dijous, 24 de febrer de 2011

Pla d'Urgell: terra de cultura. Dossier del núm. 34 d'Arts

Som de l’oest” diu una cançó ja “quasi tradicional” lleidatana malgrat tenir el ritme importat d’un Rock’n’Roll.

L’oest, terra d’indis i vaquers, de bons i dolents, la frontera entre ells i nosaltres, espai de l’encontre, i desencontre de civilitzacions, camí cap a l’esperança i el futur però també territori de lluita i penúries... L’oest, tot en u, cultura i barbàrie, espai de conquesta i territori de mestissatge. I si, com diu la tonada, les terres lleidatanes són l'oest de Catalunya, la plana d'Urgell, en el seu sentit ampli, és qui millor el representa.

Aquesta visió del ponent català té, com la mateixa cançó, arrels foranes que beuen de la cultura nord-americana i dels Spaguetti Wester popularitzats pel cinema, si és que encara avui podem dir que aquestes dues, cançó i visió, són tradicions foranes, quan són un referent cultural més arrelat, conegut i influent que els costums més nostrats. Coses d'aquesta orgia de promiscuïtats culturals que és la globalització.

Però aquesta imatge, manllevada o no, em serveix per presentar el dossier d'aquest número de la revista Arts a l'entorn de l'espai cultural que delimita la divisió administrativa anomenada Pla d'Urgell. Una terra del ponent català, la Catalunya Nova -- i per això terra de conquesta--, seca i inhòspita en el seu origen –Lo Clot del Dimoni, en deien els vells--, i revinguda cap a un futur confortable gràcies al cabal de diners que va significar el Canal d'Urgell. I malgrat tot, una comarca jove, molt jove, de fet va néixer l'any 1988, fa exactament quatre dies.

Una demarcació de quinze pobles (Bellvís, Linyola, el Poal, Barbens, Castellnou de Seana, Ivars d'Urgell, Vilanova de Bellpuig, Vila-Sana, Torregrossa, Bell-lloc d'Urgell, Fondarella, Golmés, el Palau d'Anglesola, Miralcamp i Sidamon) amb una capital, Mollerussa, paradigma d'aquest renaixement tardà i inesperat: una ciutat que al 1820 era menys que un poble i que canal, carretera i estació de tren van convertir en centre econòmic, i després cultural.

El Pla d'Urgell va viure, abans i després del seu reconeixement polític, allà als 80 del segle passat, un sotrac cultural d’importants dimensions, atiat sobretot per les emissions de Ràdio Ponent, una emissora radiofònica que va saber aglutinar i donar veu a les inquietuds culturals i polítiques que s’havien anat tramant a l’entorn de joves de diferents poblacions de la comarca en aquell període de l’anomenada Transició.

Un sotrac, però, que a mesura que s’institucionalitzava la tasca cultural i política des del naixent Consell Comarcal va anar perdent embranzida, fins a quedar pràcticament diluït, amb honroses excepcions.

Després d’aquell període d’ebullició, i ja entrats al segle XXI, sembla que altre cop al Pla torna a haver-hi una creixent activitat cultural. L’oest es desperta altre cop, i sembla que amb moltes ganes de dir la seua, d’explicar-se i de fer-se sentir més enllà d’on arriba el so del campanar de cada una de les setze viles. Al Pla s’estan produint un seguit d’iniciatives culturals comarcals, però amb sentit nacional i esperit global, que volen ocupar un lloc a la cultura del país i, per què no, del món.

En aquestes dossier hem intentat recollir la major part d’aquestes iniciatives. I segurament ens en deixem, però hem inclòs aquelles que estan tenint més ressò. Des dels espais de trobada i debat cultural i polític com l’Ateneu Popular de la Plana d’Urgell o el Casal Arreu; a eines de difusió com revistes, centres d’estudis o premis literaris, com la revista Revers, el Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà i el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal; tot passant per projectes innovadors com Platònic, un espai de participació ciutadana basat en les tecnologies de la informació i de la comunicació. I això, sense oblidar la geografia física de la comarca, recuperada i explicada a l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell i al reguanyat Estany d’Ivars.

I acabem, com no pot ser d’altra manera, amb la festa, perquè “cada terra fa sa guerra” i sa festa, i el cas dels Firals de Bellvís és exemplar, una joveníssima i ben elaborada creació popular en què, amb l’excusa dels amors perseguits entre dos bellvisencs en el temps de la Guerra dels Segadors, el poble, maltractat per l’invasor, acaba expulsant les tropes d’ocupació espanyoles.

El que us dèiem: som de l’oest, terra de frontera i de lluita, però també d’esperança en el futur.

Cap comentari: