dissabte, 29 de març del 2008

La modernitat líquida i les seues pors

Sense haver-hi premeditació, al llarg de les entrades que he anat penjant en aquest bloc, el tema de la por ha esdevingut recurrent. La veritat és que, sense proposar-m’ho, m’hi he anat apropant des de perspectives diferents: des de la por al tirà, passant per la por a l’udol llunyà de depredador polític o la por del ciutadà que no dubta a renunciar a la seua llibertat quan creu, o li fan creure, que hi ha en joc la pròpia seguretat.

Doncs, ara mateix us vull parlar d’un text de Zygmunt Bauman titulat Temps líquids. Viure en una època d’incertesa en què la por esdevé un dels eixos sobre el qual gira la reflexió d’aquest octogenari sociòleg d’origen polonès.

Bauman creu que la realitat contemporània és una font d’incerteses per a l’ésser humà. La raó principal d’aquestes incerteses és el que anomena la fase líquida de la modernitat, segons la qual la vida de les formes socials és tan breu que no tenim temps de desenvolupar una estratègia coherent i conseqüent per poder-ne fer un projecte vital. Tot va massa de pressa, tot canvia a una velocitat sorprenent i, a l’individu, l’única estratègia que li queda és la flexibilitat: anar-s’hi adaptant per no ser engolit en la voràgine generada. Però aquesta flexibilitat, segons Bauman, té les seues conseqüències en les nostres vides individuals: les esmicola en projectes a curt termini, els projectes personals que abans podien durar tota una vida queden reduïts a fragments que s’acumulen sense sentit de continuïtat. I això genera inseguretat i por.

A partir d’aquest plantejament filosòfic, Bauman comença a desgranar la seua crítica a la globalització —que ell qualifica de negativa i liberal—. La inseguretat psicològica que genera en l’inidvidu aquesta societat líquida acaba generant inseguretats i pors socials —por al terrorisme, por a la diferència, por a la immigració— que són aprofitades pel sistema en interès propi.

De totes maneres, vaticina un col·lapse provocat per la incapacitat que el mateix capitalisme tindrà ben aviat per assumir el que ell anomena “residus humans”, excedents de població, gent fora dels sistema (immigrants, refugiats, delinqüents...) que alhora són els que alimenten les pors dels que sí que estan integrats.

L’obra continua descrivint aspectes col·laterals d’aquesta situació de crisi individual i social provocada per la modernitat capitalista i liberal. Sens dubte, moltes de les reflexions de Bauman aporten llum sobre la realitat que ens ha tocat viure; però, amb uns arguments tan catastrofistes, el lector va passat de l’interès inicial a l’escepticisme final.

I quan gires l’última pàgina, una pregunta et ronda pel cap de forma insistent: la incertesa que pateix l’ésser humà, la por a l’esdevenidor, és fruit de la malvada modernitat líquida o és la mateixa condició humana que des de l’origen dels temps ens corca l’ànima i la consciència. Segurament el consumisme capitalista i la globalització liberal es mereixen les crítiques que els dedica Bauman, però la por que genera el dimoni de la incertesa ja fa segles, segurament des de sempre, que nia en el nostre cor: fins i tot en els temps més sòlids.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La ressenya que n’has fet, sens dubte de la qualitat esperada en un erudit com tu, té la gràcia d’anar transmetent la sensació que tu acabes explicitant com a conclusió.

De bell antuvi, un té el convenciment que el llibre li resulta imprescindible de llegir; s’hi identifica perquè la concepció del món que tenim la majoria (un vertiginós canvi heraclitià que tot ho transforma, que dificulta la planificació i aboca a la improvisació), coincideix amb el que ens exposa l’autor.

Però certament, mentre un avança en la lectura de la ressenya, i abans tu, Joan, no ho dius, un es va sentint envaït pel pressentiment que aquesta voràgine no és viscuda com l’autor, ja que les pors —per sort nostre en aquest país, i almenys de moment— no vénen en general del terrorisme, la immigració i la delinqüència, sinó més aviat d’aquesta mateixa transformació incessant de la societat. I és que en època de canvis, i aquests darrers decennis ho demostren (les feines ja no solen ser per tota la vida, la constant innovació de les empreses, una Internet que no abastem, una competitivitat ferotge per sobreviure en el món laboral, les allaus d’informació que hem de seguir i perseguir per no quedar enrere, etc., etc.), les inseguretats han anat a més, i és això el que ens neguiteja, perquè l’home, com els animals, tenen por al desconegut. I com molt bé dius tu, la incertesa humana nia en la seva mateixa essència. Convindràs amb mi, però, que ara més que mai hi ha més inquietud, entesa com a no-quietud, i que tenim por a esdevenir “residus humans”, ja no en el sentit de l’autor sinó en el sentit de no poder-nos adaptar als temps corrents, rabents i rabiosos. És o no és?

*LíDiA* ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.