La ràbia o el Club Palahniuk

Tinc la sort o la dissort, per (de)formació professional, que quan he de justificar per què m’ha agradat una novel·la o un autor puc oferir un reguitzell d’argumentacions, més o menys raonades, que objectiven la decisió. Tanmateix, l’explicació sempre és a posteriori. Vull dir amb això que quan m’apropo al text escrit ho faig sense escodrinyar la vàlua literària, ni el treball amb el llenguatge, ni la confecció del personatge, senzillament em deixo portar pel traç que les paraules formen sobre el paper sense esperar res més que el gaudi més immediat. Quan llegeixo m’ho vull passar bé, i prou. I crec sincerament que aquesta és la millor manera d’acostar-se a la literatura, sense prejudicis ni gran teories preestablertes, i amb la sana intenció de passar un bon moment. Acabada la lectura, quan l’obra ha estat plaent, busco les raons intrínseques i em pregunto per quins estranys averanys l’autor ha aconseguit cridar la meua atenció, o no.

Fou d’aquesta manera que em vaig apropar a l’autor un llibre del qual difícilment hauria arreplegat de les taules d’una llibreria: Chuck Palahniuk. Un dia vaig anar al cinema a veure una pel·lícula que jo mai no hauria triat —el títol sol feia feresa: El club de la lucha, reminiscències vandammesques, si em permeteu l’expressió—. I l’endemà ja tenia el text en què es basava el film a les mans; i al seu darrere van venir Asfixia, Monstruos invisibles... i finalment la seua darrera obra: Rant. La vida d’un assassí en sèrie.

Ara, Palahniuk és un dels meus escriptors de capçalera —i a voltes em costa justificar-ho, sobretot des d’un punt de vista ètic—. Us podria parlar dels arguments originals o de les històries fosques, macabres, que planteja; tanmateix, la força narrativa de l’autor s’origina en el modelatge de personatges: desferres humanes que no dubten a establir les seves pròpies lleis; marginats que prefereixen que el món els odiï abans que els compadeixi; antiherois políticament incorrectes que ofeguen qualsevol rastre moral que hi pugui haver en els seus actes. A Palahniuk li agrada parir personatges, fer-los evolucionar i desdoblar-los, portar-los fins al paroxisme, per finalment alliberar-los a través del sacrifici —com tan sols el Pare sap fer—. I aquesta labor la confecciona mitjançant un llenguatge directe i viu, sense concessions, i a un ritme trepidant.

Us recomano, doncs, la seua última novel·la: Rant. Acosteu-vos-hi, però, tal com us he dit quan tot just començava aquesta entrada, sense prejudicis literaris ni morals i gaudireu d’un text fresc i diferent, narrat com si es tractés d’un zàping televisiu —a través de breus intervencions orals dels testimonis—, de personatges menyspreables i deformes, des situacions violentes i pertorbadores. I, sobretot, coneixereu l’esquizofrènica biografia de Buster Casey, l’únic delicte del qual és ser l’assassí en sèrie més eficient de la història. (I malgrat el títol, no feu deduccions equivocades, no és una novel·la de lladres i serenos).

Jo no em responsabilitzo de res. Si decidiu llegir Palahniuk és sempre sota la vostra responsabilitat. No digueu que no us he avisat.

Afegeixo unes quantes crítiques més, no totes positives, del web de Libròfags:

http://www.llibrofags.com/2008/03/05/rant/

He trobat un vídeo promocional a You Tube, és molt justet, però sempre pot ajudar a il·lustrar una mica aquesta entrada.

La modernitat líquida i les seues pors

Sense haver-hi premeditació, al llarg de les entrades que he anat penjant en aquest bloc, el tema de la por ha esdevingut recurrent. La veritat és que, sense proposar-m’ho, m’hi he anat apropant des de perspectives diferents: des de la por al tirà, passant per la por a l’udol llunyà de depredador polític o la por del ciutadà que no dubta a renunciar a la seua llibertat quan creu, o li fan creure, que hi ha en joc la pròpia seguretat.

Doncs, ara mateix us vull parlar d’un text de Zygmunt Bauman titulat Temps líquids. Viure en una època d’incertesa en què la por esdevé un dels eixos sobre el qual gira la reflexió d’aquest octogenari sociòleg d’origen polonès.

Bauman creu que la realitat contemporània és una font d’incerteses per a l’ésser humà. La raó principal d’aquestes incerteses és el que anomena la fase líquida de la modernitat, segons la qual la vida de les formes socials és tan breu que no tenim temps de desenvolupar una estratègia coherent i conseqüent per poder-ne fer un projecte vital. Tot va massa de pressa, tot canvia a una velocitat sorprenent i, a l’individu, l’única estratègia que li queda és la flexibilitat: anar-s’hi adaptant per no ser engolit en la voràgine generada. Però aquesta flexibilitat, segons Bauman, té les seues conseqüències en les nostres vides individuals: les esmicola en projectes a curt termini, els projectes personals que abans podien durar tota una vida queden reduïts a fragments que s’acumulen sense sentit de continuïtat. I això genera inseguretat i por.

A partir d’aquest plantejament filosòfic, Bauman comença a desgranar la seua crítica a la globalització —que ell qualifica de negativa i liberal—. La inseguretat psicològica que genera en l’inidvidu aquesta societat líquida acaba generant inseguretats i pors socials —por al terrorisme, por a la diferència, por a la immigració— que són aprofitades pel sistema en interès propi.

De totes maneres, vaticina un col·lapse provocat per la incapacitat que el mateix capitalisme tindrà ben aviat per assumir el que ell anomena “residus humans”, excedents de població, gent fora dels sistema (immigrants, refugiats, delinqüents...) que alhora són els que alimenten les pors dels que sí que estan integrats.

L’obra continua descrivint aspectes col·laterals d’aquesta situació de crisi individual i social provocada per la modernitat capitalista i liberal. Sens dubte, moltes de les reflexions de Bauman aporten llum sobre la realitat que ens ha tocat viure; però, amb uns arguments tan catastrofistes, el lector va passat de l’interès inicial a l’escepticisme final.

I quan gires l’última pàgina, una pregunta et ronda pel cap de forma insistent: la incertesa que pateix l’ésser humà, la por a l’esdevenidor, és fruit de la malvada modernitat líquida o és la mateixa condició humana que des de l’origen dels temps ens corca l’ànima i la consciència. Segurament el consumisme capitalista i la globalització liberal es mereixen les crítiques que els dedica Bauman, però la por que genera el dimoni de la incertesa ja fa segles, segurament des de sempre, que nia en el nostre cor: fins i tot en els temps més sòlids.

Iraq 5.0

“Haurem guanyat la guerra tan bon punt els americans es tornin a sentir segurs”

(Donald Rumsfeld)

Han passat cinc anys des que es van produir aquestes declaracions, poc abans que els EUA enviessin les tropes a l’Iraq. I, cinc anys després de la invasió, ens trobem davant d’un panorama descoratjador: uns 85.000 civils i 4.300 militars morts —la primera dada sempre és una aproximació que difícilment pot ser contrastada—, i un país, destruït i dividit, que s’enfonsa en una situació d’inestabilitat que fa difícil —impossible— que un ciutadà hi pugui portar una vida relativament normal.

I tot això per què? S’ha democratitzat el país? S’ha vençut el terrorisme internacional? Han fet pagar a Ossama Bin Laden els atacs de l’11 de setembre? Han acabat amb les armes de destrucció massiva?...

A poc a poc, no responguem encara. Siguem més egoistes, fem-nos la pregunta que ens interessa com a occidentals benestants: podem dir, parafrasejant la cita de Rumsfeld que us anotava en començar aquesta entrada, que el món “civilitzat” —els americans i nosaltres amb ells— “se sent” més segur que abans d’iniciar l’ocupació?

Si el triomf de la invasió era aconseguir la sensació de seguretat que apuntava l’exsecretari de Defensa, sens dubte, la guerra s’ha perdut. I teniu dades objectives, tan sols us cal pujar a un avió, sobretot si aneu als EUA. Tota la parafernàlia prèvia a l’accés a l’aparell produeix més seguretat? No pas, acolloneix. Potser es fa per garantir la seguretat del passatge, però la sensació no és de seguretat sinó tot el contrari, ja puges a l’avió amb l’ai al cor. Sentir-se segur no és veure com vigilen, sinó no pensar en la vigilància. Quan vas pel carrer i veus molta policia, no et sents més segur, sinó més amenaçat: Què passa? He de patir?...

Aquest és el món que tenim després de cinc anys de guerra a l’Iraq. Un món més controlat i menys segur. La por genera por i la protecció contra la por, encara més por. Perquè la sensació és de temença. Això sí, ha augmentat el control sobre l’individu, i nosaltres aguantem estoics com ens despullen o ens restringeixen els objectes personals de la maleta, com ens controlen les comunicacions o la nostra intimitat... Seguretat per llibertat, sempre és un mal negoci.

Cinc anys i uns quants dies després, Donald Rumsfeld sap, com també ho sap el seu excap Bush, que han perdut una guerra —que totes les guerres són dolentes, però aquesta més, per injustificable i il·legal.

Ara mateix, a l'Iraq, hi ha prop de 90.000 persones que ja no tenen por, la seguretat els ha costat la vida.

Najat El Hachmi

La llengua catalana es juga el futur en diferents camps, però el de la nova immigració és, sens dubte, un dels àmbits fonamentals per garantir-ne la supervivència en aquest segle XXI. Si les persones que vénen de fora i s’estableixen al nostre país no trien la nostra llengua com a llengua de relació amb la realitat més immediata que els envolta i opten pel castellà, que segurament és la tria més fàcil, la llengua catalana pot deixar de ser llengua de país per passar a ser, en el millor dels casos, llengua de grup.

Hi ha un volum important de nova immigració, i la situació que es va produir amb les migracions de mitjan segle XX ha deixat una forta petjada en la nostra societat; però malgrat això,la llengua catalana encara no ha perdut la fisonomia i, tot i que comparteix l’hegemonia lingüística amb la castellana, continua essent el símbol visible que ens identifica com a societat. Cal no perdre aquesta posició, perquè si anem renunciant progressivament a àmbits d’ús, el català pot acabar com un element folklòric del passat, més que no pas una eina per acarar el futur.

Per això és important que una persona com Najat El Hachmi hagi guanyat el Premi Ramon Llull. Perquè esdevé un exemple magnífic d’una persona d’orígens forans que, sense perdre aquest referents, ha fet seua la nostra cultura i la nostra llengua. De fet, com ella mateixa reclama, Najat El Hachmi és una catalana més.

Hem de tenir present, però, que amb això no n’hi ha prou, som els parlants amb el català com a llengua pròpia els que hi tenim més responsabilitat. Cal que ens hi comprometem, per exemple i senzillament, no renunciant a utilitzar el català en tots els àmbits i en totes les situacions, sense deixar-nos portar per falsos paternalismes, ni pel color de la pell del nostre interlocutor.

Si tu no hi vas...

A l’entrada que feia fa poc de l’Stalin de Flotats, reflexionava sobre el recurs de la por com a eina política per subjugar els ciutadans. Tanmateix, en aquesta darrera contesa electoral hem pogut comprovar com la por també pot ser utilitzada sense violència —o sia sense exercir-la directament com feia el personatge d’Stalin—, sinó desvetllant-la, amb raó o sense, en l’entranya profunda de l’elector.

El PSOE ha elaborat una campanya molt intel·ligent i similar a la que ja havia utilitzat en el referèndum de l’Estatut. Es tracta de tocar la pell profunda de l’electorat, l’entranya viva, a través de la por: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Magnífic! I més encara si ho acompanyes amb un cartell vermell, tocat per tres ombres fosques i amenaçadores de reminiscències tarantinianes.

El missatge és senzill, i no pretén oferir arguments ideològics o justificatius de la feina feta o de la feina que es vol fer si es guanya, va directe al ressort de la por, a l’entranya pura i dura. I quan hi arriba, és molt més contundent que qualsevol raonament argumentat.

També és cert que, perquè el missatge arribi, cal que l’objecte de la por existeixi prèviament, després si convé s’amplifica. En el cas que ens pertoca, el partit de l’oposició els ho ha posat molt fàcil, sobretot en els darrers dies de campanya quan —suposo que fruit de la desesperació de veure que les enquestes no donaven el resultat esperat—, el Partit Popular ha recuperat els arguments anticatalanistes que tan bons resultats li donen en certs territoris de l’Estat (immersió lingüística, transvasament...). Amb aquesta opció dels Populars, el cartell Socialista encara era més potent.

Les empreses publicitàries i de màrqueting ho tenen molt clar: la part natural, aquella que ens apropa als orígens animals, encara és més poderosa que la nostra part cultural. La víscera guanya la raó, i quan el llop udola bosc, no hi ha raonament que valgui, s’agafa la papereta electoral i es dispara a matar.

El candidat

M’he passat tota la campanya electoral buscant el candidat. Els he mirat els ulls petrificats rere la pantalla del televisor. Els he escoltat: he furgat entre les seues paraules per si trobava un rastre prou engrescador. He llegit els eslògans penjats en fanals i parets. M’he deixat enganyar, càndidament, agombolat pels mots que invocaven en els seus discursos...

I què hi volia trobar en el candidat? Hi buscava el país, i hi buscava el futur. Necessitava descobrir el candidat que fos capaç de retornar-nos l’entusiasme del 30 de setembre de 2005, quan semblava que tot era possible perquè tots anàvem a la una i ens guiava una mateixa idea: “Sí, podem”.

Ha costat, però al final, després de tantes hores de desassossec i dubte, he trobat el candidat. Segurament menteix, i què, com tots. Però com a mínim fa trempar.

Stalin o quan la por guarda la vinya

Parlava en l’entrada anterior sobre la seducció i la mentida com armes polítiques en els sistemes democràtics. Tanmateix, Balladur també apunta en Maquiavel en democràcia que els sistemes dictatorials compten amb una eina més efectiva: la por.

I per tenir la contundència que convé, la por que el tirà ha de saber infondre en els seus súbdits ha de ser irracional, perquè la por racional té explicació i hom s'hi pot sentir immune. La por irracional és indiscriminada i, fins i tot, als més aduladors els pesa damunt de les espatlles.

D'aquesta manera s'explica el personatge que interpreta Josep Maria Flotats a Stalin. L'obra, basada en la novel·la del francès Marc Dugain, Une exécution ordinaire, es va representar el passat cap de setmana al Teatre de l'Escorxador de Lleida. Ha estat un plaer haver-hi pogut assistir perquè és un bon text, d'aquells que pots anar assaborint a glops breus i sense presses, amb el temps suficient per anar-hi reflexionant.

L'obra, que narra l'afer de les bates blanques -quan el Kremlin acusà metges jueus d'enverinar homes de confiança d'Stalin-, destil·la una cruesa irònica que fa esfereir. Una cruesa personificada en el personatge d'Stalin que Flotats broda a la perfecció. El seu Stalin és un ésser increïblement malvat, l'únic element humà del qual són els dolors que pateix i que serveixen d’excusa per desenvolupar el fil argumental. En cap moment hi tens la més mínima simpatia, però gaudeixes de com el personatge va teixint un discurs pervers a través d'un cinisme molt ben treballat. I aquest discurs inunda l'escenari -de decorat senzill, però fosc i contundent- per acabar obtenint allò que es busca, que l'espectador arribi a notar la claustrofòbia vital que la por provoca en els personatges.

L'Stalin de Flotats no és ben bé un personatge històric, és el prototipus d'allò més fosc de l'ésser humà, és la representació aterridora de la por, la por innocent de l'infant quan les fosques li bressolen el son, però també la por irracional de l'adult quan truquen a la porta a mitjana nit per portar-lo a la Lubyanka i sap que no té escapatòria perquè ni el mateix Stalin el pot ajudar: "Jo no puc fer-hi res, tan sols sóc Stalin".

Quin cinisme..., quina por!

Pinotxo en democràcia

Ens trobem immersos, pràcticament ofegats, en una campanya política a les cambres parlamentàries de l’Estat. El bombardeig de propostes electorals és constant i la meua perplexitat augmenta a mesura que els polítics fan proclames de dubtosa aplicació pràctica: subvencions, ajudes, rebaixes d’impostos... Vull suposar que el ciutadà és conscient que la majoria de les promeses no es duran a la pràctica, ja sigui perquè el partit en qüestió no té cap possibilitat real d’obtenir responsabilitats de govern, o perquè, senzillament, és una mitja veritat o una mentida completa en boca d’un dels dos partit majoritaris.

En la lluita pel poder polític, la mentida és una arma de primera magnitud i cap polític no hi vol renunciar, perquè sap que el contrincant no ho fa. I a aquestes alçades cap ciutadà pot al·legar desconeixement: ho sap, que l’enganyen, però li agrada deixar-se enganyar. El poder, sobretot en democràcia, és un joc de seduccions: digues-me que m’estimes, encara que sigui mentida!

“Per arribar al poder, cal fer-se estimar, seduir, agradar; per exercir-lo s’ha de tenir èxit o fer creure que s’ha tingut èxit.”

Aquestes paraules són d’Édouard Balladur, l’exprimer ministre francès, i les he extret del seu llibre Maquiavel en democràcia. Mecànica del poder. Un breu assaig, de lectura fàcil i amena, que repassa i intenta explicar els mètodes del poder sense cap interès a jutjar-los o a buscar-hi justificacions, cosa que s'agraeix. Balladur descriu amb contundència els egoismes, les ambicions, les hipocresies, les pressions mediàtiques que hi ha darrere d’aquells que volen aconseguir el poder. I poc es pregunta sobre la finalitat mateixa del poder, i quan ho fa la resposta és clara: el poder pel poder.

“Democràcia o dictadura, l’objectiu continua sent el mateix: la conquesta i la possessió del poder per tots el mitjans, durant tant temps com sigui possible.”

I l’idealisme? I les ganes de canviar les coses de veritat? Per a això Balladur també té resposta:

“Encara que, al principi, estigui dotat de clarividència, de valentia, que l’idealisme fortifiqui la seva voluntat i inspiri la seva ambició, el polític acaba cedint.”

El dia 9 de març hi ha eleccions, cal reflexionar amb senderi, de la nostra decisió en depèn el futur de molta gent: l’ambició d’una colla de polítics i el pa d’unes quantes famílies.