Stalin o quan la por guarda la vinya

Parlava en l’entrada anterior sobre la seducció i la mentida com armes polítiques en els sistemes democràtics. Tanmateix, Balladur també apunta en Maquiavel en democràcia que els sistemes dictatorials compten amb una eina més efectiva: la por.

I per tenir la contundència que convé, la por que el tirà ha de saber infondre en els seus súbdits ha de ser irracional, perquè la por racional té explicació i hom s'hi pot sentir immune. La por irracional és indiscriminada i, fins i tot, als més aduladors els pesa damunt de les espatlles.

D'aquesta manera s'explica el personatge que interpreta Josep Maria Flotats a Stalin. L'obra, basada en la novel·la del francès Marc Dugain, Une exécution ordinaire, es va representar el passat cap de setmana al Teatre de l'Escorxador de Lleida. Ha estat un plaer haver-hi pogut assistir perquè és un bon text, d'aquells que pots anar assaborint a glops breus i sense presses, amb el temps suficient per anar-hi reflexionant.

L'obra, que narra l'afer de les bates blanques -quan el Kremlin acusà metges jueus d'enverinar homes de confiança d'Stalin-, destil·la una cruesa irònica que fa esfereir. Una cruesa personificada en el personatge d'Stalin que Flotats broda a la perfecció. El seu Stalin és un ésser increïblement malvat, l'únic element humà del qual són els dolors que pateix i que serveixen d’excusa per desenvolupar el fil argumental. En cap moment hi tens la més mínima simpatia, però gaudeixes de com el personatge va teixint un discurs pervers a través d'un cinisme molt ben treballat. I aquest discurs inunda l'escenari -de decorat senzill, però fosc i contundent- per acabar obtenint allò que es busca, que l'espectador arribi a notar la claustrofòbia vital que la por provoca en els personatges.

L'Stalin de Flotats no és ben bé un personatge històric, és el prototipus d'allò més fosc de l'ésser humà, és la representació aterridora de la por, la por innocent de l'infant quan les fosques li bressolen el son, però també la por irracional de l'adult quan truquen a la porta a mitjana nit per portar-lo a la Lubyanka i sap que no té escapatòria perquè ni el mateix Stalin el pot ajudar: "Jo no puc fer-hi res, tan sols sóc Stalin".

Quin cinisme..., quina por!