Amor de pare

La imatge no pot ser més entendridora. Un pare amb la seua filla de pocs mesos en braços, l’acarona suaument i li besa el cabell, com tan sols un pare sap fer, tot murmurant uns mots amb dolcesa: "T'estimo amb bogeria i has estat la felicitat més gran de la meua vida [...]. M'hauria agradat haver pogut formar part de la teua vida, sobretot quan creixis, els propers mesos...".

La situació no deixa indiferent ningú. Un comiat com aquest corprèn el més indiferent. Et fa solidari. Per què un pare es pot veure en la desagradable circumstància de parlar així a la seua filla? Com, una persona que té uns sentiments tan profundament humans, es pot veure obligada a abandonar allò que més estima en el món?

I llavors, t’indignes. Com pot ser que la tendresa de l'amor sigui sepultada per una realitat, que encara desconeixem, però que sens dubte ha de ser injusta? Un pare, per res del món, s'ha d'allunyar dels seus fills. Res terrenal ha d'obligar-lo a caure en un moment com aquest de desesperança.

La gravació continua. I als ull tendres del pare hi apareix una guspira d'orgull, una lluentor que sembla transportar-lo més enllà: "Ho he de fer per al nostre futur".

Al final hi ha una raó altruista. Ja t'ho mig imaginaves, un home com el que acabes de veure dient el que diu i com ho diu a la seua filla havia d'estar mogut per una motivació generosa. Sens dubte, hi ha un bé més gran que la pròpia vida i que el futur d'una família.

Intuïm un acte heroic. Intuïm la força d'aquell que renuncia allò que més estima per fer un bé a la comunitat, a la humanitat, fins i tot.

I així és:

"Faig això per l'Islam, no per obtenir cap avantatge monetari."

Mohamed es va immolar set mesos després d'aquestes entendridores imatges, el juliol de 2005, en l’atemptat contra el transport públic de Londres. Van matar 52 persones més.

Tan sols un Déu pot premiar sacrificis com aquests. Tan sols un Déu pot explicar el martiri d'un pare enamorat bojament de la seua filla. Tan sols l’absurd pot justificar l’absurd.

Pescar a Internet

No fa pas més de quinze dies, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb l’admirat Vicent Partal —la conversa es publicarà en forma d’entrevista al proper número de la revista Arts, ja us n’informaré tan aviat estigui enllestida—. Entre els interessantíssims raonaments que va fer el de Bétera en l’hora i escaig de xerrada, va reflexionar en diverses ocasions sobre el canvi que Internet representa pel que fa a la distribució de continguts. Partal m’explicava convençut que el creador, l’artista, ha de canviar de mentalitat quant a la manera de projectar la seua obra i a la manera de fer-la rendible.

I jo no hi podia estar més d’acord. Aquesta és, sens dubte, una de les transformacions que ens està portant la xarxa Intenet. L’artista no pot continuar treballant sobre la base de reservar-se tots els drets de la seua creació. Tenint a l’abast una xarxa oberta que pot arribar a milions de persones, no té sentit tancar la pròpia obra a pany i forrellat i obsessionar-se en la reserva total de la propietat. Això és renunciar a la possibilitat més gran de difusió que mai no ha existit en la història de la humanitat..

Si el que es pretén és arribar al màxim nombre de públic, cal adaptar-se a la nova realitat que significa Internet i, amb ella, a unes noves normes sobre la propietat de l’objecte artístic. I això no vol dir regalar-lo i prou, sinó oferir-lo lliurement, però amb unes condicions determinades de propietat, per exemple les llicències Creative Commons.

I el negoci? On és el negoci? De què viu l’artista? Doncs bé, hi havia aquella famosa frase: reconvertir-se o morir. I una mica és això. Es tracta de reconvertir-se, de donar el tomb al mitjó. Si el valor pecuniari ja no rau en la venda de la propietat de l’objecte, cal trobar un valor alternatiu ja sigui a través de publicitat afegida o com a eina d’autopromoció... O com cada cop passa més en el món de la música, en què molts intèrprets han entès que el negoci no és el disc, sinó el concert.

En aquest sentit crec que és un bon exemple Lo que tu quieras oir, un curtmetratge de set minuts penjat a YouTube que ha tingut l’esborronadora xifra de setanta milions de visites. La història del film és senzilla i no destaca en desmesura, però ha tingut èxit. Perfecte. A l’autor, Guillermo Zapata, no li ha reportat un guany econòmic, però sens dubte l’ha donat a conèixer —i de fet una productora li ha costejat un segon curt: y todo va bien —. No dubteu que ben aviat el podrem veure en produccions de més envergadura i de pagament. A això, a casa meua, en diem tirar l’ham i esperar que piquin. Internet és un mar ple d’oportunitats si no s’és excessivament gasiu.

Que en prenguin nota els de la SGAE.

Lo que tu quieras oir

El polític i l’escriptora

“Juguen fort. Això m’impressiona. Juguen fort. Són alhora jugador i aposta. S’han posat a ells mateixos sobre la taula. No es juguen la seva existència, sinó, pitjor encara, la idea que se n’han fet”

Conec Yasmina Reza pel teatre. L’autora francesa se’m va fer present des de l’escenari —crec que era el Tívoli—, a través de les paraules que d’ella pronunciaven Josep Maria Fotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, a propòsit de la representació de la seua obra Arte. Recordo que em va agradar; el text era fresc i divertit, amb moments certament ben trobats. És clar que cal repartir mèrits, i la magnífica acollida que va tenir el text va ser en bona part culpa dels tres monstres de la interpretació que es movien amunt i avall per l’escena —i també, cal no oblidar-ho, al polèmic retorn de Flotats a Barcelona després d’haver abandonar temps abans la direcció del TNC de males maneres—. Recordo, també, que l’obra em va ajudar a fornir, encara més, l’argumentari sobre el qual es fonamenta la meua opinió sobre (part) de l’art contemporani —potser algun dia en parlaré—.

Doncs, remenant pels taulells d’una llibreria m’ha vingut a la mà aquest text de Yasmina Reza que li acaba de publicar en català el Grup 62 (Empúries), amb un títol certament intrigant: L’alba el capvespre o la nit. Però més intrigant que el títol és la proposta que ens fa la contraportada: “El retrat d’un home en la seva cursa per la conquesta del poder”. I més encara si penseu que aquest home és el que finalment serà l’actual president la República Francesa —i marit de Carla Bruni, és clar—: Nicolas Sarkozy. Reza fa un seguiment in situ de la campanya electoral que el portà a la presidència: va als mítings, intercanvia comentaris amb el mateix Sarkozy, assisteix a reunions de campanya, a actes protocol·laris... i va retratant l’home que hi ha darrere del polític:

“Dic, no pretenc escriure sobre el poder o sobre la política, ni tampoc sobre la política com a manera de viure. El que m’interessa és contemplar un home que vol competir amb l’escolament del temps.”

Els paràgrafs es van acumulant sense capítols ni títols que fitin la lectura, de manera que realment tens la sensació que llegeixes directament sobre la llibreta de notes de l’autora. I, sense sorpreses, l’home que es va descobrint sota el vestit d’estadista té les virtuts i els defectes de qualsevol humà: Sarkozy porta un nen a dins, Reza li veu a la cara. Un nen ambiciós, vanitós i cregut davant de les dones, que es despacienta amb facilitat, que escolta poc; però que sent l’orgull de la missió que té encomanada i passió pel seu país, i té clar que vol ser un governant que deixi petja en la història de la República. Potser, la sorpresa és la llibertat amb la qual l’autora el retrata, a ell i a altres personatges públics del moment.

“[Sarkozy] Elogia Zapatero i el seu homòleg Alfredo Rubalcaba. També parla amb termes afectuosos de Blair i de Prodi. Li dic, és curiós que sigui amic de tota aquesta gent d’esquerres. S’exclama, perquè no són d’esquerres! Només a França hi ha gent que se senti d’esquerres.”

Però, realment aquest és Sakozy? O és la imatge que del magnat se’n fa una escriptora? O el miratge que un polític vol fer creure a una artista? O hi ha un acord secret entre el polític i l’escriptora? O, fins i tot, potser hi ha implicacions personals més profundes? —segons alguns comentaris, a l’esposa de Nicolas l’autora no li queia gaire bé, i sembla que aquesta animadversió era bidireccional, de fet Cecília Sarkosy tan sols és esmentada un cop en tota l’obra—.

Bé, tot això no ho sabrem mai, l’art ja les té aquestes coses! O sia, que torno a l’escenari que havia abandonat en el primer paràgraf i rellegeixo alguns fragments de L’alba el capvespre o la nit. I ara tinc la sensació que et queda quan parles amb un actor reconegut, no saps mai quan diu la veritat o quan interpreta. I un polític? I un escriptor? La política, com la literatura o el teatre, no existirien sense l’engany: si el que es vol és certesa, sempre queda la religió. O no?

Teló

Absències

Tots tenim cadires buides en les nostres festes familiars.

Sempre hi ha un moment, entre rialla i rialla, per fer-hi una ullada i constatar que continuen buides i per deixar-se vèncer per la brossa d’un record que neguiteja furtivament el llagrimer. Després, salvem com podem l’instant inoportú i desatenem el convidat immòbil que ens mira des de la cadira buida i la seua presència es va dissolent, entre rialla i rialla, fins al final de la festa.

Aquesta sensació m’ha corprès quan, tot passejant pel carrer major de Lleida, m’he volgut donar un respir i he entrat a la sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. M’hi he trobat una exposició fotogràfica de Gustavo Germano: Ausencias. Un projecte que retrata l’absència mitjançant el contrast de dos moments fotogràfics: en el primer —situat entre final dels anys setanta i començament dels vuitanta del segle passat— hi ha un seguit de persones davant d’un objectiu i en el segon —uns trenta anys després— la imatge dibuixa en forma d’espai buit les petjades que la mort ha deixat des de la primera fotografia. La desaparició d’alguns personatges entre els dos moments no és casual, no ha estat provocada per l’inevitable, sinó que és fruit de la repressió que es va instaurar a Argentina entre 1976 i 1983.

Gustavo Germano aconsegueix fer un retrat magnífic de les absències i del pas del temps. De com, més enllà de les cadires buides, aquells que tenen la sort de continuar a la foto van esdevenint caricatures d’ells mateixos —l’edat els va solcant la pell— i com l’espai buit que tenen a tocar, allà on trenta anys abans hi havia hagut vida, també els converteix en víctimes.

Víctimes de la inexorabilitat del temps, però sobretot víctimes de la baixesa més roïna d’una dictadura militar que va acabar omplint les festes familiars de cadires buides quan encara no era el moment.

La ràbia o el Club Palahniuk

Tinc la sort o la dissort, per (de)formació professional, que quan he de justificar per què m’ha agradat una novel·la o un autor puc oferir un reguitzell d’argumentacions, més o menys raonades, que objectiven la decisió. Tanmateix, l’explicació sempre és a posteriori. Vull dir amb això que quan m’apropo al text escrit ho faig sense escodrinyar la vàlua literària, ni el treball amb el llenguatge, ni la confecció del personatge, senzillament em deixo portar pel traç que les paraules formen sobre el paper sense esperar res més que el gaudi més immediat. Quan llegeixo m’ho vull passar bé, i prou. I crec sincerament que aquesta és la millor manera d’acostar-se a la literatura, sense prejudicis ni gran teories preestablertes, i amb la sana intenció de passar un bon moment. Acabada la lectura, quan l’obra ha estat plaent, busco les raons intrínseques i em pregunto per quins estranys averanys l’autor ha aconseguit cridar la meua atenció, o no.

Fou d’aquesta manera que em vaig apropar a l’autor un llibre del qual difícilment hauria arreplegat de les taules d’una llibreria: Chuck Palahniuk. Un dia vaig anar al cinema a veure una pel·lícula que jo mai no hauria triat —el títol sol feia feresa: El club de la lucha, reminiscències vandammesques, si em permeteu l’expressió—. I l’endemà ja tenia el text en què es basava el film a les mans; i al seu darrere van venir Asfixia, Monstruos invisibles... i finalment la seua darrera obra: Rant. La vida d’un assassí en sèrie.

Ara, Palahniuk és un dels meus escriptors de capçalera —i a voltes em costa justificar-ho, sobretot des d’un punt de vista ètic—. Us podria parlar dels arguments originals o de les històries fosques, macabres, que planteja; tanmateix, la força narrativa de l’autor s’origina en el modelatge de personatges: desferres humanes que no dubten a establir les seves pròpies lleis; marginats que prefereixen que el món els odiï abans que els compadeixi; antiherois políticament incorrectes que ofeguen qualsevol rastre moral que hi pugui haver en els seus actes. A Palahniuk li agrada parir personatges, fer-los evolucionar i desdoblar-los, portar-los fins al paroxisme, per finalment alliberar-los a través del sacrifici —com tan sols el Pare sap fer—. I aquesta labor la confecciona mitjançant un llenguatge directe i viu, sense concessions, i a un ritme trepidant.

Us recomano, doncs, la seua última novel·la: Rant. Acosteu-vos-hi, però, tal com us he dit quan tot just començava aquesta entrada, sense prejudicis literaris ni morals i gaudireu d’un text fresc i diferent, narrat com si es tractés d’un zàping televisiu —a través de breus intervencions orals dels testimonis—, de personatges menyspreables i deformes, des situacions violentes i pertorbadores. I, sobretot, coneixereu l’esquizofrènica biografia de Buster Casey, l’únic delicte del qual és ser l’assassí en sèrie més eficient de la història. (I malgrat el títol, no feu deduccions equivocades, no és una novel·la de lladres i serenos).

Jo no em responsabilitzo de res. Si decidiu llegir Palahniuk és sempre sota la vostra responsabilitat. No digueu que no us he avisat.

Afegeixo unes quantes crítiques més, no totes positives, del web de Libròfags:

http://www.llibrofags.com/2008/03/05/rant/

He trobat un vídeo promocional a You Tube, és molt justet, però sempre pot ajudar a il·lustrar una mica aquesta entrada.

La modernitat líquida i les seues pors

Sense haver-hi premeditació, al llarg de les entrades que he anat penjant en aquest bloc, el tema de la por ha esdevingut recurrent. La veritat és que, sense proposar-m’ho, m’hi he anat apropant des de perspectives diferents: des de la por al tirà, passant per la por a l’udol llunyà de depredador polític o la por del ciutadà que no dubta a renunciar a la seua llibertat quan creu, o li fan creure, que hi ha en joc la pròpia seguretat.

Doncs, ara mateix us vull parlar d’un text de Zygmunt Bauman titulat Temps líquids. Viure en una època d’incertesa en què la por esdevé un dels eixos sobre el qual gira la reflexió d’aquest octogenari sociòleg d’origen polonès.

Bauman creu que la realitat contemporània és una font d’incerteses per a l’ésser humà. La raó principal d’aquestes incerteses és el que anomena la fase líquida de la modernitat, segons la qual la vida de les formes socials és tan breu que no tenim temps de desenvolupar una estratègia coherent i conseqüent per poder-ne fer un projecte vital. Tot va massa de pressa, tot canvia a una velocitat sorprenent i, a l’individu, l’única estratègia que li queda és la flexibilitat: anar-s’hi adaptant per no ser engolit en la voràgine generada. Però aquesta flexibilitat, segons Bauman, té les seues conseqüències en les nostres vides individuals: les esmicola en projectes a curt termini, els projectes personals que abans podien durar tota una vida queden reduïts a fragments que s’acumulen sense sentit de continuïtat. I això genera inseguretat i por.

A partir d’aquest plantejament filosòfic, Bauman comença a desgranar la seua crítica a la globalització —que ell qualifica de negativa i liberal—. La inseguretat psicològica que genera en l’inidvidu aquesta societat líquida acaba generant inseguretats i pors socials —por al terrorisme, por a la diferència, por a la immigració— que són aprofitades pel sistema en interès propi.

De totes maneres, vaticina un col·lapse provocat per la incapacitat que el mateix capitalisme tindrà ben aviat per assumir el que ell anomena “residus humans”, excedents de població, gent fora dels sistema (immigrants, refugiats, delinqüents...) que alhora són els que alimenten les pors dels que sí que estan integrats.

L’obra continua descrivint aspectes col·laterals d’aquesta situació de crisi individual i social provocada per la modernitat capitalista i liberal. Sens dubte, moltes de les reflexions de Bauman aporten llum sobre la realitat que ens ha tocat viure; però, amb uns arguments tan catastrofistes, el lector va passat de l’interès inicial a l’escepticisme final.

I quan gires l’última pàgina, una pregunta et ronda pel cap de forma insistent: la incertesa que pateix l’ésser humà, la por a l’esdevenidor, és fruit de la malvada modernitat líquida o és la mateixa condició humana que des de l’origen dels temps ens corca l’ànima i la consciència. Segurament el consumisme capitalista i la globalització liberal es mereixen les crítiques que els dedica Bauman, però la por que genera el dimoni de la incertesa ja fa segles, segurament des de sempre, que nia en el nostre cor: fins i tot en els temps més sòlids.

Iraq 5.0

“Haurem guanyat la guerra tan bon punt els americans es tornin a sentir segurs”

(Donald Rumsfeld)

Han passat cinc anys des que es van produir aquestes declaracions, poc abans que els EUA enviessin les tropes a l’Iraq. I, cinc anys després de la invasió, ens trobem davant d’un panorama descoratjador: uns 85.000 civils i 4.300 militars morts —la primera dada sempre és una aproximació que difícilment pot ser contrastada—, i un país, destruït i dividit, que s’enfonsa en una situació d’inestabilitat que fa difícil —impossible— que un ciutadà hi pugui portar una vida relativament normal.

I tot això per què? S’ha democratitzat el país? S’ha vençut el terrorisme internacional? Han fet pagar a Ossama Bin Laden els atacs de l’11 de setembre? Han acabat amb les armes de destrucció massiva?...

A poc a poc, no responguem encara. Siguem més egoistes, fem-nos la pregunta que ens interessa com a occidentals benestants: podem dir, parafrasejant la cita de Rumsfeld que us anotava en començar aquesta entrada, que el món “civilitzat” —els americans i nosaltres amb ells— “se sent” més segur que abans d’iniciar l’ocupació?

Si el triomf de la invasió era aconseguir la sensació de seguretat que apuntava l’exsecretari de Defensa, sens dubte, la guerra s’ha perdut. I teniu dades objectives, tan sols us cal pujar a un avió, sobretot si aneu als EUA. Tota la parafernàlia prèvia a l’accés a l’aparell produeix més seguretat? No pas, acolloneix. Potser es fa per garantir la seguretat del passatge, però la sensació no és de seguretat sinó tot el contrari, ja puges a l’avió amb l’ai al cor. Sentir-se segur no és veure com vigilen, sinó no pensar en la vigilància. Quan vas pel carrer i veus molta policia, no et sents més segur, sinó més amenaçat: Què passa? He de patir?...

Aquest és el món que tenim després de cinc anys de guerra a l’Iraq. Un món més controlat i menys segur. La por genera por i la protecció contra la por, encara més por. Perquè la sensació és de temença. Això sí, ha augmentat el control sobre l’individu, i nosaltres aguantem estoics com ens despullen o ens restringeixen els objectes personals de la maleta, com ens controlen les comunicacions o la nostra intimitat... Seguretat per llibertat, sempre és un mal negoci.

Cinc anys i uns quants dies després, Donald Rumsfeld sap, com també ho sap el seu excap Bush, que han perdut una guerra —que totes les guerres són dolentes, però aquesta més, per injustificable i il·legal.

Ara mateix, a l'Iraq, hi ha prop de 90.000 persones que ja no tenen por, la seguretat els ha costat la vida.

Najat El Hachmi

La llengua catalana es juga el futur en diferents camps, però el de la nova immigració és, sens dubte, un dels àmbits fonamentals per garantir-ne la supervivència en aquest segle XXI. Si les persones que vénen de fora i s’estableixen al nostre país no trien la nostra llengua com a llengua de relació amb la realitat més immediata que els envolta i opten pel castellà, que segurament és la tria més fàcil, la llengua catalana pot deixar de ser llengua de país per passar a ser, en el millor dels casos, llengua de grup.

Hi ha un volum important de nova immigració, i la situació que es va produir amb les migracions de mitjan segle XX ha deixat una forta petjada en la nostra societat; però malgrat això,la llengua catalana encara no ha perdut la fisonomia i, tot i que comparteix l’hegemonia lingüística amb la castellana, continua essent el símbol visible que ens identifica com a societat. Cal no perdre aquesta posició, perquè si anem renunciant progressivament a àmbits d’ús, el català pot acabar com un element folklòric del passat, més que no pas una eina per acarar el futur.

Per això és important que una persona com Najat El Hachmi hagi guanyat el Premi Ramon Llull. Perquè esdevé un exemple magnífic d’una persona d’orígens forans que, sense perdre aquest referents, ha fet seua la nostra cultura i la nostra llengua. De fet, com ella mateixa reclama, Najat El Hachmi és una catalana més.

Hem de tenir present, però, que amb això no n’hi ha prou, som els parlants amb el català com a llengua pròpia els que hi tenim més responsabilitat. Cal que ens hi comprometem, per exemple i senzillament, no renunciant a utilitzar el català en tots els àmbits i en totes les situacions, sense deixar-nos portar per falsos paternalismes, ni pel color de la pell del nostre interlocutor.

Si tu no hi vas...

A l’entrada que feia fa poc de l’Stalin de Flotats, reflexionava sobre el recurs de la por com a eina política per subjugar els ciutadans. Tanmateix, en aquesta darrera contesa electoral hem pogut comprovar com la por també pot ser utilitzada sense violència —o sia sense exercir-la directament com feia el personatge d’Stalin—, sinó desvetllant-la, amb raó o sense, en l’entranya profunda de l’elector.

El PSOE ha elaborat una campanya molt intel·ligent i similar a la que ja havia utilitzat en el referèndum de l’Estatut. Es tracta de tocar la pell profunda de l’electorat, l’entranya viva, a través de la por: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Magnífic! I més encara si ho acompanyes amb un cartell vermell, tocat per tres ombres fosques i amenaçadores de reminiscències tarantinianes.

El missatge és senzill, i no pretén oferir arguments ideològics o justificatius de la feina feta o de la feina que es vol fer si es guanya, va directe al ressort de la por, a l’entranya pura i dura. I quan hi arriba, és molt més contundent que qualsevol raonament argumentat.

També és cert que, perquè el missatge arribi, cal que l’objecte de la por existeixi prèviament, després si convé s’amplifica. En el cas que ens pertoca, el partit de l’oposició els ho ha posat molt fàcil, sobretot en els darrers dies de campanya quan —suposo que fruit de la desesperació de veure que les enquestes no donaven el resultat esperat—, el Partit Popular ha recuperat els arguments anticatalanistes que tan bons resultats li donen en certs territoris de l’Estat (immersió lingüística, transvasament...). Amb aquesta opció dels Populars, el cartell Socialista encara era més potent.

Les empreses publicitàries i de màrqueting ho tenen molt clar: la part natural, aquella que ens apropa als orígens animals, encara és més poderosa que la nostra part cultural. La víscera guanya la raó, i quan el llop udola bosc, no hi ha raonament que valgui, s’agafa la papereta electoral i es dispara a matar.

El candidat

M’he passat tota la campanya electoral buscant el candidat. Els he mirat els ulls petrificats rere la pantalla del televisor. Els he escoltat: he furgat entre les seues paraules per si trobava un rastre prou engrescador. He llegit els eslògans penjats en fanals i parets. M’he deixat enganyar, càndidament, agombolat pels mots que invocaven en els seus discursos...

I què hi volia trobar en el candidat? Hi buscava el país, i hi buscava el futur. Necessitava descobrir el candidat que fos capaç de retornar-nos l’entusiasme del 30 de setembre de 2005, quan semblava que tot era possible perquè tots anàvem a la una i ens guiava una mateixa idea: “Sí, podem”.

Ha costat, però al final, després de tantes hores de desassossec i dubte, he trobat el candidat. Segurament menteix, i què, com tots. Però com a mínim fa trempar.

Stalin o quan la por guarda la vinya

Parlava en l’entrada anterior sobre la seducció i la mentida com armes polítiques en els sistemes democràtics. Tanmateix, Balladur també apunta en Maquiavel en democràcia que els sistemes dictatorials compten amb una eina més efectiva: la por.

I per tenir la contundència que convé, la por que el tirà ha de saber infondre en els seus súbdits ha de ser irracional, perquè la por racional té explicació i hom s'hi pot sentir immune. La por irracional és indiscriminada i, fins i tot, als més aduladors els pesa damunt de les espatlles.

D'aquesta manera s'explica el personatge que interpreta Josep Maria Flotats a Stalin. L'obra, basada en la novel·la del francès Marc Dugain, Une exécution ordinaire, es va representar el passat cap de setmana al Teatre de l'Escorxador de Lleida. Ha estat un plaer haver-hi pogut assistir perquè és un bon text, d'aquells que pots anar assaborint a glops breus i sense presses, amb el temps suficient per anar-hi reflexionant.

L'obra, que narra l'afer de les bates blanques -quan el Kremlin acusà metges jueus d'enverinar homes de confiança d'Stalin-, destil·la una cruesa irònica que fa esfereir. Una cruesa personificada en el personatge d'Stalin que Flotats broda a la perfecció. El seu Stalin és un ésser increïblement malvat, l'únic element humà del qual són els dolors que pateix i que serveixen d’excusa per desenvolupar el fil argumental. En cap moment hi tens la més mínima simpatia, però gaudeixes de com el personatge va teixint un discurs pervers a través d'un cinisme molt ben treballat. I aquest discurs inunda l'escenari -de decorat senzill, però fosc i contundent- per acabar obtenint allò que es busca, que l'espectador arribi a notar la claustrofòbia vital que la por provoca en els personatges.

L'Stalin de Flotats no és ben bé un personatge històric, és el prototipus d'allò més fosc de l'ésser humà, és la representació aterridora de la por, la por innocent de l'infant quan les fosques li bressolen el son, però també la por irracional de l'adult quan truquen a la porta a mitjana nit per portar-lo a la Lubyanka i sap que no té escapatòria perquè ni el mateix Stalin el pot ajudar: "Jo no puc fer-hi res, tan sols sóc Stalin".

Quin cinisme..., quina por!

Pinotxo en democràcia

Ens trobem immersos, pràcticament ofegats, en una campanya política a les cambres parlamentàries de l’Estat. El bombardeig de propostes electorals és constant i la meua perplexitat augmenta a mesura que els polítics fan proclames de dubtosa aplicació pràctica: subvencions, ajudes, rebaixes d’impostos... Vull suposar que el ciutadà és conscient que la majoria de les promeses no es duran a la pràctica, ja sigui perquè el partit en qüestió no té cap possibilitat real d’obtenir responsabilitats de govern, o perquè, senzillament, és una mitja veritat o una mentida completa en boca d’un dels dos partit majoritaris.

En la lluita pel poder polític, la mentida és una arma de primera magnitud i cap polític no hi vol renunciar, perquè sap que el contrincant no ho fa. I a aquestes alçades cap ciutadà pot al·legar desconeixement: ho sap, que l’enganyen, però li agrada deixar-se enganyar. El poder, sobretot en democràcia, és un joc de seduccions: digues-me que m’estimes, encara que sigui mentida!

“Per arribar al poder, cal fer-se estimar, seduir, agradar; per exercir-lo s’ha de tenir èxit o fer creure que s’ha tingut èxit.”

Aquestes paraules són d’Édouard Balladur, l’exprimer ministre francès, i les he extret del seu llibre Maquiavel en democràcia. Mecànica del poder. Un breu assaig, de lectura fàcil i amena, que repassa i intenta explicar els mètodes del poder sense cap interès a jutjar-los o a buscar-hi justificacions, cosa que s'agraeix. Balladur descriu amb contundència els egoismes, les ambicions, les hipocresies, les pressions mediàtiques que hi ha darrere d’aquells que volen aconseguir el poder. I poc es pregunta sobre la finalitat mateixa del poder, i quan ho fa la resposta és clara: el poder pel poder.

“Democràcia o dictadura, l’objectiu continua sent el mateix: la conquesta i la possessió del poder per tots el mitjans, durant tant temps com sigui possible.”

I l’idealisme? I les ganes de canviar les coses de veritat? Per a això Balladur també té resposta:

“Encara que, al principi, estigui dotat de clarividència, de valentia, que l’idealisme fortifiqui la seva voluntat i inspiri la seva ambició, el polític acaba cedint.”

El dia 9 de març hi ha eleccions, cal reflexionar amb senderi, de la nostra decisió en depèn el futur de molta gent: l’ambició d’una colla de polítics i el pa d’unes quantes famílies.

Màrqueting catolicista (producte, preu, distribució, promoció i una mica de fe)

La capacitat d’adaptació és una de les virtuts més preuades en aquesta societat "líquida" —com diria Bauman— que ens ha tocat viure. Les lleialtats i els principis són un llast per aquell que espera surar socialment. Cal ser flexible i deixar-se portar. Res d’obstinar-se a canviar el decurs dels esdeveniments: perquè si t’hi plantes davant és fàcil que t’aixafin. D’exemples en aquest sentit en tenim per omplir-ne un cabàs ben gros, i ara mateix la política catalana podria oferir-ne uns quants.

Però no és de política que us vull parlar, que tot arribarà, sinó de religió. I no pas de la divinitat immaterial i indemostrable que l’aixopluga des del cel estant, sinó de l’aparell institucional que l'articula aquí a la terra. I concretament us vull parlar de la que m’és més propera, la catòlica. Perquè aquesta Església és el paradigma de l'adaptabilitat: una institució sociopolítica que compta amb un parell de milers d'anys a l'esquena no podia haver subsistit d'una altra manera.

Tret dels primers temps de persecució -i alguna situació esporàdica al llarg de la història-, l'Església ha sabut estar sempre al costat d'aquells que han retingut el poder -quan no l'ha retingut ella mateixa directament- i ha estat capaç d'adaptar-se a circumstàncies contraposades i contradictòries amb la seua pròpia escala de valors. Ha esdevingut flexible a l’avatar històric i així ha pogut conservar la paradeta: ha tingut capacitat d'adaptació al mercat. I arribo on volia anar. L'editorial Mina ha publicat un llibre de l'italià Bruno Ballardini titulat Jesús renta més blanc o com l'Església es va inventar el màrqueting, una interessant i divertida reflexió sobre la capacitat del catolicisme de generar una campanya de màrqueting, amb un producte infal·lible, la salvació, i com al llarg de la història ha adaptat el producte a les necessitats dels potencials consumidors i els consumidors a les necessitats de l'empresa.

Ballardini repassa els aspectes fonamentals de la ciència del màrqueting moderna i demostra com, fa 2000 anys, la primera i més gran multinacional de la història ja els havia establert: la creu és els logo més conegut, els punts de venda i fidelització s'erigeixen majestuosos en forma de catedral o de senzilla església, el marxandatge té forma d'estampeta o de relíquia... I, sobretot, el restyling, l'habilitat de reescriure una mateixa realitat perquè sembli diferent a ulls del client, que és l'essència del màrqueting (penseu amb els restyling de vehicles de les empreses automobilístiques). Aquesta és la capacitat d'adaptació de què abans us parlava, en el cor mateix del màrqueting i en el cor mateix d'una institució de dos-mil anys d'història, l'Església catòlica.

Intenet és democràcia

He de reconèixer que observo el procés electoral nord-americà amb més interès que les eleccions al Govern espanyol. Tot i que no tinc prou eines de judici per poder fer comentaris sobre les primàries als Estats Units, segueixo les cròniques de Diana Negre a l’Avui i els apunts que hi fa, també, Joan Oliver. Tots dos tenen la sort de viure in situ la lluita apassionant entre els dos candidats demòcrates.

Justament aquest dijous, Joan Oliver escrivia en la seua columna que, ara mateix, l’Obama, a més de les possibilitats de ser designat candidat, té més diners que la seua contrincant, i ja sabeu que en la campanya dels EUA les aportacions econòmiques són fonamentals. I això és degut al fet que Hillary Clinton, a l’hora de recaptar, es refia dels grans donants i Barack Obama ha utilitzat un sistema de recollida de diners a través d’Internet que, mitjançant petites donacions, li permet recollir més d’un milió de dòlars al dia.

Un sistema electoral basat en els diners, sense els quals seria impossible suportar una campanya, té un inconvenient clar i evident, el candidat sempre està supeditat als grans donants. Aquests, de fet, són els qui li subvencionen l’elecció i, per això també, els que n’acabaven determinant la política un cop elegit. Ningú no dóna res a canvi de res, i qui sembra, tard o d’hora, vol recollir els fruits.

Doncs bé, també aquí Internet està esdevenint eina de canvi. Un candidat no pot confiar en les petites aportacions dels votants de base perquè no hi ha manera d’establir un mecanisme de recol·lecció prou eficient, pràctic i econòmicament viable per anar recollint moneda a moneda la contribució del ciutadà ras. Molt més fàcil i barat és recollir el xec substanciós de la mà interessada de grans corporacions o poders fàctics.

L’Obama ha trobat el mecanisme que feia falta, Internet. Les aportacions es poden fer sense despeses i d’una manera senzilla, i el candidat s’allibera d’una part dels interessos que ha de pagar als més poderosos; ara també té un deute amb els petits ciutadans.

No ho dubteu, per aquesta i moltes altres raons, Intenet és democràcia.

Rèplica en 10 punts al discurs de l’espanyolisme lingüístic respecte del català

Vull escriure el meua primera entrada per recomanar el text que un bon company ha publicat a la Revista de Catalunya i que és consultable a través del butlletí electrònic de Cercle XXI.

En aquest article de rabiosa actualitat, i en deu apartats breus, Rafel Torner analitza i fa una crítica del discurs de l’espanyolisme lingüístic en relació amb la llengua catalana.

A més a més, des d’aquest text es pot enllaçar amb l’article més extens que el mateix Rafel Torner ha publicat als números 232 i 233 (octubre i novembre de 2007) de la Revista de Catalunya.

L’espanyolisme lingüístic, en una actitud de caire colonial,

no accepta que Catalunya tingui el dret de decidir

ni tan sols en allò que afecta directament

la seva llengua i la seva cultura.