L’estiu del mil·lenni

Ja tornem a ser aquí. El periple estival s’ha pogut acabar amb èxit i el retorn a la rutina es va percebent a través dels símptomes que auguren l’arribada del denigrat setembre. Entre aquests símptomes, el més fiable és l’aparició televisiva de la publicitat sobre fascicles de tota mena, en especial els dedicats a l’aprenentatge d’idiomes: quan des de la tele t’anuncien que és un bon moment per iniciar la col·lecció definitiva per aprendre anglès, has d’acceptar que, inevitablement, tot s’ha acabat i que l’estiu està tocat de mort.

Doncs, som-hi. Tindré temps d’anar explicant tot allò que m’ha aportat aquest període de recés, sobretot les impressions del meu periple mediterrani, ara però vull començar parlant de llibres. La lectura és una activitat que, a l’estiu, creix en nombre de lectors i en el pes i volum dels llibres llegits; i, aquest any, el fenomen editorial estival s’anomena Stieg Larsson, autor dels Best-Sellers de la trilogia Millennium.

A aquestes alçades no us explicaré qui és Larsson --se n’ha parlat fins i tot als programes del cor, entre Campanarios i Duquesses d’Alba--. Però sí que vull parlar-vos de certes reaccions que els llibres han generat en articles d’opinió i cartes de lectors en la premsa diària del país: se n‘ha discutit la qualitat literària i l’operació de màrqueting que ha envoltat aquesta mena de productes.

És un fal·lera recurrent entre certs opinadors, crítics literaris i lectors en general atacar qualsevol èxit editorial massiu i comparar-lo amb Hamlet, El Quixot o Crim i càstig. La comparació no és possible, bàsicament perquè una cosa són obres d’art universal i una altra és literatura de masses. Larsson fa literatura, probablement no la millor literatura, segurament els personatges acaben essent massa tòpics, l’argument té algun fil deslligat i el domini del llenguatge no ratlla la perfecció. I...?

Si Raymond Chandler feia literatura, Larsson també, perquè n’és un excel·lent continuador. Millennium s’assenta amb seguretat sobre els fonaments que van bastir la novel·la negra: pren els personatges nascuts a la gran depressió nord-americana dels anys 30 i els trasllada a la Suècia del segle XXI. Hi trobem el rerefons social, farcit de crítica a un capitalisme sense escrúpols i a un estat que se salta les normes de legalitat que ell mateix ha establert. Hi trobem l’heroi caigut en desgràcia i incomprès que lluita per recuperar la reputació, i que alhora és un àvid faldiller. Hi trobem l’antiheroi, aquí en versió femenina, salvatge incorregible que viu al marge de la llei i de les normes socials...

Sens dubte, Larsson domina el gènere policíac i sap crear el suspens necessari per enganxar el lector. I amb autors de novel·la negra com ell o Henning Mankell (que us recomano efusivament) Suècia s’ha fet un lloc important a les llibreries de tot el món i l’hem retrobada aquest estiu a les nostres platges, ara però en forma de llibre i no de dona, com als anys 70.

Per cert, aquelles sueques rosses, altes, dolces i de formes exuberants que tant em van fer badar, ja han perdut tot l’encant, ara la sueca que no m’ha deixat dormir aquest estiu és una hacker morena, baixeta, senzilla i amb molt mala llet; la millor troballa de Millennium: Lisbeth Salander, un personatge que a Larsson se li va anar fent gran a les mans, un secundari que acaba essent protagonista indiscutible.

La Llanterna Digital

Podríeu haver viscut feliços tota la vida sense tenir coneixement de l’existència del senyor Athanasius Kircher, un d’aquells noms que immerescudament el temps s’endú al fons del sac de la història. Tanmateix, a aquest personatge se li atribueix, entre altres coses, la invenció d’un curiós aparell que durant segles va animar i espantar la bona gent: la llanterna màgica. Un giny que es considera precursor del cinema i que permet projectar imatges sobre una superfície blanca. Al segle XVII i XVIII feia les delícies de petits i grans, i segurament el mateix Athanasius ja tenia present el sentit jocós de l’invent, però el que no devia preveure el jesuïta és que, més de tres segles enllà de la seua època, uns emprenedors lingüistes de les terres de Lleida adaptarien la denominació de l’objecte per donar nom a un premi de creació audiovisual: la Llanterna Digital, recollint en el substantiu aquesta tradició precinematogràfica i afegint­-hi modernor amb l’adjectiu més utilitzat en el tombant de segle.

La Llanterna Digital no és un, sinó un conjunt de premis creats per la Coordinadora de Serveis Lingüístics de Lleida amb la intenció de contribuir a la promoció de la creació audiovisual en català i occità per mitjà de curtmetratges. Una tasca de la qual se n’estan sortint molt bé, sobretot si jutgem la qualitat dels projectes que s’han presentat en aquesta darrera edició: la tercera.

Les noves tecnologies han democratitzat aquest, cada cop més petit, món nostre, i ho han fet per diferents raons de les quals us he parlat en altres entrades. L’àmbit de l’audiovisual potser és un d’aquells en què encara és més evident aquest esperit democratitzador. Actualment, els mitjans per produir un film estan a l’abast de quasi tothom, des d’una càmera en condicions, fins a un programa de tractament de la imatge assequible. Avui, per fer cinema, l’únic que cal és tenir-ne ganes i per distribuir-lo comptem amb el multicines més gran que mai no ha existit: Internet (i premis com la Llanterna Digital per promocionar-lo). La digitalització de la imatge ha permès dues coses fonamentals: abaratir costos de producció i facilitar la distribució (Un altre tema és la qualitat, però aquest no depèn dels mitjans, sinó del realitzador, i en això ja no m’hi fico).

Són aquestes les consideracions que han sabut aprofitar els promotors dels Premis Llanterna Digital, i, a més, hi han afegit un objectiu: el foment de l’ús del català i l’occità. En un món global, malgrat pesi alguns, el que no es pot fer és arremetre follament contra l’inevitable, el més intel·ligent, és fer-s’hi un lloc. I quan el cinema en català ha de fer mans i mànigues per poder-se projectar en les pantalles comercials habituals o aconseguir suports privats per a la producció, hi ha un altre cinema que, si bé no el substitueix, sí que el complementa. El cinema amateur ha entrat en una altra dimensió i cal aprofitar-ho perquè el català, i l’occità, hi siguin presents, perquè no ho dubteu, cada cop agafarà més força, mireu si no fenòmens com el You Tube...

El You Tube, un portal on no podia faltar aquell sobre el qual us he parlat en iniciar aquestes ratlles. Algú ha cregut convenient “penjar” una magnífica tarantel·la del mateix Athanasius Kircher.

A la seua salut i a la salut dels bons amics de la Llanterna Digital!

Fills, néts i besnéts de l’autoodi

1889. Ibarrangelu (Biscaia). L’estiu ja està a les acaballes i la tarda cau, acompanyada d’unes nuvolades fosques amenaçants, però encara no plou, i en la calma d’abans de la tempesta se senten els crits de la canalla que corre amunt i avall, pels vorals del Caserio dels Orexa: s’escridassen, però les paraules, per nosaltres, són inintel•ligibles, és basc. De sobte una veu adulta trenca la cridòria: “Marcelino, no lo pienso volver a repetir, no hables más en vasco, si quieres ser alguien deja la lengua de la xusma para la xusma i habla en la lengua de los que deciden, el castellano”.

En aquest senzill acte hi ha tota una declaració de principis. És la renúncia a la pròpia identitat. I quan hom renúncia a la identitat és per prendre’n una altra: en aquest cas l’espanyola. Aquesta mateixa renúncia es va anar produint entre els pares de la Catalunya del Nord des de mitjan de segle XX; allí vers la identitat francesa. Però més enllà d’una decisió personal de tria identitària, quan aquesta renúncia s’esdevé per una part significativa del col•lectiu de parlants, s’hi amaga un procés de substitució lingüística, el trencament de la transmissió generacional de la llengua i de la cultura que en aquesta llegua es realitza, que porta inexorablement --si no hi ha una força contrària, ja sigui social o política-- a la desaparició de la llengua rebutjada. I la raó per la qual un pare o milers de pares prenen una decisió d’aquesta envergadura té un nom, s’anomena autoodi: la visió negativa de tu mateix, d’allà on véns i d’allò que ets, i les ganes d’esdevenir una altra cosa.

A Euskadi --i també, però en menor importància, a Catalunya-- hi va haver un sector de les classes benestants que sentien vergonya de la realitat que els envoltava i creien que la promoció social havia de passar inevitablement per la renúncia als orígens. Aquest és el cas de la família del candidat del PP a les eleccions europees del proper 7 de juny, Jaime Mayor Oreja, que l’altre dia, a Barcelona, va afirmar: ”Mi bisabuelo se esforzó porque sus hijos no se encerrasen en el granero. Y les prohibió que hablasen eusquera en casa, para que hablaran bien el español”

L’orgull pels avantpassats familiars és encomiable, vanagloriar-se del sentiment d’autoodi em sembla malaltís, però saber que l’opció de gent com el teu besavi han sentenciat el futur d’una llengua i sentir-se’n orgullós és miserable. El seu besavi, cel enllà, segur que està content: Jaime Mayor Oreja ja no entra al graner, no sap parlar euskera.

CC nattydreaddd:http://www.flickr.com/photos/bichohoja/2548692713/

Fun Home: una família tragicòmica

El padrí sempre em deia que a totes les cases hi ha un quarto fosc. Tota família -aquesta antiga institució en crisi permanent i unitat bàsica de consum de la societat capitalista- sol tenir una habitació, no sempre ben tancada, on s’amaguen secrets passats i presents i a la qual, a voltes, no tots el membres hi tenen accés. La literatura en va plena i la realitat, com sempre, la supera en exemples que ara aquí, amic lector, tu mateix podries aportar.

La història de la qual us vull parlar se circumscriu justament en aquesta tessitura: Alison és la filla d’una família nord-americana de classe mitjana que explica, dolguda, la relació amb el seu pare, un home atent però absent, amb sensibilitat literària i artística però mancat de sensibilitat paternal, incapaç de demostrar estimació per fills i esposa. La xica comunica a la seua homosexualitat convençuda que aquest acte servirà per allunyar-la definitivament de la fosca realitat familiar que ha abandonant en ingressar a la universitat. I és llavors quan s’obre la porta del quarto de què us parlava i descobreix astorada i de boca de la seua mare que el seu pare ha estat flirtejant amb nois des del primers anys de matrimoni. Durant el poc temps que al pare li queda de vida, estableixen la relació de complicitat que mai no havien tingut i, una vegada mort (ella vol creure que és un suïcidi) es replanteja amb enyor i comprensió allò que al llarg de l’obra havia retret al seu pare.

És una novel·la d'Alison Bechdel: Fun Home. Una novel·la rodona, amb personatges ben resolts i d’alt nivell intel·lectual, les referències i les cites literàries –sobretot a Proust- hi són freqüents, amb excés, per al meu gust.

Cal que us i nformi d’un petit detall: és novel·la gràfica. La meua primera novel·la gràfica. Ni de petit vaig ser lector de còmics! Per això em va estranyar el dia que vaig passar per caixa i pagava aquell còmic gruixut que m’havia caigut a les mans tot remenant pels taulells. Crec que la mateixa caixera, coneixedora silenciosa dels meus gustos literaris, em va mirar amb escepticisme. Però res, ja estava fet i m’hi vaig llençar amb la curiositat del neòfit descregut. Pàgina a pàgina vaig anar descabdellant la història de l'Alison a l’hora que descobria una manera de narrar que m’era desconeguda.

Per a un lector de novel·la tradicional cal un procés d’adaptació. En un primer moment hi trobes mancances: t’hi falta text, hi ha poca lletra! Es tracta d’aprendre a llegir d’una altra manera, adonar-te que no és ben bé una mancança, el que passa és que hi ha un nou recurs discursiu, el dibuix, en què cal parar-hi esment i integrar-lo en el text. Llavors entres en el joc i assaboreixes una altra manera d’explicar històries.

Us en recomano l’experiència. I crec que Fun Home pot ser un bon camí per iniciar aquells xafarders que, com jo, estem acostumats al senzill negre sobre blanc per endinsar-nos en els quartos foscos de les famílies alienes.

El deure de decidir

El Pla bull. Aquesta terra sembla revenir amb la saó de les diferents iniciatives culturals i socials que s’estan produint sobretot a la capital, Mollerussa, decidida a no conformar-se a ser solament centre econòmic, com fins ara, i a esdevenir verament el centre de transmissió intel·lectual del Pla d’Urgell.

Podria parlar-vos d’iniciatives com la revitalització de l’Ateneu Popular Plana d’Urgell, amb una programació d’activitats molt potent i altament recomanable, o la interessantíssima iniciativa dels bons amics de Platònic, de la qual us he parlat extensament en aquest bloc, però, a més, caldria afegir el naixement del Casal Popular l’Arreu o la constitució de l'Associació d'Amics del Bisbe Deig, i segur que encara em deixo alguna altra iniciativa.

Hi ha al Pla, doncs, un despertar d'això que s'anomena societat civil que està articulant propostes d'índole diversa, propostes per decidir i incidir en la realitat que l’envolta i deixar de ser merament espectadors. No ens podem permetre esperar que tot ens vingui fet per part dels gestors públics, ells ja fan –millor o pitjor- la seua feina, però, a més, és necessari que la iniciativa civil proposi i disposi, que prengui partit i generi opinió. Jo sempre he pensat que el tan aclamat dret de decidir no es demana, s’exerceix. Hem de poder decidir tot allò que ens incumbeix com a col·lectiu, començant per quina dependència política volem respecte l’Estat, sens dubte.

En 30 anys, hem passat de la dictadura i la repressió nacional a la democràcia tutelada per l'Estat espanyol i a la descentralització administrativa. La confiança que la societat catalana havia dipositat en el projecte de l'Espanya democràtica com a marc de desenvolupament del projecte nacional català ha estat un desengany i cada cop més els col·lectius i les persones que creuen que cal replantejar-se'l va en augment. Com deia aquell, a base de cops ens hem fet grans i ara que hem fet, i sobradament, la majoria d'edat, volem dir-hi la nostra: volem exercir el dret de decidir lliurement –a autodeterminar-nos- com i en quin Estat volem viure.

Però aquí no s’acaba el dret de decidir, hem d’anar més enllà, també hem de decidir com volem que sigui el nostre entorn social o natural més proper, el nostre poble o la nostra comarca. A la vida personal ens autodeterminem -exercim la decisió- constantment, premem decisions sobre la nostra dependència familiar, política, professional... Cal, també, que ens autodeterminem com a comunitat local i, per això, no sempre és necessari fer un referèndum. A través de la participació en la xarxa cultural i social incidim directament en allò que volem que sigui aquesta comunitat i el país en general.

S’ha de valorar, doncs, amb optimisme aquest desvetllament que s’està produint al Pla d’Urgell. Vol dir que hi ha un teixit social que té ganes de dir la seua, d’autodeterminar-se, de decidir. Un teixit social que ha comprès que decidir, més que un dret, és un deure.

Elogi al zàping i a l’Snack Culture

He de reconèixer que miro poc la tele. No pas perquè no m’agradi, tot al contrari, en sóc un fervent defensor i m’és difícil entendre com pot haver-hi algú que, voluntàriament, decideix prescindir d’aquesta meravellosa finestra portàtil al món –per dir-ho en forma de tòpic. Miro poc la tele perquè em manca allò bàsic per fer-ho, el temps. Llavors, normalment, el que faig davant de l’aparell en qüestió, els pocs moments que em puc escarxofar davant de la pantalla, és passar de forma frenètica tots els canals: sí, em confesso, practico el zàping en la intimitat.

Per què? Perquè m’és plaent. Suposo que d’aquesta manera crec recuperar el temps perdut, m’aturo en aquells canals que penso que em poden interessar per, poc després, reprendre el frenètic onanisme sobre el comandament... Sempre és fa difícil justificar les debilitats pròpies.

Així va ser, fent zàping, que va aparèixer davant dels meus ulls un reportatge del programa Ànima de TV3 –que, per cert, té un format breu i fa “pastilles” molt àgils d’informació, un bon producte .

El reportatge parlava d’una tendència de consum cultural anomenada cultura snack, que de fet explicava perfectament aquesta meua tendència al canvi compulsiu de canals i la mateixa filosofia del programa.

El concepte de cultura snack el popularitza des de la revista electrònica Wired, Nancy Miller, i el podem definir com el consum fraccionat en petites dosis de tot allò que ens interessa, un pica-pica cultural, diguéssim. És un acte que ens empeny a saciar els nostres desitjos intel·lectuals de forma fàcil i ràpida.

La cultura snack és filla de l’era de les tecnologies de la comunicació. Tot i que hi trobaríem precedents històrics, des dels haikus als rodolins, neix amb els clips televisius o les mateixes notícies dels informatius, però sobretot a l’era Internet: des de la tria musical que ens permet l’Ipot, al textos breus del bloc, passant pel vídeos penjats al You Tube o a les converses a través dels missatges al mòbil...

"De poc serveix tenir accés a tota la informació del món -la informació per ella mateixa no és res- si no som capaços de convertir-la en coneixement"

Evidentment, aquest mena de consum intel·lectual té dures, òbvies i justificades crítiques, sobretot per la superficialitat de la informació que es pot rebre en pocs minuts, però no caiguem en la mateixa superficialitat que critiquem, els comprimits tenen el seu moment, com una “tapa” amb cerveseta a mig matí, i són una bona eina per enganyar la gana cultural o, al contrari, per fer-la venir abans d’un àpat intel·lectualment opulent. Totes les masses fan mal, però en la dosi recomanada poden ser una bona eina per poder digerir mínimament tota la informació que ens arriba. Perquè de poc serveix tenir accés a tota la informació del món -la informació per ella mateixa no és res- si no som capaços de convertir-la en coneixement.

No penso renunciar ni a Dostojevskij ni al seu llibre Els Germans Karamàzov, però tampoc no penso abstenir-me del deliri digital -de dit- sobre el meu sofert comandament de televisió.

Au, per a mi una bossa de “ganchitos” i una Coca-cola.

CC roboppy

Hores de tren i Facebook

Les hores de tren em concedeixen breus espais de treva, són com parèntesis en el quefer diari, sobretot les del vespre, que em permeten escriure aquestes ratlles.

Al meu costat, algú llegeix un llibre, circumspecte i seriós. Davant, el cap d’un ensonyat es gronxa acompassadament a banda i banda amb els ull tancats. Una noia, amb la vista perduda, s’administra dosis de música a través d’un minúscul reproductor d’MP3. No sé exactament on, però prop meu, unes noies tenen una conversa massa animada per al meu gust i concentració. I ara un mòbil: “Sí?... Acabem de sortir... I el nen... El curset un pal...”. Són hores de tren, i de l’atzar que ens ha fet coincidir en un mateix vagó, gràcies a les quals puc teixir mentalment un entramat d’històries personals incompletes.

Penso això mentre recorro amb la mirada les darreres entrades al Facebook. Tinc tot un munt d’éssers socials al meu entorn -un vagó ple a vessar, de fet- però no hi interactuo, prefereixo submergir-me en la virtualitat d’amics, coneguts, saludats o autèntics desconeguts que un dia em van sol•licitar l’amistat i, no sé per què, els la vaig concedir.

Fins fa ben poc, quan entràvem a fòrums i xats -en el meu cas al mIRC- amagàvem la nostra identitat virtual sota un sobrenom –nick, en dèiem- i a voltes fèiem de nosaltres i, altres vegades, jugàvem a ser un altre.

Web 2.0 també significa, a més de la influència cada cop més evident de la realitat virtual en el món real, l’aflorament del món real en la virtualitat: la influència és mútua

La identitat virtual va néixer, vergonyosa i inexperta, sota el domàs protector de l’anonimat. Tanmateix, ara ens hem descarat, Web 2.0 també significa, a més de la influència cada cop més evident de la realitat virtual en el món real, l’aflorament del món real en la virtualitat: la influència és mútua. Ara els usuaris de la xarxa no es volen amagar, volen ser ells mateixos, i generen identitats mirall, identitats transparents, afaiçonades de textos, vídeos, fotos, comentaris... Hem perdut la por i està bé que sigui així, però hem de tenir present que entre la xarxa i la realitat hi ha diferències fonamentals, sobretot una de tan evident com que són dos àmbits de la personalitat (la real i la virtual) amb unes lleis físicament diferents. No podem actuar ni interactuar de la mateixa manera: a la realitat, les paraules se les enduu el vent, a la xarxa, allò que hi dius no es pot esborrar –encara que en un acte de penediment intentis fer desaparèixer el teu bloc, el teu comentari, etc. sempre en queda còpia per a la posteritat. Les teves fotos, i sobretot les dels teus fills, no són mai un recurs innocent per avorrir amics i parents, en el moment que les “penges” esdevenen públiques i, depèn on ho facis, fins i tot en pots perdre la propietat.

És bo anar desenvolupant una personalitat virtual, de fet és inevitable, però, compte, no n’hauríem de perdre el control. Cal gestionar-la de forma intel•ligent. És conegut, per exemple, que empreses de col•locació “googelitzen” la cartera de currículums fent perfils a través de cerques a Internet, i no cal ser un professional de la gestió de personal per utilitzar aquest recurs tan senzill per acabar de conèixer els teus contactes. A la xarxa som allò que hi aboquem, i la reputació virtual s’ha de guanyar comentari a comentari, foto a foto, vídeo a vídeo...

El tren continua la marxa monòtona i constant. Avui, dins del vagó, no hi faré cap amistat, però, per si de cas, acabo d’acceptar un nou amic al Facebook, algú tan desconegut com aquest senyor que em mira amb indiferència des del seient del meu davant... Li pregunto si vol ser amic meu? Li pregunto si vol compartir trossos de les nostres vides? Millor que no, segurament em prendrà per un sonat...

Allò que us deia, les regles del Facebook no són les regles de l’Avant.

1. CC Joseba Sarrionaindia
2. CC. william couch

Més Platònic

Us parlava en l’entrada anterior de la imminent presentació de la plataforma Platònic.cat. Aquesta plataforma de participació ciutadana que estaven desenvolupant una colla d’innovadors del Pla d’Urgell. Doncs bé, Platònic ja és una realitat i la podeu trobar a l’enllaç www.platonic.cat.

Fa pocs dies en van fer la presentació a Mollerussa, una posada de llarg molt ben muntada i amb un èxit de públic que esperem que es tradueixi en molta participació al web.

Vaig tenir la sort de ser convidat a formar part de la taula que va presidir l’acte, juntament amb J. Miquel Serrano i Albert Polo, que van presentar la plataforma, i Ignasi Aldomà que va fer-nos una original i interessant aproximació al perfil humà i geogràfic de la comarca. Com bonament vaig poder, vaig intentar apropar els presents allò que s’ha anomenat Web 2.0. Aquí us en deixo la presentació.

Web 2

View more presentations from jtalarn.

Platonismes virtuals

“Platònic és un espai de promoció de la participació ciutadana obert a tot aquell que vulgui proposar, debatre i treballar per a fer del Pla d’Urgell la millor comarca del món. Una xarxa de debat d’idees que a més treballa per dur les propostes més debatudes i interessants a la pràctica, a través de l’ens, organisme o administració corresponent.”

Han passat molt dies des del meu últim post, però, a voltes, les circumstàncies es mengen els projectes i les sorpreses més inesperades determinen un canvi de rumb vital del tot insospitat. Ara sembla que, a poc a poc, vaig recuperant una identitat digital engolida pels avatars de la seua germana real. I la veritat és que durant tot aquest temps he trobat a faltar aquest espai de reflexió per anar-hi abocant les consideracions d’un aficionat a l’art de badar ajagut sobre el llom d’un bon llibre, assegut a la platea d’un teatre o en la sala d’un cinema... Aquest art de badar i explicar-ho sense massa pretensions, però amb afany que pugi ser del grat dels pocs i soferts lectors que em puguin llegir.

En aquest primer text de retorn, vull publicitar la iniciativa d’uns amics. Una iniciativa encara incipient però que auguro amb molt futur. Un grup de persones inquietes del Pla d’Urgell tenen la intenció de desvetllar la comarca mitjançant les eines que està oferint l’anomenada Web 2.0. Aquestes persones, i sota el suggeridor nom de Platònic, estan formulant una plataforma de discussió social a la xarxa, que més enllà de ser un punt de trobada i de confrontació d’opinions, vol esdevenir un mecanisme que generi iniciatives de transformació. Més enllà de la discussió per la discussió, vol ser un camí per incidir i canviar la realitat comarcal.

Quan m’explicaven la iniciativa, asseguts en les taules d’un cafè de Bellvís, al cap em van venir les imatges dels tradicionals debat de cafè, aquelles acalorades discussions de bar de poble on es pretenia solucionar els problemes més complexos amb quatre cops a la taula i dos dits de sentit comú. Aquelles diatribes, però, esdevenien del tot estèrils, perquè quedaven circumscrites a les parets fumades del cafè i acabaven sent mers exercicis retòrics, això sí, catàrtics: no solucionaves res, però et quedaves allò més satisfet amb les asseveracions que hi proferies.

El que pretenen la gent de Platònic té poc a veure amb aquesta discussió de taverna i més amb la tradició de l‘àgora. L’expressió de la participació popular en la cosa pública, que la democràcia actual té circumscrita a les conteses electorals cada quatre anys, pot aflorar a través d’Internet. La xarxa ha de canviar i canviarà la política com l’entenem avui en dia, la participació no pot ser tan passiva, la xarxa et permet incidir, diàriament si convé, en les decisions d’aquells que ens governen, malgrat que a ells això no els agradarà gaire.

Així ho entenen des de Platònic, i no volen renunciar al dret a decidir com volem que sigui la realitat que ens envolta, no podem renunciar a decidir com volem que sigui el Pla d’Urgell.

Segur que ho he dit en algun altre moment en les entrades d’aquest bloc, però estic convençut de dues coses sobre Internet, una és que aquest món virtual està canviant el món real ¬-i en aquest sentit la manera de fer política, com us deia fa un moment- i, l’altra, que la globalització té sentit des de la localitat: som globals perquè som locals i som locals perquè som globals. L’única manera de participar de la globalitat és aportant-hi allò que tenim de locals perquè ens fa diferents i interessants als ulls de la resta del món, i de Pla d’Urgell, amb les seves coses bones i dolentes, tan sols n’hi ha un, el nostre.

A propòsit del Manifiesto

No fa pas encara 15 dies, una vintena de persones vinculades a diferents àmbits culturals van iniciar la recollida de signatures de suport a El manifiesto por una lengua común, promogut pel diari El Mundo i amb el filòsof Fernando Savater com a cap de cartell.

No vull fer ara una anàlisi amb massa precisió d'allò que s'hi aporta, i en qualsevol cas si hi voleu aprofundir podeu recuperar la primera entrada d'aquest bloc, en què us recomanava un text de Rafel Torner sobre el discurs de l'espanyolisme lingüístic que explica la mena de fal·làcies argumentals que se solen utilitzar des d'àmbits estatals per subordinar llengües minoritzades com la catalana: el Manifiesto n'és un exemple paradigmàtic. Tanmateix, no em puc estar de fer-vos-en una lectura ràpida i proposar-vos algun breu comentari.

El Manifiesto reivindica la llengua castellana com a llengua comuna de tot l’Estat perquè és l’única "universalmente oficial" d’acord amb la Constitució --el que no expliquen és que si la llengua és parlada a tot el territori estatal no és per la seua bondat intrínseca, sinó per imposició, que ha durat més de tres-cents anys, i que el marc constitucional va néixer d'una situació de desigualtat política i cultural.

Més endavant, afirmen que són els ciutadans els que tenen els drets i no els territoris, posicionant-se, sociolingüísticament parlant, al costat del principi de personalitat i lluny del de territorialitat.

"Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas."

És una opció, i fins i tot la podria compartir, però poc després no dubten a afirmar que:

“La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles."

O sia, sí que hi ha una llengua que és d’obligat coneixement “puede serle supuesta a cualquier efecto” pel fet que és la llengua del "territorio nacional". No havíem quedat que eren els ciutadans i no els territoris els que tenien els drets? Senzillament, el text proposa una desigualtat volguda entre ciutadans: als castellanoparlants els aplica el principi de personalitat, no han de conèixer legalment ni obligatòriament cap altra llengua que no sigui la seua i la poden utilitzar en qualsevol lloc. Per un altre costat, als ciutadans catalanoparlants --o qualsevol altra llengua oficial no castellana-- els aplica el principi de territorialitat, han de conèixer legalment i obligatòriament la castellana i tan sols poden utilitzar la llengua que els és pròpia en el seu territori, i encara.

Anem retrobant aquesta contradicció al llarg de tot el text. Per exemple, parlen d’”autonomías bilingües”, oblidant que si el ciutadà és qui té els drets, no hi pot haver territoris bilingües sinó persones que volen ser ateses en la seua llengua, ja sigui a Barcelona o a Madrid. En qualsevol cas, qui hauria de ser bilingüe, d'acord amb el principi de personalitat abans esgrimit, hauria de ser l’Estat, que hauria d'atendre tothom en la seua llengua, i no el ciutadà.

Arriben a afirmar que les llengües no es poden imposar per obligació, i tot seguit, sense posar-se vermells, no dubten a proposar l'obligació del coneixement i, fins i tot, de l'ús i de la llengua castellana.

"Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características."

Aquesta indicació final del Manifiesto n'explica i en resumeix perfectament l’objectiu i la raó, reprendre la secular obsessió d’imposar l’ús de la llengua castellana a tots els ciutadans de l'Estat espanyol i, sense miraments, en nom de la democràcia. Rellegiu-lo bé, comprovareu que l’esquelet del text és un niu de contradiccions, de paternalisme i de manca d’objectivitat.

"...nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés..."

Si la seua llengua és tan i tan magnífica i té un futur tan brillant, per què volen imposar-nos-la a la força? (Evidentment, la pregunta és retòrica.)

Les dimensions del Guernica

Des de la seua realització allà per l’any 37 del segle passat, El Guernica de Picasso ha estat envoltat per la polèmica: ja sigui per l’exposició al París prebèl·lic aquell mateix any; per la ubicació al MOMA de Nova York i la posterior i definitiva reubicació al Reina Sofia de Madrid, després del retorn; pel complex procés de negociació i trasllat; per la seua interpretació, o, fins i tot, pel seu valor, perquè, segons sembla, el mateix Picasso no la considerava una del les seues millors obres.

És un quadre que m’agrada, i molt —de fet quan escric aquestes ratlles en tinc una reproducció, mida domèstica, a tocar— i sempre l’he interpretat per allò que s’hi veu: una imatge fixa de l’horror d’un bombardeig, un malson de l’autor davant les notícies que li arribaven a través de la premsa francesa sobre la destrucció de Guernika. També és cert que, més enllà d’aquesta senzilla interpretació, hi ha tot un seguit d’aproximacions simbòliques sobre els elements que apareixen al quadre —el brau i el cavall s’emporten la palma— i teories sobre l’expressió intrínseca de l’obra.

Potser, pot ajudar a descabdellar alguna de les interpretacions més profundes la proposta que ens fa l’artista nord-americana Lena Gieseke, que ens ofereix l’oportunitat de veure el Guernica des d’una nova perspectiva: la tercera. Apareix un nou quadre, en què els personatges semblen prendre vida, i desvetlla detalls i aspectes que normalment no s’acaben de veure. Evidentment, és una actuació sobre una obra artística molt discutible i polèmica, malgrat això, l’experiència d’entrar en el llenç del Guernica i recórrer tots el racons és impagable. Com afirma l’autora de l’estudi, l’exploració tridimensional és una nova tècnica per a la comprensió de l’obra d’art. A mi l’experiència m’ha agradat, a veure que us sembla a vosaltres.

Quan el visitant truca a la porta

Una cosa porta l'altra. En el fons, la vida presencial no és tan diferent a la vida virtual. No és amb Internet que hem descobert el salt aleatori, el quefer quotidià també aporta sorpreses inesperades, descobriments no planificats. Una cosa porta l'altra: de fet, som fills de l'atzar.

Us comentava la meua visita al Poliorama per veure El llibertí. A la mitja part, per raons fisiològiques, vaig sortir de la sala i em vaig trobar una paradeta amb llibres de l'autor de l'obra que s'hi representava: Eric-Emmanuel Schmitt.

No me'n vaig poder estar. Vaig remenar i, finalment, una mica per atzar, perquè em sonava el títol i pel tema que tractava, vaig gastar-me uns calerons amb El visitant.

Al visitant, Schmitt es planteja l'existència de déu. Una distracció com una altra, de llarga tradició --com a mínim des que és permès de fer-ho sense sortir-ne socarrimat--. Tanmateix no us he d'enganyar, per molt trillat que sigui, és un tema que m'interessa; no pas perquè hi tingui dubtes, sinó perquè si hi mires a contrallum, més enllà de la discussió mateixa, s'hi entreveuen les limitacions de la psique humana i com cada u hi dóna resposta com bonament pot, és com allò d'intentar-se imaginar el punt on acaba l'univers.

Aquí, el tema està plantejat com una trobada entre Freud, en hores baixes --assetjat per la Gestapo a la Viena ocupada pel Tercer Reich-- i un personatge misteriós i ambigu que podria ser déu o un boig escapat d'un manicomi proper, o potser la consciència del neuròleg austríac aclaparada per la pressió que li toca viure.

És una obra de text: el que importa és el que diuen, no pas el que fan. I aquest text té moments ben trobats, tot i que, com passa amb El llibertí, a voltes li costa escapar del tòpic més fressat.

"Déu no existeix... El cel és un sostre buit sobre el sofriment dels homes"

Hi destil·la moments poètics.

"És l'animal que hi ha dins meu el que vol creure, no l'ànima; [...] és un desig de bèstia encalçada, és la mirada del cabirol que, acorralat entre les roques pels gossos, cerca encara una sortida... Déu és un crit, un motí de la carn."

"L’ateu sap que no hi ha porta, que no hi ha altra llum que aquella que les mans han encès, que no hi ha altre final al túnel que el seu propi final.

I plantejaments ontològics a la inversa:

"Sí Déu estigués satisfet del que ha fet, d'aquest món, seria un Déu ben estrany, un Déu cruel, un Déu hipòcrita, un criminal, l'autor del patiment dels homes! Més li valdria no existir! Ben mirat, si existís un Déu, hauria de ser el diable!"

Terrible.

Certament, una obra que, un cop llegida --o vista, és clar--, ha de generar reflexió, tant al no creient com al creient; i aquest darrer no cal que pateixi, que l'obra no té la pretensió de convertir ningú a la fe vertadera de l'ateisme. Schmitt no acaba de prendre partit, o sí. En un moment donat, el personatge misteriós etziba a Freud:

"Al principi us felicitareu per haver matat Déu [...], però pensa en els altres, els qui han de néixer; quin món els hauràs deixat? La revelació de l'ateisme! Una superstició encara més absurda que totes les precedents!"

Déu, atzar... Penseu-hi, però sense excessos. Al final, tot plegat és mera literatura.

La llengua del Facebook

La llengua catalana, com tota llengua sense estat, sempre tindrà una situació complexa, no ens enganyem. Potser no cal anar pensant encara en epitafis --hi ha, certament, alguns indicadors estadístics sobre usos lingüístics que ens ofereixen dosis d'esperança--, però tampoc no podem llençar les campanes al vol. Tenim seriosos problemes dins les fronteres de la Catalunya estricta, com ara l'accés a les institucions europees, l'ús interpersonal entre els joves o la integració lingüística de la nova immigració --i de la vella immigració, que en molts casos encara no s'ha integrat--, que són aspectes que inquieten i ens obliguen a estar amatents. Però, sobretot, la situació més preocupant es troba fora del Principat, a les dificultats d'ús, cal afegir la indiferència, i quan no l'atac directe, de particulars i institucions autonòmiques i estatals que dificulten la normalització i la unitat de la llengua.

En una situació de submissió lingüística --i submissió nacional-- és habitual que un ampli sector de parlants acabi considerant la llengua pròpia com una eina vàlida per a la comunicació dins del grup, però inútil per adreçar-se a persones de fora de la comunitat lingüística. De fet, és el que fem quan ens adrecem en castellà a algú que té un aspecte d'estranger o, directament, d'immigrant.

De la mateixa manera, no és estrany en aquests casos creure que, a Intenet, el català és una llegua subsidiària, massa local per esdevenir mitjà de transacció, i decidir utilitzar altres llengües d'ús, teòricament, més globals. És una situació típica. Tanmateix, en el cas del català, la cosa no va així, la nostra llengua té una presència important a Intenet, sobretot en l'àmbit dels blocs, i això gràcies a l’esforç de milers de persones que de forma individual i desinteressada treballen per l’extensió de l’ús de la llengua i de la nació catalana a Intenet. Tenir un domini propi ja és un indicador d'aquesta presència i un èxit perquè permet visualitzar sense intermediaris la nostra cultura a la xarxa.

Ara, a més, ens hem de congratular per un altre èxit que, sense ser tan cabdal com el del .cat, és un granet de sorra més en aquesta gran platja de la informació global: la oficialitat del català al Facebook.

Altre cop és un èxit col·lectiu, sorgit de la societat civil, dels usuaris catalans de Faceboook que lliurement es van adherir a la campanya Volem Facebook en català! /we want facebook in catalan! i de la tasca de 823 traductors voluntaris fent fins a 29.790 aportacions que han aconseguit fer efectiva l'oficialitat l'1 de juny del 2008.

Facebook és un web de xarxes socials que va néixer a la Universitat de Harvard i que s’ha estès arreu del món. És una eina que, integrada en l'anomenat Web 2.0, et permet establir xarxes de relacions, crear grups, afiliar-te a causes, publicar i publicitar pàgines... És un mitjà que pot ser útil o no, que pot ser un joc i un entreteniment o un suport per a la teva feina i la base per un bon negoci, però el que està clar és que FaceBook ara mateix és un dels webs amb més èxit i per això és important que el puguem utilitzar en la nostra llengua.

La tasca anònima però constant de la societat civil ha estat i és fonamental per entendre la pervivència de la cultura catalana, ara i abans. No sé si és bo o és dolent, però la comunitat que configura la llengua i la cultura d’aquest tros de l’Europa occidental sobreviu gracies a l'obstinació de la seva gent. Després arriba el polític i, si pot, hi dóna un cop de mà, tot i que, a voltes, ni s'hi fixa, capficat com sol estar en la seua pròpia dinàmica.

Les cançons tel·lúriques de Roger Mas

Roger Mas és d'aquells artistes que són capaços de sorprendre't disc a disc, cançó a cançó. Un músic en estat pur que no pateix dependència mediàtica ni pressions comercials, i això és nota i això s'agraeix. I aquesta consideració es reafirma en el seu darrer disc, Les cançons tel·lúriques, on presenta, amb detallisme sonor i finor extrema, una incursió en el món de la mística. La seua música s'adapta com un guant als poemes de Verdaguer o al text dels goigs i alhora, nota a nota, sap modernitzar el sentiment d'uns mots amb cent anys a l'esquena.

Malgrat que tendeixo a valorar més la lletra, en aquest cas ha estat la música l'element que més m'ha colpit del disc: com, guitarra en mà, ens transporta del blues més negre als sons d'exòtics paratges orientals o caribenys passant pel jazz i per les tradicions musicals més nostrades. Que d'una barreja d'aquesta magnitud en surti un disc compacte i total és un mèrit que tan sols poden presentar els músics d'una talla com el de Solsona. Un garbuix de tradicions musicals que esdevenen un únic so, tot és u.

La genuïnitat de les creacions de Mas és allò que el fa universal: beu de la tradició que li és més propera i la passa pel sedàs de les músiques del món per acabar formulant el que sens dubte serà un clàssic, i no exagero, donem temps al temps.

Aquí us deixo un vídeo clip del tema "Caminant" i us comento que Mas és un artista que sap treure partit dels mecanismes de difusió que les noves tecnologies li posen a l'abast, per això a més d'un bloc compta amb espai a MySpace on ens ofereix l'oportunitat d'escoltar alguns temes de la seua darrera obra, la programació de concerts, fotografies o veure la seua xarxa social.

La moral del llibertí

No recordo ara les paraules exactes, però Vázquez Montalbán va afirmar una cosa així com que els principis són allò que et muntes amb fruïció quan ets jove i que vas perdent amb displicència al llarg de la resta de la vida. Aquesta és la idea que em va suggerir El llibertí, l’obra de Eric-Emmanuel Schmitt, que s’està representant al Poliorama amb direcció de Joan Lluís Bozzo. Tot i que el text no reflexiona exactament sobre els principis, sinó sobre la moral.

És cert que la moral, a diferència dels principis —que s’inscriuen en l’esfera més individual—, té un sentit social, tanmateix és l’origen immediat d’aquests principis, és el fonament ideològic que, d’una manera o altra, se’ns fixa a la consciència i que estableix la rectitud de les nostres accions i de les normes de comportament. Definit així, sembla més o menys fàcil, però quan, a l’obra d’Schmitt, Diderot es planteja definir el concepte de Moral per a l’Encyclopédie s’adona que rere la senzillesa del mot s’hi amaga una trampa inquietant: què fa un llibertí que justifica la infidelitat masculina, les relacions d’homes madurs amb donzelles joves i la lliure elecció sexual de les persones, quan és la seua pròpia filla qui li planteja una relació sexual amb un home més gran i casat, o quan la dona li fa creure que ella també li és infidel?

Schmitt construeix un vodevil per fer una crítica al concepte de moral i descriu la impossibilitat d’establir uns paràmetres ètics vàlids més enllà de l’interès que hom té a cada moment. Potser no és ben bé la moral la que determina els nostres actes, sinó que són els nostres actes que necessiten anar teixint un aparell moral que els justifiqui. Aquesta és la contradicció en què cau el personatge que interpreta Ramon Madaula i el trellat d’una comèdia intel·ligent, sense ser excessivament intel·lectualitzada, que distreu i deixa alguna frase per al record: “Que n’és de bella la maldat”.

La dona és l’eina fonamental per plantejar el conflicte de Diderot. Montse Guallart (que ara ocupa el lloc a escena de Laura Conejero), Rosa Renom, Nausica Bonnín i Paula Vives són les actrius encarregades de fer-li descobrir la contradicció i alhora representen el tòpic de la intel·ligència sexual femenina enfront de la innocència passional masculina.

Un espectacle divertit i correcte, que confirma allò que comentava unes entrades enrere a propòsit d’un comentari sobre una obra de Bauman: vivim una època d’incertesa, en la qual principis i moral són un llast que hem d’anar llençant al llarg del camí si volem surar en la modernitat líquida que ens ha tocat viure.

Com diu en un moment de la representació Montse Guallar, “O presa o botxí, cal decidir quin paper vols fer a l’obra”, però malauradament no sempre pots elegir el paper que et toca representar.

I malgrat tot, l'ou balla

Aquest any, a causa de les restriccions d’aigua, l’Ou com Balla tan sols es pot veure a sis fonts de la ciutat de Barcelona: la de la Catedral, la de la Casa de l'Ardiaca, la de l'Ateneu, la de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i les de les esglésies de Santa Anna i de la Puríssima.

Sempre l’he trobat una tradició curiosa i divertida: un ou buit fent cabrioles misteriosament desordenades damunt d’un brollador d’aigua, el peu del qual, per acabar d'animar l'escena, està guarnit amb abundants flors i plantes. Certament, el moviment festiu, desenfadat i fora de lloc de l'ou té aquell regust freak que tant m'agrada, i que enguany he contemplat a la font de l’Ateneu Barcelonès.

Prop de la font, hi havia un faristol on se’ns informava que l’espectacle només es pot veure en aquelles fonts que funcionen amb subministrament que els arriba del freàtic i de pous, i que disposen d'un circuit per reutilitzar l'aigua, per no incomplir les mesures recollides en el decret de sequera.

Aquest any, a l’ou, com al Govern, també li ha tocat ballar al ritme de la sequera.

Aquells som nosaltres

Segurament és el primer cop en la història que des de la tribuna de l’Assemblea legislativa francesa se senten uns mots en llengua catalana. I això ha estat possible en el marc de la defensa del català que el diputat Daniel Mach del partit UMP — i batlle de Pollestres— ha fet durant un debat sobre llengües minoritàries de l’Estat:

“Senyor Ministre, els catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures.“

El diari electrònic Vilaweb ha presentar la notícia amb tota mena de detalls i a més hi ha inclòs la intervenció sencera de Daniel Mach i, fins i tot, ens n’ofereix una versió MP3 perquè la puguem escoltar.

Que el diputat d’un partit estatal, i al govern, com és la UMP, faci una defensa d’una llengua minoritzada a la França de la cinquena república és sens dubte una bona notícia per a la nostra cultura. Penseu que l’article l'article 2 de la Constitució francesa de 1958 diu que Le français est la langue de la République, i aquest text ha estat l’excusa que ha utilitzat la França republicana per no reconèixer la diversitat lingüística de l’Estat i per no ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

Que el país que es va inventar el centralisme jacobí obri escletxes —ni que siguin tan finetes— és certament important per a l’avenir de la nostra llengua i ens n’hem d’alegrar. A voltes, les fronteres polítiques es converteixen en fronteres mentals —de fet als estats ja els va bé i els mitjans de comunicació cauen a la trampa— i hem de comprendre que la cultura catalana que està renaixent Pirineus enllà, amb una força gradual però constant, és la mateixa cultura catalana de Pirineus ençà.

Aquells som nosaltres.

Quan el plor és art: els fados de Névoa

Quan vaig escoltar els meus primers fados, sobretot quan sentia Amália Rodrigues posant veu a la melangiosa tonada d’un fado, pensava que la interpretació d’aquest gènere estava reservada a aquells que l’havien mamat des del bressol, que l’expressió més popular de la música portuguesa havia de ser interpretada per una cantant necessàriament portuguesa. Tanmateix, sentir els discos de Névoa m’ha demostrat que anava errat del tot. Névoa, alter ego de Núria Piferrer, és una catalana que sap executar els fados amb una meravellosa veu que no té res a envejar de moltes intèrprets lisboetes.

Fins ara, Névoa havia publicat en portuguès els àlbums Fado distraido, Mar de Fado i Fado i Fades i aquest any ens ha regalat un àlbum de fados en català —i algun en castellà— altament recomanable, Entre les pedres i els peixos, en què musica poetes com Enric Casasses, Feliu Formosa o Josep Maria de Sagarra.

El fado és d’aquelles músiques que tenen la capacitat d’emocionar-me. Sempre he pensat que el fado transforma el dolor en art, conforma una poètica del plor que rebrega sentiments i transporta qui l’escolta a l’espai més íntim, i per això és tan entranyable, perquè neix i arriba allà on altres sons no poden arribar.

Tinc una pena tan teva que no me la pots robar, ens canta Névoa fent una versió d'un poema d’Enric Casasses. I el fado, quan té una pena tan teva que és més fonda que la mar, necessita una veu com la de Névoa per poder-la expiar.

Un disc per regalar-se l’oïda.

En podeu escoltar fragments en aquest enllaç.

I us deixo una entrevista a Névoa.

Web 2.0: un canvi cultural amb precedents*

Quan aquell ferrer mig foll anomenat Johannes Gutenberg confeccionava, tancat en un taller rònec de Magúncia, els elements tipogràfics que havien de ser la base de la impremta moderna, poc es devia imaginar el canvi cultural sense precedents que el seu invent havia de provocar —com tampoc, que seria la causa de la seua ruïna.

El canvi fou tan brutal que els que hi estaven immersos no en podien ser conscients de cap manera: tot i que podien intuir-ne cert abast, mai no s’haurien imaginat que amb una vella premsa de vi i uns motllos de ferro amb forma de lletra es podia canviar el món.

Aquell artefacte fou l’element tecnològic que va contribuir de manera fonamental a trencat amb la societat medieval i obrir les portes a una nova era. Fou un terratrèmol social gràcies al qual les idees començaren a circular lliurement i la cultura deixà d’estar en mans d’una elit, que la interpretava a la seva conveniència i la transmetia amb les dosis que li interessava. La impremta comporta, doncs, la democratització de la difusió —i així de la interpretació— del pensament.

En el fons, però, malgrat que en la galàxia Gutemberg l’accés a la cultura es fa universal, la possibilitat d’ésser objecte actiu de la generació cultural encara queda en mans d’una elit intel·lectual o artística. L’edició està limitada a uns pocs agraciats que tenen accés als mitjans de comunicació de masses. Ha calgut esperar prop de cinc-cents anys perquè la humanitat produís una tecnologia amb un impacte de conseqüències similars, o més importants encara, que signifiqués un nou estadi en aquest procés de democratització cultural: la xarxa Internet. Però més que Internet, allò que realment ha representat el salt qualitatiu de què us parlo, és el que l’any 2004 l’empresa editorial O’Reilly Media va popularitzar sota el nom de Web 2.0.

Web 2.0 no és ben bé una tecnologia, és més aviat una actitud que ha produït un canvi en els usos d’Internet. Per dir-ho en poques paraules i que siguin prou entenedores, Internet deixa de ser una gran biblioteca plena d’informació i esdevé un conjunt d’utilitats, relativament senzilles de manejar, que poden ser modificades, en el fons o/i la forma, pels usuaris. Web 2.0 no tan sols es pot mirar, sinó que també es pot tocar. L’usuari deixa de ser el lector passiu per passar a ser el protagonista actiu que genera, comparteix, esborra, afegeix, canvia, critica, comenta, distribueix, copia, compra, ven... la informació.

A partir d’aquí, la cultura ja no és d’accés universal, ara la cultura és universal: tots podem generar objectes culturals i distribuir-los com millor ens sembli.

*Avanç de l'article Cultura de bloc que publicaré complet en el núm. 29 de la revista Arts.

Amor de pare

La imatge no pot ser més entendridora. Un pare amb la seua filla de pocs mesos en braços, l’acarona suaument i li besa el cabell, com tan sols un pare sap fer, tot murmurant uns mots amb dolcesa: "T'estimo amb bogeria i has estat la felicitat més gran de la meua vida [...]. M'hauria agradat haver pogut formar part de la teua vida, sobretot quan creixis, els propers mesos...".

La situació no deixa indiferent ningú. Un comiat com aquest corprèn el més indiferent. Et fa solidari. Per què un pare es pot veure en la desagradable circumstància de parlar així a la seua filla? Com, una persona que té uns sentiments tan profundament humans, es pot veure obligada a abandonar allò que més estima en el món?

I llavors, t’indignes. Com pot ser que la tendresa de l'amor sigui sepultada per una realitat, que encara desconeixem, però que sens dubte ha de ser injusta? Un pare, per res del món, s'ha d'allunyar dels seus fills. Res terrenal ha d'obligar-lo a caure en un moment com aquest de desesperança.

La gravació continua. I als ull tendres del pare hi apareix una guspira d'orgull, una lluentor que sembla transportar-lo més enllà: "Ho he de fer per al nostre futur".

Al final hi ha una raó altruista. Ja t'ho mig imaginaves, un home com el que acabes de veure dient el que diu i com ho diu a la seua filla havia d'estar mogut per una motivació generosa. Sens dubte, hi ha un bé més gran que la pròpia vida i que el futur d'una família.

Intuïm un acte heroic. Intuïm la força d'aquell que renuncia allò que més estima per fer un bé a la comunitat, a la humanitat, fins i tot.

I així és:

"Faig això per l'Islam, no per obtenir cap avantatge monetari."

Mohamed es va immolar set mesos després d'aquestes entendridores imatges, el juliol de 2005, en l’atemptat contra el transport públic de Londres. Van matar 52 persones més.

Tan sols un Déu pot premiar sacrificis com aquests. Tan sols un Déu pot explicar el martiri d'un pare enamorat bojament de la seua filla. Tan sols l’absurd pot justificar l’absurd.

Pescar a Internet

No fa pas més de quinze dies, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb l’admirat Vicent Partal —la conversa es publicarà en forma d’entrevista al proper número de la revista Arts, ja us n’informaré tan aviat estigui enllestida—. Entre els interessantíssims raonaments que va fer el de Bétera en l’hora i escaig de xerrada, va reflexionar en diverses ocasions sobre el canvi que Internet representa pel que fa a la distribució de continguts. Partal m’explicava convençut que el creador, l’artista, ha de canviar de mentalitat quant a la manera de projectar la seua obra i a la manera de fer-la rendible.

I jo no hi podia estar més d’acord. Aquesta és, sens dubte, una de les transformacions que ens està portant la xarxa Intenet. L’artista no pot continuar treballant sobre la base de reservar-se tots els drets de la seua creació. Tenint a l’abast una xarxa oberta que pot arribar a milions de persones, no té sentit tancar la pròpia obra a pany i forrellat i obsessionar-se en la reserva total de la propietat. Això és renunciar a la possibilitat més gran de difusió que mai no ha existit en la història de la humanitat..

Si el que es pretén és arribar al màxim nombre de públic, cal adaptar-se a la nova realitat que significa Internet i, amb ella, a unes noves normes sobre la propietat de l’objecte artístic. I això no vol dir regalar-lo i prou, sinó oferir-lo lliurement, però amb unes condicions determinades de propietat, per exemple les llicències Creative Commons.

I el negoci? On és el negoci? De què viu l’artista? Doncs bé, hi havia aquella famosa frase: reconvertir-se o morir. I una mica és això. Es tracta de reconvertir-se, de donar el tomb al mitjó. Si el valor pecuniari ja no rau en la venda de la propietat de l’objecte, cal trobar un valor alternatiu ja sigui a través de publicitat afegida o com a eina d’autopromoció... O com cada cop passa més en el món de la música, en què molts intèrprets han entès que el negoci no és el disc, sinó el concert.

En aquest sentit crec que és un bon exemple Lo que tu quieras oir, un curtmetratge de set minuts penjat a YouTube que ha tingut l’esborronadora xifra de setanta milions de visites. La història del film és senzilla i no destaca en desmesura, però ha tingut èxit. Perfecte. A l’autor, Guillermo Zapata, no li ha reportat un guany econòmic, però sens dubte l’ha donat a conèixer —i de fet una productora li ha costejat un segon curt: y todo va bien —. No dubteu que ben aviat el podrem veure en produccions de més envergadura i de pagament. A això, a casa meua, en diem tirar l’ham i esperar que piquin. Internet és un mar ple d’oportunitats si no s’és excessivament gasiu.

Que en prenguin nota els de la SGAE.

Lo que tu quieras oir