aplicació, l'usuari es veu obligat a comprar l'aplicació necessària per accedir als continguts que vol, ja sigui a l'Apple Store o a l'Android Market. Amb aquest nou sistema s'aconsegueix especialitzar l'accés a la xarxa (i monetaritzar-la) alhora que restringeix la llibertat d'accés.

I això és bo o és dolent? No ho sé, el que està clar és que des de les aplicacions Internet és diferent.

L'iPad o el plaer de caure en la temptació

Ara fa tot just una setmana, vaig adquirir un nou dispositiu informàtic. En un rampell consumista del tot inexplicable, vaig deixar-me vèncer per la dolçor de formes, la reputació irreprotxable i la posada en escena de la casa de la poma. Vaig mossegar el fruit prohibit quasi sense pensar-ho endut per la follia de tenir per primera vegades un producte Apple. Jo que n'havia renegat davant d'amics i coneguts, que havia descrit els seguidors d'aital marca com a sectaris del teclat, finalment havia sucumbit a la força d'un dels productes de consum que millor ha sabut tractar el màrqueting, amb permís de la Coca Cola.

Amb l'afany del neòfit, porto una setmana amunt i avall (Lleida-Barcelona) amb un iPad sota el braç, sincronitzant, aprenent a fer funcionar l'iTunes, adquirint App, escrivint amb Pages, navegant amb Safari... Tot un nou vocabulari, tot un nou món per descobrir.

Ara per ara encara no vull dictar sentència, per a les valoracions em dono una mica més de temps, ja us detallaré l'experiència en properes entrades. Tan sols constatar que aquesta que llegiu és la primera entrada escrita directament amb el dispositiu, de fet el primer cop que escric un text més o menys solvent sobre un teclat digital.

Deia Vázquez Motalbán que els principis és allò que elabores quan ets jove i vas perdent al llarg de la vida.

L'edat. Vull creure que és cosa de l'edat.

Els amants. En el vuitanta-sisè aniversari del naixement de Vicent Andrés Estellés

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

La Festa Estellés, la veu d'un poble

En el centenari del naixement de l'admirat Marius Torres

AIXÍ UN NÚVOL ES FON

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.
Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,
i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur,
sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.
Així en la fosca es perd el pas del vagabund.
Déu meu ja estic a apunt.
Ja vençut, però encara sota el meu estendard.

Màrius Torres

És l'hora de la veritat. Diumenge vine a votar!

Aquest diumenge és el dia. Conjuntament amb altres pobles d’arreu de Catalunya farem la Consulta sobre la Independència de la Nació Catalana. Aquest diumenge, tu faràs història, votaràs pel teu país, però sobretot votaràs perquè tens dret a decidir i no deixaràs que decideixin per tu.

Reflexiona-hi, ni que sigui un moment, no cediries per res del món la teua llibertat individual, tens el dret de prendre les teues pròpies decisions sense que ningú les prengui per tu. Menys encara pots cedir la decisió de quin país vols: qui ha de gestionar els teus impostos, qui ha de defensar els teus interessos a Europa, quina llengua has de parlar... Això no t’ho poden imposar, és massa important per deixar-ho en mans dels polítics, això ho has de decidir tu.

Tu, jo i tota la gent de Bellvís i els Arcs volem que el dia 25 d’abril el nostre poble surti amb orgull als mitjans de comunicació amb una alta particpació, perquè Bellvís i els Arcs tenim una història mil·lenària, perquè també hem ajudat a forjar la Nació Catalana i ara no podem quedar enrere; hem de treure pit, perquè se senti la nostra veu, des del Pla d’Urgell i per a tot el món, i perquè quan d’aquí uns anys els historiadors locals expliquin la història del nostre poble, recordin que un 25 d’abril de 2010, a Bellvís i als Arcs, hi havia una gent que van ajudar a reescriure el futur de Catalunya.

Per venir a votar el 25 d’abril no cal ser independentista, per venir a votar, senzillament, cal ser un demòcrata. Vota sí o no, o en blanc, tu tries, però no hi renunciïs, hi tens dret. Tots, sense excepció, tenim el dret a decidir.

El dia 25 d’abril, tu decideixes!

El teu vot és important.
Fes història, vota.

L’estiu del mil·lenni

Ja tornem a ser aquí. El periple estival s’ha pogut acabar amb èxit i el retorn a la rutina es va percebent a través dels símptomes que auguren l’arribada del denigrat setembre. Entre aquests símptomes, el més fiable és l’aparició televisiva de la publicitat sobre fascicles de tota mena, en especial els dedicats a l’aprenentatge d’idiomes: quan des de la tele t’anuncien que és un bon moment per iniciar la col·lecció definitiva per aprendre anglès, has d’acceptar que, inevitablement, tot s’ha acabat i que l’estiu està tocat de mort.

Doncs, som-hi. Tindré temps d’anar explicant tot allò que m’ha aportat aquest període de recés, sobretot les impressions del meu periple mediterrani, ara però vull començar parlant de llibres. La lectura és una activitat que, a l’estiu, creix en nombre de lectors i en el pes i volum dels llibres llegits; i, aquest any, el fenomen editorial estival s’anomena Stieg Larsson, autor dels Best-Sellers de la trilogia Millennium.

A aquestes alçades no us explicaré qui és Larsson --se n’ha parlat fins i tot als programes del cor, entre Campanarios i Duquesses d’Alba--. Però sí que vull parlar-vos de certes reaccions que els llibres han generat en articles d’opinió i cartes de lectors en la premsa diària del país: se n‘ha discutit la qualitat literària i l’operació de màrqueting que ha envoltat aquesta mena de productes.

És un fal·lera recurrent entre certs opinadors, crítics literaris i lectors en general atacar qualsevol èxit editorial massiu i comparar-lo amb Hamlet, El Quixot o Crim i càstig. La comparació no és possible, bàsicament perquè una cosa són obres d’art universal i una altra és literatura de masses. Larsson fa literatura, probablement no la millor literatura, segurament els personatges acaben essent massa tòpics, l’argument té algun fil deslligat i el domini del llenguatge no ratlla la perfecció. I...?

Si Raymond Chandler feia literatura, Larsson també, perquè n’és un excel·lent continuador. Millennium s’assenta amb seguretat sobre els fonaments que van bastir la novel·la negra: pren els personatges nascuts a la gran depressió nord-americana dels anys 30 i els trasllada a la Suècia del segle XXI. Hi trobem el rerefons social, farcit de crítica a un capitalisme sense escrúpols i a un estat que se salta les normes de legalitat que ell mateix ha establert. Hi trobem l’heroi caigut en desgràcia i incomprès que lluita per recuperar la reputació, i que alhora és un àvid faldiller. Hi trobem l’antiheroi, aquí en versió femenina, salvatge incorregible que viu al marge de la llei i de les normes socials...

Sens dubte, Larsson domina el gènere policíac i sap crear el suspens necessari per enganxar el lector. I amb autors de novel·la negra com ell o Henning Mankell (que us recomano efusivament) Suècia s’ha fet un lloc important a les llibreries de tot el món i l’hem retrobada aquest estiu a les nostres platges, ara però en forma de llibre i no de dona, com als anys 70.

Per cert, aquelles sueques rosses, altes, dolces i de formes exuberants que tant em van fer badar, ja han perdut tot l’encant, ara la sueca que no m’ha deixat dormir aquest estiu és una hacker morena, baixeta, senzilla i amb molt mala llet; la millor troballa de Millennium: Lisbeth Salander, un personatge que a Larsson se li va anar fent gran a les mans, un secundari que acaba essent protagonista indiscutible.

La Llanterna Digital

Podríeu haver viscut feliços tota la vida sense tenir coneixement de l’existència del senyor Athanasius Kircher, un d’aquells noms que immerescudament el temps s’endú al fons del sac de la història. Tanmateix, a aquest personatge se li atribueix, entre altres coses, la invenció d’un curiós aparell que durant segles va animar i espantar la bona gent: la llanterna màgica. Un giny que es considera precursor del cinema i que permet projectar imatges sobre una superfície blanca. Al segle XVII i XVIII feia les delícies de petits i grans, i segurament el mateix Athanasius ja tenia present el sentit jocós de l’invent, però el que no devia preveure el jesuïta és que, més de tres segles enllà de la seua època, uns emprenedors lingüistes de les terres de Lleida adaptarien la denominació de l’objecte per donar nom a un premi de creació audiovisual: la Llanterna Digital, recollint en el substantiu aquesta tradició precinematogràfica i afegint­-hi modernor amb l’adjectiu més utilitzat en el tombant de segle.

La Llanterna Digital no és un, sinó un conjunt de premis creats per la Coordinadora de Serveis Lingüístics de Lleida amb la intenció de contribuir a la promoció de la creació audiovisual en català i occità per mitjà de curtmetratges. Una tasca de la qual se n’estan sortint molt bé, sobretot si jutgem la qualitat dels projectes que s’han presentat en aquesta darrera edició: la tercera.

Les noves tecnologies han democratitzat aquest, cada cop més petit, món nostre, i ho han fet per diferents raons de les quals us he parlat en altres entrades. L’àmbit de l’audiovisual potser és un d’aquells en què encara és més evident aquest esperit democratitzador. Actualment, els mitjans per produir un film estan a l’abast de quasi tothom, des d’una càmera en condicions, fins a un programa de tractament de la imatge assequible. Avui, per fer cinema, l’únic que cal és tenir-ne ganes i per distribuir-lo comptem amb el multicines més gran que mai no ha existit: Internet (i premis com la Llanterna Digital per promocionar-lo). La digitalització de la imatge ha permès dues coses fonamentals: abaratir costos de producció i facilitar la distribució (Un altre tema és la qualitat, però aquest no depèn dels mitjans, sinó del realitzador, i en això ja no m’hi fico).

Són aquestes les consideracions que han sabut aprofitar els promotors dels Premis Llanterna Digital, i, a més, hi han afegit un objectiu: el foment de l’ús del català i l’occità. En un món global, malgrat pesi alguns, el que no es pot fer és arremetre follament contra l’inevitable, el més intel·ligent, és fer-s’hi un lloc. I quan el cinema en català ha de fer mans i mànigues per poder-se projectar en les pantalles comercials habituals o aconseguir suports privats per a la producció, hi ha un altre cinema que, si bé no el substitueix, sí que el complementa. El cinema amateur ha entrat en una altra dimensió i cal aprofitar-ho perquè el català, i l’occità, hi siguin presents, perquè no ho dubteu, cada cop agafarà més força, mireu si no fenòmens com el You Tube...

El You Tube, un portal on no podia faltar aquell sobre el qual us he parlat en iniciar aquestes ratlles. Algú ha cregut convenient “penjar” una magnífica tarantel·la del mateix Athanasius Kircher.

A la seua salut i a la salut dels bons amics de la Llanterna Digital!